House of cards

Beau Willimon

En Francis Underwood és el cap de la majoria demòcrata al congrés nordamericà. Molest per no haver estat nomenat Secretari d'Estat, inicia una llarga i recargolada estratègia per tal d'anar escalant llocs en la piràmide del poder. En aquest camí tindrà el suport i la inspiració de la seva dona, la Claire, tant o més ambiciosa que ell.
"La democràcia està sobrevalorada". Amb aquesta contundent declaració de principis en Frank Underwood retrata perfectament quina és la seva guia ètica. A mig camí entre Game of Thrones, West Wing i Yes, Minister, House of cards és un manual contundent de quins són els mecanismes de poder, i de fins on pot arribar l'ambició. 
En Frank i la Claire Underwood tenen una especial habilitat en percebre quin és el punt feble dels seus oponents i, a partir d'aquí, establir l'estratègia per a deixar-los fora de joc. Cal aplaudir el treball de direcció i d'interpretació que permeten descobrir, de manera molt subtil, els canvis en la mirada dels protagonistes que expressen, d'una manera clara, com s'han activat els seus sensors de febleses alienes. Formidables Kevin Spacey i Robin Wright, i genial l'estratègia narrativa de trencar el discurs linial per adreçar-se directament a l'espectador. 

Tots dos saben com i quan administrar la informació, que tant pot ser real com falsa, i d'aquesta manera van deixant que els seus adversaris es vagin enredant en la teranyina que ells mateixos van teixint. És un treball pacient, calculat, fred, sense escrúpols, i estan disposats a sacrificar a qui sigui per tal d'assolir els seus objectius. Són molt, molt dolents. Em resisteixo a ser més explícit per no fer allò que en anglès s'anomena spoiler, i que aquí traduiríem per tocada-de-pebrots-per-haver-explicat-el-final. Res, només indicar que, excepte algunes solucions una mica matusseres i el dibuix d'un president més aviat tòtila, el guió és precís i manté constantment l'atenció de l'espectador. 

A més dels referents televisius esmentats, caldria posar com a inspiradora de la sèrie l'obra de Maquiavel, El príncep. Hi ha un detall, però, que li falla: per a Maquiavel, el príncep ha de ser temut però no odiat; jo crec que al final de la segona temporada, en Frank Underwood és temut, però també odiat. Ara, a esperar la tercera.