El hombre de acero/ Man of Steel

Zack Snyder

Ras i curt, un rave. Un intent d'explicar el per què Superman és Superman, en una versió pretesament trascendent que es perd en una orgia de vidres trencats, cotxes llençats pels aires, mastegots i edificis que s'ensorren. Un festival de pirotècnia en uns carrers que recorden excessivament -què pretén el director?- el baix Manhattan de l'11-S. Si Superman es posa trascendent, ja no és Superman. I si el director vol fer una nova relectura del superheroi, aleshores que sigui valent, que ho faci de debò, i es qüestioni sobre el bé i el mal, el seu origen, i totes aquestes coses. En aquesta versió, el màxim dilema que té és un problema de lleialtats entre el seu jo terraqui i el seu jo kriptonià, que ja està bé, però ho fa com una excusa superficial per donar un aire més intel·lectual a la pel·lícula. Deu ser una mania de Christopher Nolan, que aquí apareix com a guionista i productor. Però si a la nissaga de Batman la cosa li funcionava bastant bé, aquí no se'n surt, perquè Superman és tota una altra cosa. 

Un excessiu metratge llastra encara més una història que, per guió, i per estètica, queda molt lluny del cómic original. Això sí, està molt ben filmada i és tot un manual de com s'ha de fer un muntatge. Però aquí s'acaba tot. 

Si el pinteu de verd, no us recorda Hulk?

En una clara picada d'ullet al Superman de Richard Donner, els dos pares de Superman també estan interpretats per dues vaques sagrades de Hollywood. Si a la pel·lícula de 1978 eren Marlon Brando i Glenn Ford, en aquesta nova versió són Russell Crowe i Kevin Kostner. I són, potser, el millor de la pel·lícula. 
Diuen que les comparacions són de mal fer, però no me'n puc estar, i ni un hipermusculat Elhenry Cavill pot fer ombra a Chistopher Reeve, ni la música de Hans Zimmer s'acosta a la banda de John Williams, ni Kal El li arriba a la sola de la sabata de Clark Kent.