dijous, 21 de juny de 2012

Niebla en el puente de Tolbiac/ Brouillard au pont de Tolbiac

Léo Malet / Jacques Tardi
Libros del Asteroide/ Norma Editorial
París, 1956. Néstor Burma, investigador privat, rep una carta d'un desconegut que li demana ajuda. Quan arriba a l'hospital on aquest es troba ja és tard, perquè ha mort, però Burma descobreix que sí que coneixia el suposat desconegut. Una història que el fa anar en el temps trenta anys enrere.
Léo Malet és considerat un dels pares de la novel.la negra francesa. El seu personatge més famós és el detectiu Néstor Burma, un personatge solitari, cínic, de passat anarquista, com el propi Malet. Niebla en el puente de Tolbiac forma part del projecte de Malet d'escriure una novel.la per a cadascun dels diferents districtes de París. Una novel.la, aquesta, atípica en la seva confecció perquè, tal i com explica el propi Malet, les exigències dels editors li varen fer entregar les primeres cent pàgines abans d'haver-la acabat de manera que estava condicionat pel que havia escrit prèviament. El resultat és una novel.la atípica pel seu autor però que, paradoxalment, és de les que més satisfet n'està.
En aquesta ocasió l'acció es centra en el districte XIIIè, del que podríem prendre la Place d'Italie com a referència i la Rue de Tolbiac com a eix que arriba fins el Sena. Un districte ple de carrerons i tallers (som al 1956), un districte on encara ressonen els ecos de les organitzacions anarquistes d'abans de la guerra i on encara resten alguns individus fidels a la seva ideologia i al seu compromís ètic, al costat d'altres que, sortint del mateix orígen, han canviat de bàndol i ara són a l'altre costat de la barricada. Estirant el fil del passat, i amb un personatge especial al costat, la gitana Belita Morales, Burma apareix com un d'aquests anti-herois que, a desgrat del que pregonen, es mouen per principis ètics i per fidelitat als seus, com ho pot fer el Rick de Casablanca o Corto Maltés. A Burma li podriem dir el mateix que a Corto: "el qui se les dóna de no donar-se-les."
Amb aquest material, Jacques Tardi va traduïr a còmic la novel.la, i el resultat és un treball excel.lent. El blanc i negre que utilitza evoca perfectament l'imaginari que tenim del París dels anys cinquanta, el París de la postguerra que retrataren Cartier-Bresson i Robert Doisneau. Un París de carrers mullats, metro, autobús i llum escadussera, de carrers amb llambordes i passatges amb ponts, escales i descampats. Un París de camionetes Citroën i pintades a favor del FLN. Segur que al darrere hi ha un gran treball de documentació gràfica, i aconsegueix submergir el lector dins el món en què discorre l'acció.
A més d'aquest, Tardi ha il.lustrat quatre històries més de Léo Malet. Una d'aquelles referències a tenir en compte abans d'un viatge a París.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada