diumenge, 22 d’abril de 2012

La pesca del salmón en Yemen/ Salmon Fishing in the Yemen

Lasse Hallström
El Doctor Alfred Jones, un expert en pesca i piscicultura anglès, rep l'estrany encàrrec de tirar endavant el projecte de repoblar amb salmons els rius de les muntanyes del nord del Iemen. Per més inversemblant que sembli l'encàrrec, el govern britànic el considera clau per tal de millorar la imatge de la seva intervenció a Orient Mitjà.
Amb un títol que sembla extret d'una història de Mortadel.lo i Filemó, la pel.lícula promet una història d'humor absurd i irreverent que després no s'acompleix. Es tracta d'una pel.lícula irregular, que no sap massa bé on va ni què vol ser. Té un inici esperançador, amb una aposta moderna i vibrant (el text sobreimprès fa recordar Sherlock, la ultramoderna sèrie), i ens fa seure pensant en la millor tradició de la comèdia britànica, però poc a poc es va fonent fins arribar a un to ensucrat, sobretot a les escenes que tenen lloc al Iemen. La previsible història d'amor entre els protagonistes fa que, de comèdia britànica es passi a sucre candi disneià, amb salmó saltant a càmera lenta inclòs. Si en comptes d'un salmó s'hagués tractat d'una truita ho haurien amanit amb música de Schubert, suposo. Quan el salmonet que va en la direcció errònia gira cua i agafa el camí correcte, tots els implicats en el projecte respiren alleugerits i s'abracen emocionats. A la fi, es tracta de la vella història de l'home que empaita un somni, però això només ho va saber explicar Coppola a Tucker. És una llàstima perquè la història podria aprofundir en l'absurd de la proposta i només té gràcia quan burxa en els viaranys de les interioritats de la política britànica, de la mà d'una magnífica Kristin Scott Thomas. El discurs final, benintencionat però poc creïble: "Tornaré a començar el projecte, però aquest cop hi implicaré la població local perquè es faci el projecte seu". I ep!, atenció, que malgrat això hi ha trampa, perquè resulta que al final acaba caient millor el xeic iemenita, que no deixa de ser un senyor feudal capriciós i autòcrata, que el ridícul primer ministre britànic que, agradi o no, ha estat elegit a les urnes. No fem broma o, si la fem, la fem amb tot. 
(I ara us explico un secret: vaig anar a veure aquest pel.lícula aquest dissabte passat perquè començava a les vuit del vespre i s'acabava gairebé a les deu, és a dir, gairebé coincidia amb el Barça-Madrid. I no és que no m'agradi el futbol, no, al contrari: sóc dels culers a qui el sistema nerviós ja no aguanta aquestes proves, o sigui que m'amago en un avenc, en una càmera hiperbàrica o al cinema. El cas és que la pel.lícula no és res de l'altre món i a sobre el Barça va perdre. Refot, quina tarda!).  
                              

dimarts, 17 d’abril de 2012

Primavera, estiu, etcètera

Marta Rojals
La Magrana
L'Èlia torna al poble per Tots Sants, per visitar el pare i la tieta. Es troba en un moment de crisi personal i professional, perquè la seva parella l'ha deixat i la crisi de la construcció fa trontollar la seva feina d'arquitecta. Quatre dies de pont que li serveixen per mirar enrere i recordar els anys d'infantesa i adolescència i mirar d'entendre el present per veure que ha de fer amb el futur. 
Només obrir el llibre ja es desprèn la densa alenada de pinso, pols i oli que amara el poble; tens a tocar els pans de terra que han deixat les rodes dels tractors pels carrers emporlanats. Per un moment veus l'ombra fugissera d'un gat que fuig de qualsevol gest imprevist i sents el silenci del migdia; el plàstic d'un sac de nitrat fa de vidre a la finestra d'un magatzem i colpeja rítmicament el batent. No t'has adonat que tot just ets a la primera pàgina i ja has fet un salt temporal i espaial: Marta Rojals té l'habilitat de submergir-nos immediatament en el relat i en el marc físic del relat, com si d'una realitat virtual es tractés.
Però, a més, sap dibuixar un mapa precís i exacte de la geografia de les emocions, a través del vertígen del pensament desfermat, no regulat per la raó. Sap explicar en un llenguatge planer allò que tantes vegades hem sentit i no sabíem com expressar. Llenguatge planer, i fresc, però rigorós, ric i precís.
Als diàlegs, l'ús de la forma dialectal de la Palma d'Ebre li dóna una dimensió vital; mentre llegeixes escoltes els personatges com parlen, fins el punt que cadascú té el seu propi timbre de veu. Uns personatges retratats amb tota la seva complexitat a través dels seus gestos més quotidians. Rigorosa la descripció de com és la vida en un poble, què s'hi cou, quines xarxes es teixeixen; rigorosa i artesanal descripció de les feines del camp, del conreu de l'olivera. Uns personatges retratats en 3D, i una minuciosa tasca d'introspecció per part de la protagonista, que recorre tots i cadascun dels racons del seu jo emocional i sentimental. 
Tot el relat es desenvolupa en dos moments breus (el pont de Tots Sants, les vacances de Nadal) i s'estructura a través de breus capítols que tenen, cadascun d'ells, una certa vida pròpia malgrat encadenar el relat de manera precisa i equilibrada.
Quan vaig iniciar aquest bloc ho vaig fer amb la intenció de compartir experiències literaries, teatrals, cinematogràfiques, etc, amb qui tingués la bona fe de llegir-ho. El més emocionant per un blocaire, però, és quan algú et fa un comentari, perquè veus que és viu, que arriba. Aquesta lectura ha vingut gràcies al comentari d'una de vosaltres; només per això, ja val la pena seguir amb el bloc: gràcies Imma!!
Aquí podreu llegir una entrevista a Marta Rojals feta per Vilaweb

diumenge, 15 d’abril de 2012

Steve Jobs

Walter Isaacson
Rosa dels Vents
Quan l'octubre de l'any passat va morir Steve Jobs, els diaris de mig món varen parlar de la mort d'un geni, d'un visionari, que sense Jobs el món ja no tornaria a ser el que era. I aquesta és la pregunta que em vaig fer: realment una sola persona pot ser tan determinant en el devenir del món, de la humanitat? Per intentar esbrinar una mica més de què anava tot plegat he agafat aquesta biografia que, malgrat el que pugui semblar, i malgrat comptar amb la col.laboració del propi Jobs, no és cap hagiografia. No li raca presentar Steve Jobs com un individu sovint insuportable, antipàtic, cregut i groller. Que el gènere biogràfic pot ser de la més alta qualitat literària ho proven les obres d'Stefan Zweig o Manuel Chaves Morales. No és el cas; aquest es limita a la descripció cronològica dels fets, feta a partir de centenars d'entrevistes. Però això, clar, no té res a veure amb la pregunta que em formulava.
Una cosa està clara: l'aparició dels Macintosh va canviar la relació que tenia fins aquells moment la humanitat amb els ordinadors. Fins aquell moment, les persones havien de fer esforços per acostar-se al llenguatge dels ordinadors; a partir d'aquell moment, varen ser els ordinadors que varen haver d'acostar-se al llenguatge de les persones. L'aparició d'una interface propera a l'usuari va girar la relació com un guant. És sabut que aquest havia estat un invent de Xerox, però també és cert que els directius de Xerox no feien cap cas del treball dels seus enginyers, i que varen ser Steve Jobs i Steve Wozniak els qui varen veure l'enorme potencial que tenia el que estaven desenvolupant. També és cert que, si per Wozniak hagués estat, hauria regalat sense manies els seus prototips o els hagués deixat oberts, per tal que tothom pogués manipular-los, desenvolupar-los, i que va ser Jobs qui va donar una estructura d'empresa a les idees que tenien i que va insistir fins a forçar que es tractés d'aparells integrats, tancats. No es tractava de fabricar ordinadors per a aficionats a la informàtica, sinó d'electrodomèstics que pogués utilitzar tothom sense ni entendre un borrall de programacions ni de xips. "Wozniak seria el geni amable que inventaria aparells atractius que, en altres circumstàncies, hauria regalat a qualsevol, i Jobs seria qui pensaria la manera de fer que fossin pràctics per als usuaris, els empaquetaria, els comercialitzaria i, així, aconseguiria que guanyessin un grapat de dòlars".
A començaments dels 70, els ordinadors eren uns aparells intractables, amb una pantalla de color blau fosc i un rectangle que feia pampallugues a mesura que es teclejava, havent de pitjar unes tecles de funcions que calia memoritzar. Enfrontar-se a un ordinador era intentar penetrar en un avenc de llenguatge críptic, intimidatori, només apte pels iniciats. A mitjans dels 80 hi havia ratolins, les pantalles tenien aparença d'escriptori i si calia eliminar un document l'arrossegaves a la paperera i ja està. Quin paper hi havia jugat Jobs en això? Possiblement, al final, hauríem arribat a llocs més o menys similars (no iguals!), però l'empremta technozen, minimalista, en la cruïlla entre les humanitats i la tecnologia de Jobs ha condicionat el camí seguit fins aquí. 
Hi ha altres elements a tenir en compte, i es relacionen amb el context en què tot plegat es va donar: l'empemta de la investigació lligada a la indústria militar, el context històric viscut a Califòrnia de barreja entre tecnologia i contracultura i el paper estimulador d'universitats com Stanford. Però hi ha d'haver algú que ho catalitzi, i aquest ha estat Jobs. Abans de Newton les pomes ja queien dels arbres, però va ser ell qui va elevar aquest fet tan quotidià a la formulació de la Llei de Gravitació universal. Tindríem bombetes elèctriques, si no hagués existit Edison? Probablement sí, però el camí seguit per arribar-hi hauria estat un altre, potser més llarg. De la mateixa manera, el món dels ordinadors personals (i de la indústria musical, i dels cinema d'animació) no seria exactament el mateix sense les aportacions, i la personalitat, de Jobs. 
Una personalitat que el portava a exigir més enllà de l'exigible, incloent-se ell mateix en aquesta exigència. Tal com el defineixen, tenia una especial habilitat per a crear un "camp de distorsió de la realitat". Com un dels seus enginyers afirmava "com que no sabia que fos impossible, ho vaig aconseguir". Visionari? "La millor manera de controlar el futur és inventar-lo". Jobs feia seva la frase atribuïda a Henry Ford: "si hagués demanat a la gent què volia, m'haurien dit que cavalls més ràpids". Per això apareixen abans que enlloc ordinadors que no admeten disquets, dispositius tàctils, botigues de música a xarxa...El seu nivell d'exigència era tan gran que s'extenia als envoltoris i a les botigues, creant una cultura nova. "Hem creat un producte tecnològic que defineix un estil de vida". I això, sense Jobs, no hauria estat possible. Mireu, si no, què va passar a Apple els anys en què no va ser-hi. El mateix Bill Gates en destaca la seva "capacitat de centrar-se en les poques coses que realment importen". Més enllà de la polèmica sobre sistema obert o tancat, és indubtable que el món tecnològic en què ens movem duu l'empremta d'Steve Jobs. I, dit això, apago el meu MacBook.

dimecres, 11 d’abril de 2012

Carn de canó /Beastly Things

Donna Leon
Ed. 62
Enèssima entrega de les històries del commissario Brunetti, en aquest cas centrades en el tèrbol món dels escorxadors industrials.
Com en totes les novel.les anteriors, la trama policíaca té el seu origen en l'ambició humana, ja sigui per poder o per diner, o per les dues coses alhora, i per la via de la corrupció acaba desembocant en l'assassinat. Al llarg de la seva carrera, Donna Leon ha entrat en el contraban d'antiguitats, en el tràfic de persones, en les xarxes de prostitució, en el tractament de residus, en les industries contaminants... També, com en totes les novel.les anteriors, Donna Leon hi aboca les seves obsessions: la corrupció política, la corrupció judicial, la homogeneïtzació de les persones i dels espais, l'adulteració de l'alimentació i la salut,...Totes elles qüestions que podria subscriure fàcilment si no fos perquè fa un cert tuf elitista, amb un to que ens dóna a entendre que rebutja tot allò que pugui semblar mínimament modern.  Brunetti només experimenta plaer llegint els clàssics llatins, l'única música mereixedora d'aquest nom és l'òpera, Venècia només és un formiguer de turistes, detesta qualsevol andròmina elctrònica, el menjar ja no té gust de res... Una actitud elitista, gairebé aristocràtica, reforçada pel fet de que l'únic que ofereix encara una certa garantia de tenir principis és la patricial familia de la dona de Brunetti, a qui ell no vol recórrer però que sempre existeix com a possible paraigües. Una dona, la de Brunetti, que es desespera perquè els seus alumnes adolescents no saben apreciar com cal Henry James.  
No hi ha matisos en els personatges: Brunetti i senyora són d'una integritat digna de santoral; això sí: tenen un menyspreu absolut per tot allò que vingui del sud. No és debades que el vice-questore Patta, símbol de l'estupidesa, la inoperància, el nepotisme i la fatxenderia, és sicilià. Tampoc no són gaire condescendents amb la resta de mortals, de qui no entenen com poden viure com viuen, sobretot els que viuen a terra ferma que, a sobre, van en cotxe. Com si tothom, en totes les condicions, pogués ser plenament amo del seu destí i no existíssin altres factors que ajudessin a decantar la balança ( o no hi hagués altres maneres d'entendre la vida, tampoc).
Els crims sempre són, ja ho he assenyalat, resultat de la desmesurada ambició humana; no hi entren en joc passions més baixes, ni hi ha gaire matisos entre el bé i el mal. En aquest sentit, les novel.les acaben esdevenint faules moralitzants. Tampoc són gaire subtils els mecanismes detectivescos que porten a resoldre els casos; a més, sempre hi ha la intervenció de la signorina Elettra, una mena de hacker que comet totes les il.legalitats possibles des del seu ordinador de la seu policial per obtenir les dades que calen per poder desencallar-los. 
Molt encertada la traducció d'Anna Turró, que manté alguns termes en italià que acosten el lector a la situació. Suposo que deuen ser els mots que apareixen en italià també en l'original anglès: Donna Leon manté el veto a que els seus llibres siguin traduïts a l'italià. 
Malgrat tot l'expressat anteriorment, és un llibre que es llegeix amb facilitat, com aquelles pel.lícules que venen tant de gust els dissabtes després de dinar. El millor del llibre, però, està en el capítol final, un final gairebé oníric i surrealista que trenca una mica la impostada trascendència de la resta de llibre. Però, clar, no us el penso dir, el final...

dilluns, 9 d’abril de 2012

Los idus de marzo /The Ides of March

George Clooney
Stephen Meyers és l'ajudant del cap de campanya del governador Mike Morris, que es presenta a les primàries del Partit Demòcrata a Ohio, estat clau per aconseguir la nominació de cara a les presidencials. A mesura que s'acosta la data de les eleccions un seguit d'esdeveniments compliquen la campanya de Morris.
La pel.lícula s'inicia amb una imatge de Meyers fent les proves de veu per un discurs que ha de fer Morris, un Morris en qui creu cegament; el darrer pla és de Meyers fent les proves de so per una entrevista que li han de fer com a cap de campanya d'un Morris en qui ha deixat de creure. Què ha passat pel mig?
George Clooney elabora un discurs que posa sobre la taula la dicotomia entre la lluita pel poder i la fidelitat als propis principis; en una visió realista i desencantada de la política, no cal ni dir que guanya la primera. Les traïcions, el joc brut, les ganivetades per l'esquena d'aquells en qui més confies justifiquen el títol: "Cuida't dels Idus de Març!", advertiren a Juli Cèsar.
La pel.lícula, que comença amb un to més aviat pla, va adquirint un crescendo propi d'un thriller sense necessitat de recórrer a persecucions ni baralles ni efectes especials: és el propi desenvolupament del guió el que li dóna aquest ritme, que demostra que Clooney té un excel.lent pols per a la direcció. A més no cau en la temptació maniquea d'oposar per un costat republicans i per l'altre demòcrates, sinó que centra la pugna dins del mateix partit. Però tot i així no deixa de parlar sobre una qüestió que no és nova i es centra en la davallada del pedestal d'aquells que estan al cim del poder i en els quals hem depositat la nostra confiança. Missatge per Obama? En qualsevol cas, a l'entrecuix del poder hi ha altres variables, econòmiques i de correlació de forces, a més de les derivades de les febleses dels seus actors, i aquí Clooney hi passa de llarg.
Excel.lent treball d'actors, en què destaca especialment Ryan Gosling i els secundaris Philip Seymour Hoffman i Paul Giamatti, aquests dos en els papers de caps de campanya dels dos candidats.


dimecres, 4 d’abril de 2012

Pedro Madueño. Retrats periodístics. 1977-2012

Caixafòrum
"El retrat és el gènere més complet, l'essència mateixa de la fotografia". Amb aquesta frase del propi Pedro Madueño ens rep l'exposició que aplega una cinquantena de retrats fets per ell i publicats a La Vanguardia. Retrats d'escriptors, de polítics, d'artistes plàstics i de l'espectacle. Cada retratat té un tractament que li és propi, i ens mostra una relació d'intimitat amb el fotògraf que fa que el retrat vagi més enllà de la pura funció descriptiva per entrar en l'interior del retratat. 
Primeríssims primers plans, com la mà de Tàpies o l'ull de Viladecans; la torsió corporal de Cesc Gelabert i la desconstrucció de Chillida; els jocs de llum i ombra, com en el retrat de Martí i Pol o la silueta del rei; el reflex d'Anna Murià, la presó de vidre de Salman Rushdie, la solitud de Juan Goytisolo o la textura de la cara de José Hierro. Fins i tot, quan cal, l'explosió de color, com en el cas de Nazario. 
No hi ha un motlle, una plantilla, per fer els retrats: tots es creen en funció del retratat i del que d'ell vol destacar el fotògraf. Una exposició magnífica que cal veure com una oportunitat per gaudir i per aprendre. Si a l'entrada ens rep una frase, una altra ens acomiada: "A cada rostre hi ha un paisatge, amb relleus que expliquen la persona".