diumenge, 22 d’abril de 2012

La pesca del salmón en Yemen/ Salmon Fishing in the Yemen

Lasse Hallström
El Doctor Alfred Jones, un expert en pesca i piscicultura anglès, rep l'estrany encàrrec de tirar endavant el projecte de repoblar amb salmons els rius de les muntanyes del nord del Iemen. Per més inversemblant que sembli l'encàrrec, el govern britànic el considera clau per tal de millorar la imatge de la seva intervenció a Orient Mitjà.
Amb un títol que sembla extret d'una història de Mortadel.lo i Filemó, la pel.lícula promet una història d'humor absurd i irreverent que després no s'acompleix. Es tracta d'una pel.lícula irregular, que no sap massa bé on va ni què vol ser. Té un inici esperançador, amb una aposta moderna i vibrant (el text sobreimprès fa recordar Sherlock, la ultramoderna sèrie), i ens fa seure pensant en la millor tradició de la comèdia britànica, però poc a poc es va fonent fins arribar a un to ensucrat, sobretot a les escenes que tenen lloc al Iemen. La previsible història d'amor entre els protagonistes fa que, de comèdia britànica es passi a sucre candi disneià, amb salmó saltant a càmera lenta inclòs. Si en comptes d'un salmó s'hagués tractat d'una truita ho haurien amanit amb música de Schubert, suposo. Quan el salmonet que va en la direcció errònia gira cua i agafa el camí correcte, tots els implicats en el projecte respiren alleugerits i s'abracen emocionats. A la fi, es tracta de la vella història de l'home que empaita un somni, però això només ho va saber explicar Coppola a Tucker. És una llàstima perquè la història podria aprofundir en l'absurd de la proposta i només té gràcia quan burxa en els viaranys de les interioritats de la política britànica, de la mà d'una magnífica Kristin Scott Thomas. El discurs final, benintencionat però poc creïble: "Tornaré a començar el projecte, però aquest cop hi implicaré la població local perquè es faci el projecte seu". I ep!, atenció, que malgrat això hi ha trampa, perquè resulta que al final acaba caient millor el xeic iemenita, que no deixa de ser un senyor feudal capriciós i autòcrata, que el ridícul primer ministre britànic que, agradi o no, ha estat elegit a les urnes. No fem broma o, si la fem, la fem amb tot. 
(I ara us explico un secret: vaig anar a veure aquest pel.lícula aquest dissabte passat perquè començava a les vuit del vespre i s'acabava gairebé a les deu, és a dir, gairebé coincidia amb el Barça-Madrid. I no és que no m'agradi el futbol, no, al contrari: sóc dels culers a qui el sistema nerviós ja no aguanta aquestes proves, o sigui que m'amago en un avenc, en una càmera hiperbàrica o al cinema. El cas és que la pel.lícula no és res de l'altre món i a sobre el Barça va perdre. Refot, quina tarda!).  
                              

2 comentaris:

  1. No va ser la teva tarda, Jordi. La veritat és que em veia venir una crítica semblant a la pel·lícula i ja des que em vaig assebentar de la seva existència no li vaig fer el mínim cas. Ara m'hos has deixat encara més clar.
    Aquest cop t'ha sortit el tret per la culata, però és genial anar al cinema sense tenir ni idea de què vas a veure. Entrar en una sala i deixar-te sorprendre. Quan surt bé, la sensació és genial.

    ResponElimina
  2. Només la va anara veure una de nosaltres, gran amant de Hallström, però va quedar força decebuda. Una llàstima, la veritat, perquè aquest director i aquests actors són capaços de fer joies cinematogràfiques, quan s'ho proposen tots alhora...

    ¡Salutacions!

    ResponElimina