dimarts, 16 de setembre de 2014

Anja Niedringhaus. Homenatge

Anja Niedringhaus
Visa pour l'Image
L'Anja Niedringhaus era una fotoperiodista "valenta, talentosa i consumada", tal com diu el fulletó del festival. Va morir l'abril del 2014 assassinada per un policia afganès. El festival Visa pour l'Image li ofereix un homenatge tot recollint una selecció de les seves millors obres.
Un any més (i van...) Visa pour l'Image recull a Perpinyà una selecta tria del fotoperiodisme mundial, i un any més dóna peu no només a l'exposició dels reportatges sinó, sobretot, a la reflexió sobre el paper del fotoperiodisme en el món actual.
He triat com a capçalera d'aquesta entrada el recull dedicat a l'Anja Niedinghaus perquè crec que les seves imatges acompleixen el manament que en Jean-Paul Griolet, president de l'Associació Visa pour l'Image, prescriu com a responsabilitat del fotoperiodista: "despertar la nostra consciència, promoure la tolerància i el respecte mutu, enaltir la bellesa del món, condemnar les barbàries així com tots els racismes, fanatismes i degradacions d'aquest planeta, el llegat del qual deixarem als nostres fills..." Les fotografies de l'homenatge triat defugen la facilitat obscena de la imatge crua, descarnada i impactant i amb una saviesa enorme travessen el discurs immediat per explicar-nos les fondàries del que exposen. La imatge d'en Bush amb el gall dindi rostit enmig de les tropes de l'Iraq és més eloqüent que centenars de paraules que se'n pugui escriure; l'escorcoll d'un nen per un soldat, la pregària dels metges vestits de verd al terra de l'hospital...L'Anja Niedringhaus tenia, sens dubte, el talent de captar l'instant precís que deia en Cartier-Bresson.
Però, al marge d'aquesta, que em serveix d'excusa per iniciar l'entrada, volia fer esment de tres altres exposicions que ens obliguen especialment a reflexionar sobre el paper del fotoperiodista. La primera és la de Jorge Silva, titulada La Torre de David. La Torre de David és una gratacels de 45 pisos, situat en ple centre de Caracas. A mig construir, el seu constructor, David Brillembourg va fer fallida, i la torre ha estat progressivament ocupada per gent sense sostre, okupes que poc a poc l'han anat omplint fins arribar a les 3000 persones. Tot i semblar que podria tractar-se d'un infern sense control i cau de violència (la sèrie Homeland hi va situar una part de la història), la torre és regida per diferents comités i assemblees fins el punt que el fotògraf, Jorge Silva, explicava que es sentia més segur dins la torre que al carrer. La reflexió proposada ve del fet que, lluny de robar furtivament les imatges, o d'infiltrar-se a l'estil del periodisme gonzo, Jorge Silva va demanar permís als habitants de la torre i va conviure obertament amb ells per tal de fer el reportatge. El fotògraf que es submergeix en el món que retrata.
La segona exposició que em fa reflexionar és el resultat d'un treball coordinat pel fotògraf Christophe Simon. Volent documentar la passió que es viu al Brasil pel futbol, va facilitar càmeres fotogràfiques i quatre rudiments tècnics a un grup de 18 adolescents d'una favela de Río per tal que fossin ells els qui, a través de la seva mirada, fotografiessin la passió pel futbol. El resultat és magnífic i combina les fotografies dels nois i noies amb les del propi Simon. El fotògraf que obre camins a d'altres mirades.
Finalment el Festival proposava una exposició que pretenia justament posar sobre la taula com ha canviat la producció i l'intercanvi d'imatges amb la generalització de dispositius amb capacitat per fotografiar: imatges del tsunami preses amb mòbils, el cadáver de Gaddafi o, la primera de totes, les de Zapruder el día que varen assassinar Kennedy.
Surts de Perpinyà amb els ulls plens d'imatges i el cap vinga donar-hi voltes. Ben mirat, objectiu acomplert.


1 comentari:

  1. Ei, enveja sana... Aquest any no ens hem animat a anar-hi, però el proper penso que ho farem, sempre val la pena. A més, com que ja serem independents, podrem anar amb un TGV català... je je

    ResponElimina