diumenge, 4 de novembre de 2012

Skyfall

Sam Mendes
Silva és un ex-agent de l'MI6 que considera que va ser traït per M. i que penetra al cor mateix del Servei Secret britànic amb la intenció de venjar-se'n.
Haig de dir, d'entrada, que Skyfall m'ha semblat la millor pel.lícula de la sèrie de James Bond des de fa molts, molts anys. I crec que, per aconseguir-ho, es basa en la solvència d'una direcció magnífica, a càrrec de Sam Mendes, i de dues premises fonamental en el guió: a) simplificar la trama, de manera que l'espectador no hagi d'estar donant voltes i voltes a veure si allò que sembla que és és el que sembla i es pugui centrar a gaudir del que veu, i b) recuperar alguns elements del passat més glamurós de Bond. Per il.lustrar aquest darrer aspecte, res més significatiu que un diàleg que tenen M i Bond quan aquest intenta protegir-la del seu enemic: "On anem ?", pregunta M. "Al passat, a un terreny que ens sigui favorable", respond Bond. I la pel.lícula és plena de símbols que refermen aquesta opció, començant per l'aparent mort de Bond del principi de la història: mor el Bond d'ara per renéixer un Bond que s'aferra als valors del passat.
La franquícia Bond va tenir el seu punt més àlgid als seus inicis, quan Sean Connery li donava la dosi precisa de seducció, violència, masclisme i tradició britànica que sociològicament el públic estava delerós de consumir. Amb l'excepció de "On Her Majesty's Secret Service", protagonitzada per un correcte però massa tou George Lazenby, Sean Connery va protagonitzar entre 1962 i 1971 els anys més gloriosos de la saga. Després va agafar el relleu Roger Moore, avalat per la popularitat de la sèrie televisiva "El Santo", però el món dels setantes era molt diferent al de la dècada anterior i el personatge de Bond, encara un gentleman, va anar esdevenint una caricatura d'ell mateix, fins el punt que el propi Connery va produïr i protagonitzar "Never says never again", un remake de "Thunderball", de manera simultània a l'estrena d'"Octopussy"i enfrontat a la franquícia. Un parell de pel.lícules protagonitzades per Timothy Dalton varen tancar aquesta etapa. El 1995 reneixia de nou la sèrie, ara protagonitzada per Pierce Brosnan, però molt condicionada per la correcció política imposada pel moment i que desvirtuava la pròpia essència del personatge creat per Ian Fleming i que de correcte no en tenia res: un assassí professional al servei de les estructures més reaccionàries i que encarnat en Brosnan era educat, respectuós amb les senyores, no fumador i que si matava ho feia sense esquitxar. Aquesta filigrana arribava als despatxos i de la mateixa manera que desapareixia Moneypenny, M era ara una dona - per altra banda, magnífica Judi Dench. 
Skyfall recupera alguna de les essències primitives, tot i que encara li queda terreny per recórrer. Es recupera part de l'escenografia original -atenció al despatx de M a l'escena final- i alguns dels seus elements més emblemàtics, com l'Aston Martin ple de gadgets mortífers. Skyfall representa una constant dialèctica entre passat i present, entre conservació i renovació, i guanya la primera opció. Bond només té sentit agafant-se als valors més reaccionaris, als valors imperials davant un enemic eteri, una ombra. Són alliçonadors el poema de Tenysson i la imatge de l'illa on Silva té el quarter general, amb un gran símbol de la pau a terra, tot cobert de runes. Bond ja no és el jovenet que pot amb tot, fins el punt que no supera les proves per ser readmès al servei, però ho compensa amb tota l'experiència que ha acumulat durant els anys. És cert que en aquest episodi un dels elements tradicionals i característics de Bond, les Noies Bond, té un protagonisme molt menor a l'habitual i que la imatge de Daniel Craig no suggereix la d'un gentleman; de fet, a les primeres pel.lícules de Bond, algú amb la imatge de Craig hauria fet de sicari dels dolents. Però almenys a Skyfall suavitza una mica la mirada i, de manera significativa, a la seqüència inicial, quan entra al vagó de tren ple de gent després d'haver-ne arrencat el sostre, el primer que fa es posar-se be l'americana i caminar amb elegància.
Pel que fa a l'entramat de la pel.lícula hi ha una mena de duel amb connotacions freudianes entre una mare -M- que no dubta a sacrificar els seus dos fills - Bond i Silva-, i entre aquests dos fills -no us perdeu la paràbola de les rates!. La relació materno-filial ve reforçada per l'afirmació de la pròpia M: "Els orfes són el nostre millor planter". Però  mentre Silva -magnífic Javier Bardem, però per què tots els directors s'entesten en que el protagonista sigui el seu cabell?- no supera la que considera traició de la mare, Bond és capaç d'avantposar el sentit de la lleialtat al sentiment de sentir-se sacrificat, per arribar, gairebé al final, a escenificar una mena de Pietà a la inversa, amb la mare jaient en braços del fill.
Pel que fa a la direcció, la pel.lícula és vibrant, dinàmica, i amb moments d'una especial bellesa visual (la seqüència a l'hotel de Xangai, el casino de Macau, fins i tot l'escena on M medita davant els fèretres de les víctimes de l'atac a l'MI6), sense que els efectes especials li restin el protagonisme a la història en sí mateixa. Fins i tot hi ha lloc per algun homenatge cinèfil, com l'arribada de Silva amb helicòpter mentre pels altaveus sona una música a tota potència -, en una clara picada d'ullet a Apocalypse Now, tot i que aquí Wagner és substituït pel rock'n roll. Detalls d'una certa exquisidesa (els quadres que apareixen no són qualsevol: un Turner i un Modigliani) o la referència a Tennyson, recolzats per la música de Thomas Newman - a més del tema original de John Barry- i un tema inicial cantat per Adele fan que es pugui pensar que ens trobem davant d'un renaixement del millor Bond. 

10 comentaris:

  1. No he llegit el post perquè encara no l'he vist. Ja et dirè què m'ha semblat quan pugui trobar un moment per anar-la a veure, perquè em moro de ganes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquí seré, Albert, esperant a veure què me'n dius!!

      Elimina
  2. Estem d'acord, Jordi. Deixant de banda el Sean Connery més seductor, ha calgut arribar al tàndem Dench-Craig per trobar-nos un excel·lent Bond; i Skayfall és la cúspide d'un personatge que s'ha anat reinventant a les tres darreres entregues. I encara que Quantum no sigui reeixida, hi ha elements de la relació de M i Bond que són essencials. M'agrada molt aquest Bond que va envellint alhora que envellim nosaltres. I Mendes li dóna un toc crepuscular que amb la fotografia de Deakins permet construir un imaginari nou com no s'aconseguia des de Connery. Ja era hora! Esplèndid el Bardem!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo tenia una certa prevenció sobre per on aniria la cosa després de Quantum, però veig que han redreçat la proposta pel bon camí. I, fins i tot, revisitant Casino Royale, m'ha agradat més que en el moment en què la vaig veure.

      Elimina
  3. No m'ha desagradat la peli, però tampoc m'ha agradat tan com a tu. De moment, la crítica més afí a la meva opinió (i la més divertida) ha estat aquesta 100% recomanable.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Certament, una crítica documentada i intel.ligent (encara que no comparteixi algunes valoracions que fa).

      Elimina
  4. Completament d'acord amb tota la crítica. És genial com aconsegueix barrejar la modernitat amb l'estil de les primeres pel·lícules i com aconsegueix tancar el cercle en les escenes finals. 50 anys de Bond i sembla que no hagi passat el temps!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Albert, ja veus que, poc a poc, vaig deixant entrar en Craig dins el meu imaginari.

      Elimina
  5. Molt bona! Estic d'acord amb tu. Respecte al Bond de Roger Moore, crec que d'aci uns anys el veurem diferent, molt millor. Per cert, la vaig veure a Andorra amb el cine ple i per 6 euros. Salut! Tt

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sense IVA!! I en Roger Moore es encantador, pero el problema crec que son els guions

      Elimina