divendres, 2 de març de 2012

J. Edgar

Clint Eastwood
Pel.lícula que es basa en la figura de J. Edgar Hoover, qui fou director de l'FBI durant 48 anys.
Es diu que el pitjor que li pot passar a un paranoïc és que l'empaïtin de debò. I Hoover va saber trobar, amb proves o sense, basant-se en fets reals o inventats, els motius suficients per edificar el seu búnquer en defensa d'una única idea de com es pot ser americà, veient enemics arreu i arribant a espiar els propis presidents o les seves famílies per tal de tenir armes de xantatge quan aquests intentessin limitar-li el poder. Braç armat de la cacera de bruixes de McCarthy, en Hoover trobem representat aquest tipus de personatges que estan al cim del poder i que hi han arribat sense fer-ho a través de cap mecanisme democràtic.
A partir d'una suposada autobiografia que Hoover va dictant a successius periodistes, la pel.lícula va fent contínuament salts endavant i endarrera en el temps per anar-nos mostrant com es va anar formant el castell de poder que va arribar a tenir, fins a convertir-se en la figura més poderosa dels EUA. Aquest muntatge, que no dificulta sinó que agilitza el fil narratiu, subratlla els primers i els darrers temps de la seva carrera, amb casos com els d'Emma Goldman o el del segrest del fill de Charles Lindberg, o l'assetjament a que sotmeté els germans Kennedy. En canvi, queden arraconats casos com el dels Rosenberg o aspectes importants com el seu racisme i el seu poderós antisemitisme. En qualsevol cas, i malgrat se li reconegui el mèrit d'introduïr metodologia científica i professionalitat en la investigació criminal, allò que queda més clar és com, amb l'excusa de la seguretat s'injecta el virus de la por a la població i es van limitant els drets més bàsics i es va creant un estat policial.
Paral.lelament a l'exposició de la seva vida pública, la pel.lícula va mostrant breus pinzellades que configuren la seva vida privada. Una vida privada marcada per la relació de dependència amb la mare (la pel.lícula es titula "J. Edgar", que és com la seva mare l'anomenava) que en alguns moments ens fa pensar en Hitchcock i Psycho, i en la seva suposada homosexualitat i la relació amb Clyde Tolson, una relació en la que ens apareix un Hoover turmentat, insegur, covard. El terrorífic monstre públic amb peus de fang.
Sembla que Eastwood deixi que el personatge es vagi desenvolupant sol, al llarg de pel.lícula, i que ell mateix es vagi decobrint com a la figura sinistra que fou; el punt culminant d'aquesta construcció de la figura històrica s'esdevé quan, ja a la vellesa, Tolson li retreu que s'hagi inventat una autobiografia plena de mentides i d'invencions, només destinada a satisfer la seva pròpia vanitat i a justificar la seva política. Hoover, que gairebé s'atribueix un paper mesiànic: mireu com observa el retrat de Washington cada cop que entra al despatx presidencial; és com si li digués "sort de tu i de mi que aquest país tirarà endavant". Tolson, a més, li qüestiona sobre la legalitat de tot plegat i, a partir d'aquell moment, tot el que fins aleshores l'espectador havia donat per bo, tota possible hagiografia se'n va per terra. Cop mestre de Clint Eastwood.
Hi ha un tema sobre la taula i és si una pel.lícula com aquesta pot interessar més enllà dels Estats Units. Jo crec que tot va en funció de com s'universalitzin els temes tractats, i crec que la reflexió sobre el poder, la democràcia i la llibertat que fa Clint Eastwood en aquesta pel.lícula pot ser d'abast general, no només particular.
Des del punt de vista cinematogràfic, és una pel.lícula sòbria, filmada amb el classicisme savi de Clint Eastwood. Gran treball de Leonardo di Caprio, a qui encara em costa veure fora del paper de pipiolo de Titanic. Esment apart es mereix el tema del maquillatge, del qual s'ha parlat molt. La veritat és que quan varen aparèixer per primer cop a la pantalla Hoover i Tolson caracteritzats de persones velles, es va sentir un murmuri a la sala de cinema: sobretot Tolson sembla que porti una màscara encarcarada, com si es tractés d'algun habitant d'una galàxia llunyana de la primera temporada d'Star Trek. Però, atenció, perquè quan més tard he vist alguna fotografia de l'autèntic Tolson vell i malalt, potser no m'ha semblat tan exagerat. Ja em direu.

3 comentaris:

  1. Em sembla que no l'aniré a veure... el tema no m'apassiona gaire... amb tot, veig que tu estàs fet un cinèfil empedernit, eh?
    Salutacions

    ResponElimina
  2. A mi em va semblar una gran pel·lícula. El que més m'agrada és aquesta simpatia-antipatia que profesa el personatge de Hoover. A estones cau bé i a estones ets sents malament per pensar-ho. La interpretació de DiCaprio és molt bona i la mà de Eastwood, magnífica.
    Jo, en el seu moment, ja vaig defensar el maquillatge d'aquells que deien que era exagerat i de mala qualitat, però veient fotografies te n'adones que en Tolson era realment com el mostren.
    Curiós el paral·lelisme amb 'Psycho'; els subscric completament.

    ResponElimina
  3. Una altra gran pel.lícula de l' Eastwood, ens mostra el personatge des de la seva subjectivitat i alhora el fa creïble.

    ResponElimina