Llibertat/ Freedom

Jonathan Franzen
Columna

Els Berglund són un matrimoni aparentment exemplar, sempre amb un somriure i una paraula amable. Què passa perquè, en un lapse relativement breu de temps, tot s'enfonsi i es giri com un guant?
Jonathan Franzen fa una brutal dissecció de la classe mitjana nordamericana que, amb alguns retocs, es podria exportar perfectament a qualsevol classe mitjana occidental (només des d'una profunda hipocresia es pot negar que nosaltres també pertanyem a aquest univers). Amb un bisturí finíssim va separant totes i cadascuna de les contradiccions a les quals ens aboca la possibilitat de triar el nostre camí, fent ús de la llibertat que pregona el títol. I, amb les contradiccions, les frustracions, l'enfonsament dels ideals i la buidor que es troba rere unes expectatives no acomplertes. Tot això passa pel fet que, a més, l'individu, sol i lliure en la seva presa de decisions, no està sol, en el sentit més sartrià del terme, ni és del tot lliure, perquè es mou en un context condicionant. Aquest context és el dels Estats Units del segle XXI, els Estats Units de Bush i Obama, els Estats Units de l'Afganistan i l'Iraq, els de la destrucció del medi ambient, els del Tea Party i els de l'onze de setembre. Demolidor Franzen amb el seu país: "...l'experiment americà de l'autogovern, un experiment torçat des del començament, perquè no van ser les persones amb gens sociables les qui van fugir del superpoblat vell món per anar al nou continent, sinó que van ser les qui no s'avenien amb els altres". I encara: "La personalitat susceptible al somni d'una llibertat sense límits també és una personalitat propensa a la misantropia i a la ira, si el somni es torna agre". Aquesta panoràmica americana no és tant sols un teló de fons sobre els quals es mouen els personatges sinó que esdevé, per sí mateixa, un personatge més. 

La novel.la va del macrocosmos de la història més recent al microcosmos de la descripció infinitessimal dels sentiments i de les emocions dels personatges. Els personatges apareixen en tota la seva complexitat i, per fer-ho, utilitza amb una gran precissió l'adjectivació i l'analogia, descrivint els estats d'ànim amb una gran riquesa de metàfores i comparacions. Despietat amb el matrimoni, que descriu en paral.lel a les explotacions mineres: així com aquestes van acumulant lentament residus tòxics, així també el matrimoni va acumulant merda que surt a la superfície quan es remena a cada discussió. Utilitza sempre la tercera persona, però des de diferents narradors i fins utilitzant el recurs del text dins del text. Tampoc té una línia temporal contínua sinó que va endavant i endarrere en el temps. Hi ha moments antològics i plens de simbologia, com l'escatològica recerca de l'anell empassat. Altres moments són molt més pausats, com si necessités un respir (o, més aviat, concedís un respir al lector: Franzen diu que el lector ha de ser un amic, un còmplice). En molts moments hi ha una esgarrifossa violència continguda. En cap cas no hi ha cap paràgraf gratuït i tots els petits detalls que poden semblar irrellevants en un moment demostren la seva importància més endavant. 
M'ha agradat molt. A mesura que s'acostava el final anava llegint-lo més poquet a poquet, com aquelles menges delicioses que fem durar menjant-les a bocinets. M'ha agradat molt tot ell, incloent el final, que ha estat criticat per alguns lectors. A mi, el final em va emocionar. Em sembla que en tota la novel.la hi ha un dolor terrible, un dolor molt profund, un dolor gairebé diria que còsmic però crec que també hi ha molt d'amor, per més que de vegades s'hagi d'entreveure enmig dels enderrocs de les relacions entre les persones. Fins diria que està ple d'amor del propi Franzen cap els seus personatges.
Em quedo amb aquest fragment que apareix gairebé al final (que m'ha fet recordar un altre final: el de Una dona difícil, de John Irving):  
"- Sóc jo- va dir ella-. Només jo.
- Ja ho sé- va dir ell, i li va fer un petó."