diumenge, 26 de gener de 2014

A propósito de Llewyn Davis/ Inside Llewyn Davis

Ethan i Joel Coen
En Llewyn Davis és un cantant folk que intenta tirar endavant a l'escena del Village dels primers anys 60.
No sé ben bé per on començar, si per la història del gat o per explicar que es tracta d'una pel·lícula trista. Els germans Coen tenen una especial predilecció per les històries de perdedors; normalment, però, aconsegueixen que l'espectador senti un corrent d'empatia cap els seus personatges. Aquí no: el protagonista de la història, aquest Lewyn Davis del títol, és un personatge que, sense caure malament, tampoc desperta les simpaties dels qui seguim la seva història. Té mala sort, sí, però és que, a més, és maldestre en les seves relacions i sovint inoportú amb els seus comentaris. No sentim simpatia per ell, però sí que ens desperta una certa compassió,  perquè el veiem perdut, erràtic, sense sortida, prenent sempre la decisió equivocada. El pla que defineix millor aquesta situació, i el caràcter trist que impregna el relat, és el de les sabates d'en Llewyn xopes, regalimant aigua, fent-nos sentir els peus glaçats i l'ànima encongida.
Llewyn Davis vol triomfar essent fidel a la seva música, i a la seva manera d'entendre la música, però forma part encara del moviment que va fer-ne possible l'esclat posterior. Cançons de rodamón, farcell a l'esquena i vagó de tren. Massa tard, o massa aviat, però Llewyn Davis queda fora del possible èxit i veu com, paradoxalment, té més bona acollida un quartet irlandès vestit amb jerseis mariners que no pas ell, que és l'únic mariner de debò del local (ha treballat a la marina mercant).
Gran treball d'Oscar Isaac, en el paper protagonista, i banda sonora, en aquesta ocasió amb paper protagonista, excel·lent, amb sel·lecció a càrrec de T Bone Burnett, com ja havia fet a O brother! D'entre la panòplia de personatges que despleguen els Coen, i que confirmen la seva rigorosa cura a l'hora del càsting, en destaca un clàssic de les seves pel·lícules, en John Goodman, en el paper del drogoaddicte músic de jazz Roland Turner.
Per reforçar la sensació freda els Coen han optat per una fotografia molt poc saturada, com ja havien fet a Fargo (i, de vegades, en blanc i negre).
A la fi, mentre apareix un Dylan barbamec que atrau tots les mirades mentre entona Farewell, veiem com d'inevitable és el destí d'en Llewyn. I aleshores mirem amoïnats què ha passat amb el gat, i respirem tranquils quan veiem que ha acabat bé. El gat. 

3 comentaris:

  1. Avui el meu bloc compleix 8 anys i faries que fos el bloc més feliç de la catosfera si et passessis a felicitar-lo, moltes gràcies!

    ResponElimina
  2. Pluralitzes sobre el que sents en veure aquesta pel·lícula i cada pel·lícula, cada obra de creació és diferent per qui la rep.
    Si vols llegir el meu apunt estàs invitat a visitar:
    hhtp://CERTAGLORIA.blogspot.com
    i tirar un parell de posts endarrere. Tan sols és una opinió.
    Gràcies per endavant i salutacions.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens tota la raó, Glòria: l'ús indegut del majestàtic pot induïr a pensar que tothom percep el mateix, i no és així. Certament, el personatge d'en Llewyn no em va despertar el corrent d'empatia que, llegint el teu (magnífic) apunt entenc que et va crear. La pel·lícula, això sí, també em va fascinar (cosa que crec que tampoc he sabut transmetre). En fi. Comparteixo plenament el paral·lelisme amb l'Ulisses joycià.
      T'agraeixo molt el comentari; les aportacions d'uns i altres fa que veiem les coses des d'altres òptiques, i ens enriqueix.
      Fins aviat
      (deixo el mateix comentari al teu bloc, perquè no sé si aquest t'arribarà)
      Salutacions

      Elimina