dimarts, 2 de setembre del 2014

Las vidas de Grace/ Short Term 12

Destin Cretton
La Grace treballa en un centre d'acollida per a joves amb dificultats. Al centre també hi treballa en Mason, la parella de la Grace.
Als cartells promocionals de la pel·lícula hi diu, sota el títol, "una bonica història de generositat i esperança". I sí, ho és, i mira que aquesta mena de subtítols sovint distorsionen el contingut real de les pel·lícules a les quals es refereixen. Però en aquest cas l'encerten. Perquè és una història bonica, malgrat la tremenda duresa del què s'hi narra, una duresa augmentada per una opció de moviment de càmera que ens acosta a la intimitat dels personatges sense però violentar-los. 
Una història plena de generositat, una generositat augmentada per l'empatia que els vetlladors d'aquest centre creen amb els nois i noies interns. Aquesta capacitat d'empatitzar ve reforçada de manera dramàtica per la pròpia càrrega emocional que porten tots els personatges, una càrrega que en el cas dels treballadors del centre els permet acostar-se als nois i noies però que també els bloqueja en les seves pròpies vides. 
I d'esperança, perquè si bé la pel·lícula comença amb la narració d'una anècdota que, al final, acaba malament, acaba amb una altra que acaba bé. I tot això sense gens de sucre ni de recurs a la llàgrima fàcil que un tema com aquest podria suggerir. El director ha sabut trobar camins paral·lels per explicar-nos situacions molt dures evitant l'exhibicionisme fàcil i obscè. Dues escenes sobresurten en aquest sentit: el conte d'un pop i un tauró que volen ser amics, i el rap que un dels nois del centre composa. No hi ha paraules per a descriure-ho -i així ho manifesten els personatges- però posen la pell de gallina. Una pel·lícula magnífica, vaja.

2 comentaris:

  1. Fas una crònica tan bonica que em sento com si ja l'hagués vist.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ostres, em farás enrojolir! Però, per més que ho intento, hi ha situacions emocionals provocades per algunes pel·licules (o músiques, o dansa, o qualsevol art visual...) que les paraules del lleguatge formal no poden transcriure. Em sembla que era Frank Zappa que deia que escriure de música és com ballar d'arquitectura. Una salutació gegant

      Elimina