dilluns, 2 de gener de 2012

Concert d'Any Nou

Orquestra Filharmònica de Viena
Renou a la cuina i al menjador. Preparar els platets pel vermut, posar les copes, les estovalles de mudar,... Damunt el marbre de la cuina una estesa de canelons encara per enfornar. Olor de beixamel- la de gratinat vindrà més tard, quan els tiets ja hagin arribat-. I, de fons, valsos i polques.
No sé des de quan el primer dia de l'any el tinc associat al concert de Viena -i als salts d'esquí de Garmisch-Parterkirchen, que aquest any ens han escatimat. La televisió va arribar a casa a mitjans dels seixanta i suposo que des d'aquell moment l'he anat escoltant cada any, si exceptuem el parèntesi d'aquells anys de joventut en què freudianament s'ha de matar el pare (no oblidem que estem a Viena) o, en el cas que ens ocupa, es mata el cap d'any, el concert, el vermut i fins i tot els canelons.
A casa nostra per aquestes dates també se'n fan un munt, de concerts de valsos, però a mi no m'agrada. Trobo que és fer veure que ets el que no ets. Si volem fer concerts d'any nou fem-los de rumbes, posem per cas, o de pasdobles. Per concerts dedicats a la familia Strauss, el de Viena, ara que tots podem anar-hi a través de la televisió, i deixem-nos d'orgues.
L'escenari és imposant: el Musikverein. Tinc un amic que, per l'aniversari, li varen regalar assistir-hi a un concert (no el d'Any Nou, que aquest t'ha de tocar per sorteig). Què no donaria jo per anar-hi! Amb aquelles flors! I això que, si ets a la sala, en directe, et perds les coreografies que cada any es munten: noi coneix noia, hi ha quelcom que els separa, s'acaben retrobant. I, si ets a la sala, et perds els reportatges que fan sobre Àustria en general i Viena en particular. Escenaris de puzzle, res a veure ni amb el tercer home ni tant sols amb Rex, el gos policía. Clar que, si el vius en directe, t'estalvies l'insuportable comentarista televisiu, aquell que fa acudits que només li fan gràcia a ell.
Els directors, després d'una primera època en que sempre era el mateix, ara van canviant. Recordo, perquè feia pinta de trempat, Lorin Maazel. Però també tinc presents les imatges de Zubin Mehta, Claudio Abbado o Riccardo Muti. Aquest any ha estat Mariss Jansons, director letó. Uns més expressius, vehements, d'altres amb una conducció més discreta. Hi ha qui diu que els músics de la Filharmònica són tan bons que no els cal director per a tocar. Jo crec que és exactament a l'inrevés: són tan bons que són capaços d'interpretar fins a la més subtil indicació del director que els guia.
El repertori porta, cada any, alguna sorpresa. Aquest any m'ha sorprès la presència de Txaikovski, que és capaç de fer una melodia exquisita amb només quatre notes. I al final ja se sap: un intent infructuós d'interpretar "El Bell Danubi Blau", els desitjos pel nou any que comença, la interpretació, ara sí, del vals sencer i, per acabar, la Marxa Radetzky, que és quan es pot comprovar que, entre el públic (aquest any hi hem pogut veure Julie Andrews) hi ha molta gent que no sap seguir la pulsació picant de mans. I l'any que ve, Sant Tornem-hi: serà el millor senyal per indicar que encara hi som. Molt Bon Any Nou a tothom i, si voleu tornar a veure el concert d'enguany, feu clic aquí

1 comentari:

  1. Un bon apunt d'any nou! Vigila amb això de "matar el pare". Suposo que en Freud, s'ho pensaria dues vegades després de sentir el concert del seu país!

    ResponElimina