dimarts, 27 de març de 2012

The Godfather

Francis Ford Coppola
Quaranta anys s'acaben de fer de l'estrena de la història dels Corleone. No en fa tants, però déu n'hi do, que amb una freqüència més o menys anyal la miro (totes, les tres). Així que, per celebrar l'aniversari, agafo el DVD, m'apalanco al sofà, i som-hi.
El Padrí és una de les obres mestres de la història del cinema, i així ho han reconegut historiadors, crítics i assagistes. Tot i partir d'una més aviat mediocre novel.la de Mario Puzo -cal dir , en desgreuge seu, que signa el guió de la pel.lícula juntament amb Coppola- i de ser una obra d'encàrrec, la dimensió que el director li va saber donar converteix tota la nissaga en un clàssic gairebé tolstoià. Fins i tot la tercera part, que per a molts crítics no està a l'alçada de les dues anteriors, és d'una mestria imponent.
Se n'ha escrit tant, de El Padrí, que no seré jo qui tindrà les pretensions de descobrir-ne res. Però sí que em ve de gust explicar què és el que més m'agrada si és que sóc capaç de destriar-ho perquè, de fet, m'agrada tot.
Per començar, algunes frases, d'aquelles que ja s'han incorporat al nostre imaginari i que un sempre té ganes de poder dir un dia o un altre. En manllevo dues: "Et faré una oferta que no podràs rebutjar" i "No és res personal, només són negocis". No em digueu que no us ha vingut de gust, algun dia, de poder-les deixar anar.
Les escenes corals. M'entusiasma la seqüència inicial, la del casament de la filla de Don Vito, que sembla que talment estigui filmant una festa de casament de debò, com si hagués dit a les desenes d'actors i figurants "endavant, feu la festa, canteu la tarantel.la, i com si jo no hi fos", amb la naturalitat amb què tothom es mou i actua; extraordinària també la feina de l'equip de càsting, aconseguint que hi aparegui gent normal en una situació normal. Però Coppola té una mà especial per aquest tipus de seqüències: al final de la primera part, com s'intercala el bateig del nebot de Michael Corleone amb la batuda que els seus fan de les bandes rivals. A la segona part, la seqüència de la festa de comunió, al Llac Tahoe, és el paral.lel de la del casament de la primera i, a la tercera part, la impressionant seqüència de l'òpera ho és de la del bateig esmentat.
Un esment per a la música, que també hi juga un paper importantíssim, amb l'excel.lent banda sonora de Nino Rota, una banda sonora que ja forma part, també, del nostre imaginari sonor. 
Els actors: mireu Marlon Brando com fa anar les mans a tota la pel.lícula, com expressa dolor -i amor- quan està al llit de l'hospital i li cau una llàgrima, com aconsegueix que el tempo lent de la pel.lícula agafi sentit per com l'omple. Admirable, també, l'escena de la seva mort, jugant amb el nét entre les tomateres.
I, d'entre totes les escenes, la inicial, amb un travelling lentíssim de Bonasera demanant justícia a Don Corleone mentre aquest l'escolta tot jugant amb un gatet. I és en aquesta escena on està la clau de volta de tota la història. "Jo crec en America", diu Bonasera, i creu en els seus jutges i la seva policia, però quan tot això en que creu li falla, recorre a la via paral.lela de la justícia, la que es fonamenta en lleialtats ancestrals i juraments de sang. Fixem-nos com Michael, que ja ha nascut a Amèrica, comença a parlar en italià amb Solozzo fins que, quan necessita expressar-se millor, ha de retornar a l'anglès: els temps han canviat i una nova generació, que ha lluitat a la guerra, pren el relleu.Es rebla el clau més endavant, quan Michael es retroba amb Kay i li diu que el seu pare al cap i a la fi és responsable de molta gent, com els senadors, o els presidents. "Que ingenu que ets, Michael. Els senadors i els presidents no maten a la gent" diu Kay. "Qui és la ingènua, Kay ?"respon Michael.
Crítica amb el poder i els seus mecanismes de corrupció, amb la doble moral i amb el somni americà. S'ha dit, també, que El Padrí dóna una imatge excessivament romàntica dels gàngsters, que aconsegueix que el públic -en una maniobra perversa del director, digna de Hitchkock- estigui neguitós esperant que al protagonista les coses li surtin bé. I el protagonista és un criminal. Potser sí que dóna aquesta visió que fins que no varen arribar The Sopranos no es va redreçar. Però si mirem bé El Padrí veurem que no s'amaga de pintar-los com a racistes i feixistes, en un món obertament mascle on la dona no hi pinta res i la mentida és una arma que s'utilitza quan convé i amb qui sigui. Per exemple, la darrera escena, quan Michael, amb una sang freda torbadora, menteix obertament a la seva dona en una espiral de mentides que ja no tindrà fi. 

3 comentaris:

  1. En sóc una fan incondicional. Les he vist diverses vegades, no tantes com tu, però al llegir-te me n'he adonat de com he arribat a interioritzar els diàlegs sense ser-ne conscient. Una cop algú en va fer un comentari al blog dient: Non è niente di personale,macondo. Solo affari sono. I jo vaig contestar: Ci vediamo in Corleone. Curiós no?

    Aquesta sèrie The Sopranos la tinc pendent, diuen que és molt bona, no ho sé...l'hauré de visionar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A The Sopranos tot plegat és més sòrdid, sense el diguem-ne glamour que, malgrat tot, té El padrí. Són uns gàngsters de baixa estofa, i també hi ha situacions més violentes. En tractar-se d'una sèrie hi ha un creador general però després cada capítol té el seu propi director que li dóna la seva empremta. Aquests darrers anys la indústria cinematogràfica s'ha abocat molt a les sèries afegint-hi un plus de qualitat, amb la productora HBO com a icona d'aquest fet (fins el punt que un dels seus eslògans és: "no és TV, és HBO!". La BBC també hi aposta fort, i hi ha sèries que es podrien considerar pel.lícules de llarga durada. The Sopranos va ser una de les primeres, si no la primera, en donar aquest punt d'inflexió

      Elimina
    2. Completament d'acord: és una obra mestra del cinema. I que gran en Marlon Brando!!! És d'aquelles pel·lícules que marquen un abans i un després i crec que el cinema negre no ha tornat a arribar a aquest grau de genialitat.

      Elimina