dijous, 5 de gener de 2012

El topo / Tinker, Taylor, Soldier, Spy

Tomas Alfredson
George Smiley, un agent ja retirat, rep l'encàrrec d'esbrinar qui és el talp que està infiltrat als serveis secrets britànics. (tractant-se d'una pel.lícula d'espies, millor que no digui res més).
Pel.lícula d'espies basada en la novel.la homònima de John Le Carré, qui també ha col.laborat en l'elaboració del guió. Espies, aquests, sense glamour, sense Aston Martin, sense (gaires) bufetades, sense cocktails, sense gadgets, sense smòquing i sense noies despampanants que se'ls pengin al coll a cada pas. Aquí tot és més rutinari, més lent, més avorrit, si es vol. Mobles de fusta vella i tecnologia que ara ens pot fer riure. (M'agraden especialment les cabines insonoritzades on fan les seves reunions: em recorden el "Superagente 86") . Un món fonamentalment masculí, on l'homosexualitat hi juga un paper important. I un món on, sobretot, res no és el que sembla. Tot el fil argumental és un constant "fem-que-sembli-que-fem-que-sembli-que-fem-que sembli". I aquí és on jo m'he perdut. 
Hi ha dos camins per a construïr un thriller: el primer és fer que l'espectador sàpiga des del començament tota la trama i se'l faci patir en funció de si el protagonista s'apropa o s'allunya de la veritable resolució; l'altre és just al contrari, i consisteix en fer que l'espectador vagi desembolicant la troca juntament amb el protagonista. Per fer això darrer cal, aleshores, que l'espectador pugui compartir els elements de què disposa el protagonista i acompanyar-lo en el seu raonament. La pel.lícula -i el llibre en què es basa- opten per aquesta segona opció. El cas és que, quan llegeixes el llibre (jo ho havia fet fa temps i m'havia agradat molt, com gairebé tots els de l'autor) sempre tens l'opció de tornar enrere i repassar aquell detall, aquella frase que primer t'havia passat desapercebuda i que tot d'una resulta fonamental. Això, a la pel.licula no ho pots fer i, si es dóna el cas que ja no saps per què fulanet fa una cosa, o menganet en dedueix una altra, acabes per fer un acte de fe i creure que sí, que el que fan ho fan per alguna raó que ells deuen saber i que a tu se t'escapa, i et sents una mica beneït. Certament, el cas es resol a partir d'un parany; per tant, qualsevol pot ser el qui hi caigui. Ni el mateix Smiley sap del cert a qui caçarà. Però, perquè un parany resulti efectiu, cal saber quan i on parar-lo, i això és el que no (em) queda clar a la pel.lícula.
Pel.lícula, per altra banda, d'una factura impecable, amb un excel.lent treball d'actors, d'aquests actors britànics d'escola teatral encapçalats per un impressionant Gary Oldman que aconsegueix transmetre el que ha d'aconseguir un bon espia: passar desapercebut. Ni un gest de més, precisió absoluta en una autèntica celebració del silenci. John Hurt, Colin Firth, Benedict Cumberbatch, Ciaran Hinds, tots estan perfectes. Com  perfecte és el muntatge, el ritme, la posada en escena, tot d'una precisió mil.limètrica.  La música del gran Alberto Iglesias posa el contrapunt idoni a l'acció, com ja ho havia fet amb The constant gardener, una altra obra basada en un text de John Le Carré. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada