Coré, filla de Zeus i Demèter, és segrestrada per Hades, que se l'endu al món subterrani. Allà es converteix en Persèfone, deesa dels inferns. El personatge de Persèfone ens condueix en un viatge al fil de la vida i la mort. Ens parla dels conflictes que genera el seu sol esment, i dels rituals i pors que l'envolten. Al final, després de sis mesos, Persèfone torna amb la seva mare, Demèter i ens porta, de nou, la festa de la vida.
L'espectacle s'organitza en cinc parts, cinc capítols conduïts per Persèfone/Àngels Gonyalons, en què Comediants desplega tot el seu arsenal escènic: hi ha màscares, ombres xineses, desplegables de paper, titelles gegants, acrobàcies de circ... Com a contrapunt del personatge de Persèfone hi ha, en escena, la figura del músic/home orquestra Ramon Calduch que juga, de vegades, el paper de cor grec. I malgrat que a Persèfone hi ha elements de musical, de teatre d'ombres, de circ, no acaba de ser ben bé res, ni una cosa ni l'altra. Tot plegat se'ns presenta deslligat, inconnexe. Està clar que hi ha moments en què apareix la màgia que sempre ha caracteritzat el treball de Comediants, sobretot a través del joc de projeccions que es fa sobre l'enorme escenari. Però quan la màgia de Comediants ha estat més efectiva no ha estat a partir de muntatges aparatosos sinó a través de sorprendre'ns amb jocs de mans escènics fets a partir d'elements d'aparença innocent i quotidiana. I malgrat que els elements que componen l'espectacle són ben saborosos, ens falla l'element que ho haria de lligar tot. El resultat és com voler fer una paella amb arròs llarg: no s'amara del sabor del brou. Hi falta intensitat i convicció i passem de les profundes reflexions del personatge principal a les previsibles i estereotipades intervencions d'alguns dels altres personatges que hi apareixen d'una manera desmanegada, sempre amb el fons d'una música que tampoc acaba de donar-li la força necessària. Vaja, que per a la propera vegada caldrà fer servir arròs bomba.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada