dilluns, 13 de gener de 2014

Memòria d'uns ulls pintats

Lluís Llach
Empúries
En Germinal, en David, la Mireia i la Joana són quatre amics que creixen junts a la Barceloneta dels anys vint fins que la guerra els escapça, de manera brutal i dramàtica, l'Arcàdia feliç en què vivien.
No tenia massa expectatives en la novel·la d'en Llach. Com a músic, com a cantant, m'ha agradat unes vegades més i unes altres no tant, però no creia que Memòria d'uns ulls pintats anés més enllà d'una estratègia editorial aprofitant l'empenta mediàtica del seu autor. I, la veritat, m'ha agradat molt més del què em pensava. El primer que se'm passa pel cap en referir-me a la novel·la es dir que llaqueja, i no ho dic com a qualificatiu negatiu. Llaqueja per tal com és identificable la tipologia del llenguatge emprat, d'imatges i les metàfores utilitzades, l'adjectivació... Al llarg de tota la novel·la es pot identificar aquesta impromta. Un llenguatge, però, que pel costat negatiu fa poc creïble el to del narrador, un Germinal ja gran que explica els seus records a un improbable realitzador cinematogràfic que vol fer-ne una pel·lícula. No es correspon al to oral que se suposa que ha de tenir: és massa elaborat, massa guarnit, massa impostat. 
El més destacable de la novel·la és el marc històric que descriu, ben documentat i ben disposat al llarg de tota la narració, incloent un homenatge implícit a la Teresa Rebull en referir-se a les sabates d'en Jaume o, en un pla completament oposat, referències directes a la més abjecta ideologia dels militars colpistes, representades per Millan Astray i la seva voluntat d'assassinar la intel·ligència: "El que no suportava aquell malparit, el que volia anorrear i que veia com un perill per a ell i per a la pàtria era aquell llampec d'intel·ligència que el meu amic desprenia fins i tot sense voler".
Potser hi ha una imatge excessivament idíl·lica dels primers anys, anys de llibertat viscuts a redós de l'Escola del Mar, que contrasta amb el daltabaix posterior. Llach defuig el maniqueïsme en què podria caure però opta per assenyalar obertament, i amb ràbia, les responsabilitats de cadascú, la qual cosa també s'agraeïx. 
Tot i així, la novel·la és, per damunt de tot, una història d'amor, de la descoberta d'un amor homosexual l'acceptació del qual, en el marc ferotge de la postguerra, es fa pràcticament impossible. 
Com a estructura general utilitza el recurs de que ara-que-tot-va-bé-s'espatllarà. L'evolució, en paral·lel, de les misèries de la guerra i de la història d'amor, estructurada com està, però, la fa força previsible. Tot i així, crec que es fa llegir, que un cop començada és difícil de deixar i que fa pensar que en Llach escriptor donarà molt més joc encara.

2 comentaris:

  1. La vaig llegir potser fa un any estic totalment d'acord amb la teva anàlisi. Una abraçada

    ResponElimina
    Respostes
    1. Una abraçada igualment, Marta, i molt Bon Any!

      Elimina