dilluns, 11 de juny de 2012

Flash Gordon

Mike Hodges
Flash Gordon és un famós jugador de futbol americà. Acabada la temporada i de retorn a casa és troba dalt d'un avió amb la periodista Dale Arden, just quan el malvat emperador Ming, del planeta Mongo, desferma tota la seva fúria sobre el planeta Terra. L'avió, sacsejat per la tempesta, aterra com pot al costat del laboratori del doctor Zarkov, l'únic científic que preveu el perill que amenaça la Terra. Obligats per aquest, tots tres s'embarquen dalt d'un coet cap a Mongo, per intentar salvar el nostre planeta.
Un cop més, els amics de Phenomena ens regalen una vetllada fantàstica (en tots els sentits de la paraula) i en un programa doble que inclou Conan the Barbarian (ja en parlarem en un altre moment), recuperen aquesta pel.lícula filmada l'any 1980.
Més que una adaptació del còmic creat per Alex Raymond, el que fa el director en aquesta pel.lícula és un divertimento psicodèl.lic a partir d'aquest. Amb uns efectes especials que poden semblar de fer riure, sobretot tenint en compte que tres anys abans s'havia estrenat Star Wars, la pel.lícula mai arriba a agafar el to del còmic original. Amb voluntat de sèrie B, es tracta d'un festival de color. L'opció estètica s'acosta més a un deliri lisèrgic que a una aportació trencadora pel que fa al llenguatge cinematogràfic. En aquest sentit, si bé alguna escena sembla recordar el film de Meliès, Le Voyage dans la Lune, aviat queda palès que no hi ha cap intenció d'homenatge al pioner del cinema. El dibuix dels personatges tampoc fa honor a l'obra de Raymond: el propi Flash sembla més aviat un tanoca babau, això sí, fort, que més que valent és inconscient i només reacciona quan li llencen el que podrien semblar pilotes de futbol (mentre Dale Arden l'encoratja al crit de "Go, Flash, go"). Comparat amb el to seriós, academicista  i sobri del còmic en què s'inspira, la pel.lícula sembla més aviat una paròdia. Però Flash Gordon no deixa de ser una icona i potser això explica la presència de dos grans actors, Timothy Dalton, provinent de la prestigiosa escola shakesperiana britànica, i Max Von Sydow, un col.laborador habitual d'Ingmar Bergman. Per amanir-ho tot ben amanit, la música de Queen, en un dels seus treballs menys afortunats. 
En el seu moment, la pel.lícula va ser un fracàs comercial. En aquell moment tots els seguidors del còmic es varen sentir profundament decebuts; ara, en canvi, es veu com una relíquia: probablement mai havia reunit tants espectadors com ho va fer divendres passat, al cinema Urgell!



1 comentari:

  1. I jo que encara no m'hi he passat pel Phenomena!!! Això no pot ser.

    ResponElimina