dimecres, 11 d’abril de 2012

Carn de canó /Beastly Things

Donna Leon
Ed. 62
Enèssima entrega de les històries del commissario Brunetti, en aquest cas centrades en el tèrbol món dels escorxadors industrials.
Com en totes les novel.les anteriors, la trama policíaca té el seu origen en l'ambició humana, ja sigui per poder o per diner, o per les dues coses alhora, i per la via de la corrupció acaba desembocant en l'assassinat. Al llarg de la seva carrera, Donna Leon ha entrat en el contraban d'antiguitats, en el tràfic de persones, en les xarxes de prostitució, en el tractament de residus, en les industries contaminants... També, com en totes les novel.les anteriors, Donna Leon hi aboca les seves obsessions: la corrupció política, la corrupció judicial, la homogeneïtzació de les persones i dels espais, l'adulteració de l'alimentació i la salut,...Totes elles qüestions que podria subscriure fàcilment si no fos perquè fa un cert tuf elitista, amb un to que ens dóna a entendre que rebutja tot allò que pugui semblar mínimament modern.  Brunetti només experimenta plaer llegint els clàssics llatins, l'única música mereixedora d'aquest nom és l'òpera, Venècia només és un formiguer de turistes, detesta qualsevol andròmina elctrònica, el menjar ja no té gust de res... Una actitud elitista, gairebé aristocràtica, reforçada pel fet de que l'únic que ofereix encara una certa garantia de tenir principis és la patricial familia de la dona de Brunetti, a qui ell no vol recórrer però que sempre existeix com a possible paraigües. Una dona, la de Brunetti, que es desespera perquè els seus alumnes adolescents no saben apreciar com cal Henry James.  
No hi ha matisos en els personatges: Brunetti i senyora són d'una integritat digna de santoral; això sí: tenen un menyspreu absolut per tot allò que vingui del sud. No és debades que el vice-questore Patta, símbol de l'estupidesa, la inoperància, el nepotisme i la fatxenderia, és sicilià. Tampoc no són gaire condescendents amb la resta de mortals, de qui no entenen com poden viure com viuen, sobretot els que viuen a terra ferma que, a sobre, van en cotxe. Com si tothom, en totes les condicions, pogués ser plenament amo del seu destí i no existíssin altres factors que ajudessin a decantar la balança ( o no hi hagués altres maneres d'entendre la vida, tampoc).
Els crims sempre són, ja ho he assenyalat, resultat de la desmesurada ambició humana; no hi entren en joc passions més baixes, ni hi ha gaire matisos entre el bé i el mal. En aquest sentit, les novel.les acaben esdevenint faules moralitzants. Tampoc són gaire subtils els mecanismes detectivescos que porten a resoldre els casos; a més, sempre hi ha la intervenció de la signorina Elettra, una mena de hacker que comet totes les il.legalitats possibles des del seu ordinador de la seu policial per obtenir les dades que calen per poder desencallar-los. 
Molt encertada la traducció d'Anna Turró, que manté alguns termes en italià que acosten el lector a la situació. Suposo que deuen ser els mots que apareixen en italià també en l'original anglès: Donna Leon manté el veto a que els seus llibres siguin traduïts a l'italià. 
Malgrat tot l'expressat anteriorment, és un llibre que es llegeix amb facilitat, com aquelles pel.lícules que venen tant de gust els dissabtes després de dinar. El millor del llibre, però, està en el capítol final, un final gairebé oníric i surrealista que trenca una mica la impostada trascendència de la resta de llibre. Però, clar, no us el penso dir, el final...

4 comentaris:

  1. No he llegit la Donna Leon tot i que m'atrau (no puc amb tot!), però sí que et puc dir que li envejo la casa i el despatx que té a Venècia.

    Si esmeno el buit, tornaré a passar per aquí.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí que són envejables, sí. El cert és que vaig compartir una vegada una vetllada amb Donna Leon a la llibreria Negra i Criminal, i em va semblar una persona molt agradable.

      Elimina
  2. Tampoc he llegit res d'aquesta signora, de totes formes aquesta idea d'utilitzar una hacker com si fos el Deus ex machina no és nova, els grecs ja la coneixien ( què no han de saber els grecs!!!), també és una de les claus en les exitoses novel·les de Stieg Larsson, i també és relacionable amb les teories cognitivistes quan es compara el cervell amb un ordinador. Sovint la llàstima és que hi ha qui no recorda que cap màquina és comparable al cervell humà...M'agrada que deixis el final obert i que tingui un toc surrealista i oníric.

    ResponElimina
  3. M'agrada que facis l'esment del Deus ex Machina, perquè també se m'havia acudit. El que passa és que trobo com com a recurs va bé sempre i quan els aspectes detectivescos siguin irrellevants, que potser sí que aquí són el de menys, però tractant-se d'una novel.la suposadament policíaca....

    ResponElimina