diumenge, 25 de desembre del 2011

It's a wonderful life

Frank Capra
Quantes vegades la dec haver vist? Probablement més de vint. I no me'n canso. No me'n canso perquè és Nadal, i un Nadal no seria Nadal sense aquesta pel.lícula, sense aquesta "¡Qué bello es vivir!" que ara, després de tants anys, em permeto de veure directament en versió original. Una pel.lícula que, haig de confessar, mai he vist al cinema; al començament la veia perquè la programaven per televisió: la televisión española, al principi; després s'hi va afegir l'uatxeefe; després ja la podia veure en català. Però més endavant la cosa va passar pel vídeo (Beta o VHS?) i finalment pel DVD. Suposo que aviat la veuré directament en streaming o en ves saber quin suport.
L'argument és conegut per tothom: George Bailey dirigeix una companyia que concedeix crèdits a gent amb pocs recursos. Un bon dia, un descuit del seu oncle els situa a punt de fer fallida. Desesperat, Bailey està a punt de suicidar-se però aleshores apareix Clarence, el seu àngel de la guàrdia que l'ajuda a descobrir tot el que té de bo la vida.
La pel.lícula és un cant a l'humanisme, a valorar l'amistat i l'amor per damunt de qualsevol altra cosa, sobretot per damunt del diner i els béns materials. És una pel.lícula inspirada en els valors del new deal roosvelià, que subratlla el valor de les petites coses i de la comunitat filmada en un moment especialment dur, just després d'acabar la II Guerra Mundial (1946).
Formalment la pel.lícula correspon a l'època daurada de Hollywood. El guió és perfecte i la planificació i el ritme, també. Pel que fa als actors, destaca un extraordinari James Stewart, capaç d'exhibir una inacabable varietat de registres. Així, passem de veure la persona més bona del món, a la més enamorada, però també a una persona frustrada, avorrida, desesperada i fins i tot irada.
Hi ha qui diu que la pel.lícula és carrinclona; en primer lloc cal situar-la en el context històric i cultural en què apareix. Certament, hi ha detalls que són significatius: per exemple, la ciutat que hauria estat si George Bailey no hagués nascut és una ciutat plena de clubs nocturns i bars de copes mentre que la ciutat on viu és una ciutat de ciutadans benpensants, on es projecta "The bells of St. Mary's", una pel.lícula on Bing Crosby és capellà i Ingrid Bergman monja (que de tant en tant també miro per Nadal). També és significatiu el fet que, en cas de no haver nascut Bailey, la seva dona hauria estat una bibliotecària solterona, com si fer de bibliotecària fos el paradigma de les solterones. Però, lluny de trobar sobrers aquests detalls, per mi formen part imprescindible de la pel.lícula, que fan que sigui la que és. I sí, a mi el final em fa plorar. Començo amb les primeres notes de "Hark the herald angels sing" i quan arribem a "Auld Lang Syne", mentre llegeix la dedicatòria que l'àngel Clarence li ha escrit a l'exemplar de "Les aventures de Tom Sawyer" ("Ningú ha fracassat si té amics"), aleshores ja la plorera és definitiva. I ja puc estar tranquil fins el Nadal de l'any següent.

5 comentaris:

  1. Nosaltres a casa la veiem cada any sens falta!! És la millor manera de plorar possible, d'alegria (sobretot en el moment que arriba el germà i diu allò de: "per al meu germà George, l'home més ric de la ciutat!"). El que passa és que ens la sabem tant de memòria que ja comencem a plorar mitja hora abans...

    I pel que fa al James Stewart, completament d'acord amb això dels registres! És impressionant la interpretació que ens regala en aquesta pel·lícula, un dels seus millors papers, i ja és dir, amb la seva carrera!

    ResponElimina
  2. I quin final, eh... És un dels grans clàssics que no es poden perdre.

    ResponElimina
  3. La meva mare sempre en parlava,i jo la he vist, però no la recordo massa. M'heu fet venir ganes de tornar-la a veure.

    ResponElimina
  4. Jordi, m'ha sorprés agradablement trobar-me amb una persona amb la mateixa debilitat que tinc jo per aquesta pel·lícula, que també veig cada Nadal i amb la qual ploro tan a gust amb el seu final tan emotiu. I és que amb la meva fama de cinèfil i ateu, em feia certa vergonya reconèixer l'emoció tan sentida que em produeix aquesta meravellosa fàbula sobre el valor de l'amistat i l'amor. Suposo que en som molts els fanàtics d'aquest film imprescindible i altament recomanable. No puc afegir res més al magnífic anàlisi que fas i amb el que estic totalment d'acord. El Nadal no seria el Nadal sense aquest gran clàssic!

    ResponElimina
  5. Gràcies, Gustau. Al final, les ànimes bessones es troben (i això que jo sóc baix i tu ets tenor!!)

    ResponElimina