HHhH

Laurent Binet
Edicions del 1984

El 27 de maig de 1942, a Praga, dos paracaigudistes, un de txec i un altre d'eslovac, varen atemptar contra Reinhard Heydrich, braç dret de Himmler, Protector de Bohèmia i Moràvia i considerat un dels homes més perillosos del règim nazi, anomenat "La bèstia rossa" o "El carnisser de Praga". L'atemptat, punt culminant de l'anomenada "Operació Antropoïde", va ser, en un primer moment, un fracàs, car Heydrich només va resultar ferit, però una setmana més tard moria a causa de la infecció provocada per les ferides rebudes. La importància de l'atemptat va ser enorme. El règim nazi havia estat colpejat a un nivell altíssim: HHhH fa referència a la frase alemanya "Himmlers Hirn heisst Heydrich: el cervell de Himmler es diu Heydrich". Ell fou el cervell de la "Solució Final" i organitzador de la Conferència de Wansee. La repressió que es va desfermar va ser brutal i la caça dels autors de l'atemtat va passar a ser un assumpte prioritari pels nazis.

Jan Kubis i Jozef Gabcik, autors de l'atemptat

Aquest història, explicada pel seu pare, va fascinar de ben petit Laurent Binet, i aquesta fascinació, juntament amb el seu lligam amb Praga, on va viure, és la que el va portar a escriure aquesta novel.la. I just en aquesta paraula -novel.la- és on rau la peculiaritat del llibre, perquè l'autor es debat constantment  entre la legitimitat o no d'inventar, de recórrer a la ficció, d'imaginar el que podrien dir o pensar els protagonistes quan es tracta d'explicar uns fets històrics. I ho fa obertament, com una part més del llibre. En realitat, bona part del llibre -gairebé tota la primera part, que és considerablement més extensa que la segona- s'ocupa de com escriu el llibre. Escriu sobre com escriu, o sobre si hauria de'utilitzar unes dades o no, o sobre si es pot permetre de ficcionar els buits que s'obren entre les parts documentades de la història. En aquest punt és on trobo que Binet n'abusa una mica massa, perquè es converteix, ell mateix, en excessiu protagonista, fins el punt de desacreditar allò que alguns autors han explicat utilitzant obertament la ficció (penso en Jonathan Littell i la seva novel.la Les bienveillantes, al meu entendre, una novel.la impressionant). Com a contrapartida penso que la reflexió que genera és molt rica i oberta al debat. Personalment crec que una novel.la no només té el permís sinó gairebé la missió d'anar més enllà de la pura descripció del fets per explorar els racons més amagats de l'essència humana i els misteris més pregons de l'existència.

Estat en que va quedar el cotxe de Heydrich

Però, és clar, potser tot plegat no és més que una estratègia del propi Binet perquè, amb aquest to aparentment limitat a la pura descripció no fa més que subratllar encara més la magnitud del mal, de l'horror imposat pels nazis. La normalitat amb què es mouen, decideixen, executen, l'eficàcia freda i calculada amb què gestionen l'infern els fa aparèixer encara més en la seva monstruositat. Seguint Hannah Arendt, és la normalitat, la banalitat del mal, el que els fa més horribles. Des d'aquest punt de vista, l'objectiu de la novel.la s'assoleix plenament. La història m'ha fascinat, sí, però haig d'explicar que a mi m'agrada il.lustrar els comentaris d'aquest bloc amb imatges relacionades amb el tema però després de llegir el llibre em nego a posar cap imatge de Heydrich o dels seus. Em fa fàstic i basarda.
En aquest enllaç podeu trobar una interessant i aclaridora entrevista amb l'autor.