dimecres, 13 de març del 2013

The killing

Veena Sud
Seattle. Una noia, Rosie Larsen, desapareix, i del cas se n'ha d'encarregar la inspectora Sarah Linden, que és a punt de deixar el seu lloc per anar a viure a Califòrnia amb el seu fill i el seu promès. Amb ella col.laborarà el que serà el seu substitut, Stephen Holder. The Killing és l'adaptació nordamericana de la sèrie danesa Forbrydelsen.
Al contrari del que sol passar a les sèries policíaques, en que en un sol capítol es desenvolupen i resolen diferents casos, a The Killing un sol cas és el que ocupa tota la sèrie. En aquest sentit, se l'ha relacionat amb Twin Peaks. És cert que hi ha històries laterals, camins sense sortida i línies d'investigació errònies, però probablement tot plegat s'assembla més al que deu ser realment la tasca policial. En general, cada capítol correspon a un dia d'investigació. Però, a més  de la trama que es desenvolupa seguint estrictament el cas policial, hi ha també la història relacionada amb els afers polítics que envolten les eleccions a l'alcaldia de la ciutat i del candidat Darren Richmond, que es veu relacionat amb el cas. L'altra línia, que crec que és de les més ben traçades a la sèrie, és la que segueix la familia Larsen, tractant molt bé els silencis, els dubtes i el dolor que els envolten.
Justament això, silencis i temps lents, sota la pluja constant de Seattle, li donen un aire diferent. Ara hem acabat la primera temporada i el cas no s'ha acabat, i queda un cert regust, després del darrer capítol, de pensar que la sèrie es pugui allargar més enllà del que un guió coherent pugui demanar, estirant el bon inici per criteris purament comercials. Veurem la segona temporada què ens proposa, i si confirmen, o es desmenteixen, aquestes pors. Seria una llàstima perquè aquesta primera temporada ha despertat grans expectatives.

2 comentaris:

  1. Jordi, l'estem veient. Ara portem vuit capítols, i estic d'acord amb tot el que dius.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Marta: he acabat ja la segona temporada, i els meus temors no s'han confirmat. La sèrie manté la tensió sempre i no perd l'essència, aquesta lentitud i aquests silencis que la fan diferent. A més, aconsegueixen deixar clar que tothom té llums i ombres, que res no és ni blanc ni negre, ni els policies, ni els polítics, ni les famílies... Paradoxalment, un dels personatges que trobo més entranyables és el que té un passat oficial de gangster, l'Stan Larsen. Que la gaudiu!

      Elimina