divendres, 9 de març de 2012

Jo confesso

Jaume Cabré
Ed. Proa
L'Adrià Ardèvol veu com l'Alzheimer va guanyant-li la partida i escriu una carta -pòstuma-a la Sara, una carta on poder explicar el perquè de tants silencis, de tantes mentides, de tantes indecisions que els varen impedir de ser plenament feliços, tot abans que la memòria, que és l'únic que li queda, deasaparegui també i, amb ella, la vida. La insòlita història particular de dos objectes, un violí i una medalla, s'encarreguen d'articular tota la seva exposició travessant la Història d'Europa des del segle XIV fins l'actualitat.
Però la novel.la no explica només aquesta història; la novel.la parla de l'Amor, de l'Art, de la Bellesa, de la Mort, de la Soledat i, sobretot, sobretot, parla del Mal. Coincideixo plenament amb aquesta visió que en té Joan Josep Isern a la seva crítica (que recomano).
Per explicar aquesta història Jaume Cabré ha confegit una obra monumental. A la darrera plana hi diu: "Matadepera, 2003-2011". Vuit anys. Vuit anys de treball que es noten perquè no hi ha ni un paràgraf que no s'hagi mastegat, ni una expressió que no s'hagi calibrat, ni una paraula que no s'hagi mesurat. És d'aquelles obres que s'han deixat sobre la taula un munt de vegades i que hi ha tornat, i que ha canviat una i altra vegada això i allò. Per què l'estructura narrativa és complexa: contínuament està fent salts en el temps i canvis de persona narrativa, fins i tot dins del mateix paràgraf, dins del mateix diàleg. Això no dificulta la lectura, ans al contrari, la dinamitza, però alhora obliga al lector a un considerable exercici de concentració. No és llibre per llegir al metro, per entendre'ns. Un cop pensat el fil argumental i desenvolupat aquest, la gran feinada deuria ser la del muntatge, suposo.
Haig de dir que el llibre em va atrapar des de la primera pàgina; cada cop que l'havia de deixar frisava per reemprendre'n la lectura. I, malgrat tot, confesso -permeteu-me el joc de paraules fàcil- que, quan vaig acabar, em vaig demanar: "I?". Calia tant?. Jo crec que, en un arbre d'aquesta magnitud, hi ha algunes branques que no calen i, potser, alguns recursos una mica estereotipats. Perquè si el Mal és present a tota l'obra, és clar que assoleix el seu cim als camps d'extermini nazis. I, sens dubte, és així. I quin millor escenari hi ha, per arrossegar la penitència del culpable, que fer de metge sacrificat en un remot llogarret del Congo? O la història de la filleta (i no dic res més, per si no l'heu llegit), no és una mica de llàgrima fàcil? Però també és cert que aquests elements universalitzen el discurs que articula la novel.la i li confegeixen una dimensió que va més enllà del localisme. I que permeten entendre el ressò que la novel.la té més enllà de casa nostra. Probablement no és l'obra catedralícia que alguns proclamen (ep, que entre aquests alguns hi ha els de l'editorial, que el que volen és vendre!). Però clar, veig aleshores algunes crítiques ferotges i em quedo de pedra. Jo crec que entre trempar de joia cada vegada que llegim o veiem alguna cosa mínimament nostrada, per un costat, o viure com si sempre tinguéssim un ull-de-poll rabiüt, aixecant-nos cada matí a veure contra qui podem anar, per l'altre, deu haver molt terreny intermig. I, per aclarir-me jo mateix, em faig dues preguntes. En primer lloc: ha aconseguit el llibre xuclar-me, portar-me als terrenys de la història que explica, fer-me desaparèixer de la meva dimensió espai-temps per dur-me a la seva? Rotundament, sí. En segon lloc, després de la lectura, ha canviat la meva visió del món, s'ha eixamplat, s'ha enriquit? Doncs, encara que sigui per com ha servit per ordenar i refrescar bona part de la història del Pensament, així, amb majúscula, a partir de les moltes referències que s'hi fan, jo crec que déu n'hi do. Per tant, jo també el posaré a la prestatgeria i esperaré que en Cabré hi torni, per llegir-ne més.

2 comentaris:

  1. Penso una mica com tu. La novel·la em va atrapar des del primer moment. Està molt ben construïda, ben narrada, els personatges resulten interessants... Ho té tot per ser una gran novel·la. Però trobo que després d'haver anat pujant in crescendo, la història es precipita. Potser és culpa meva, però jo esperava un final potent; esperava alguna cosa que anés si no més enllà de l'horror nazi, sí més enllà del mal. Hi falla alguna cosa que tu, que saps de música, sabries explicar millor.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No pensis, no, que jo tampoc no sé com explicar el no-sé-què. Però vaja, el balanç global és més que bo. Com diu aquell, un llibre només val la pena de ser llegit si val la pena de ser rellegit. I jo crec que "Jo confesso" tard o d'hora tornarà a caure.

      Elimina