diumenge, 24 de febrer de 2013

Adreça desconeguda

Kathrine Kressmann Taylor
Dir. Lluís Homar
La Villarroel
Som al 1932. Max i Martin són dos amics alemanys que regenten una galeria d'art a San Francisco. Quan Martin decideix retornar a Alemània amb tota la família, els dos amics es fan promeses d'amistat eterna, i es comprometen a mantenir el contacte a través de l'intercanvi de correspondència.
Poc a poc, però, els canvis que es van produïnt a la convulsa societat alemanya van aflorant a la superfície i van enterbolint la relació entre els dos amics, un dels quals, en Max, que s'ha quedat als Estats Units, és jueu. La degradació de la relació i l'amistat, que es pot seguir fins i tot a través de l'encapçalament i les fórmules de comiat, desemboca en tragèdia, tragèdia que inclou una subtil venjança.
A través de la lectura de la correspondència anem veient com va creixent l'ou de la serp, i anem veient la subtil transformació que els dos protagonistes experimenten en el seu posat, en la seva expressió, en la seva mirada. Anem assistint a la progressiva seducció que el nazisme exerceix sobre Martin, com aquest es va veient absorbit per l'imparable remolí de les promeses de glòria i orgull racial amb què el nou règim alemany captivava un poble moralment i econòmicament enfonsat. Només recordo una sensació semblant en la descripció d'aquest procés, quan vaig llegir Les benignes, la novel·la de Jonathan Littell. En aquell moment, i ara també, em produïa un especial vertigen veure com és de difícil percebre quan poc a poc es va entrant a les arenes movedisses de l'horror percebut com no obstant com a far alliberador. Pel que fa a Max, poc a poc va manifestant primer la incredulitat i després el dolor de perdre el que creia que era l'amistat més intensa.
Kathrine Kressmann Taylor, l'autora de l'obra, es va inspirar en una cas real que va conèixer directament, quan dos alemanys que vivien als EUA i que havien estat a Alemània, ignoraven i menyspreaven un tercer alemany, jueu, quan varen retornar a Amèrica. Aquell fet la va colpir tant que li va donar forma d'obra teatral. Fa anys la varen portar als nostres escenaris Ramon Madaula i Jordi Bosch. Ara, a La Villarroel, amb una mínima escenografia i una estudiada i precisa coreografia, Lluís Homar i Eduard Fernàndez reprenen la història i ens permeten viure una estona, breu, de teatre intens.
Fotografia: Marga Ramon

2 comentaris:

  1. Vaig llegir el llibre fa més d'un any i hem va agradar molt. Avui aniré a veure l'obra de teatre, segur que la disfrutaré molt amb aquests dos grans actors. Ah, la foto del llibre i les cartes la vaig fer jo.
    Una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bona tarda, Marga
      El meu primer contacte amb l'obra ha estat aquesta versió teatral, que he trobat magnífica. No sé com es veu, o es viu, si prèviament s'ha llegit, però estic segur que no t'ha de decebre.
      Pel que fa a la fotografia, la vaig triar de can guguel perquè em va agradar, i vaig trobar que il.lustrava bé l'entrada. Et demano disculpes per no citar-ne l'autoria i, si no et fa res, ara mateix l'hi afegeixo un peu amb el crèdit.
      Fins aviat

      Elimina