dijous, 23 de gener de 2014

Breaking Bad

Vince Gilligan
En Walter White és un professor de química en un institut d'Albuquerque, a Nou Mèxic. Casat, amb un fill discapacitat i la dona embarassada, ha de fer hores extres en un servei de rentat de cotxes per tal de tirar la família endavant. Quan li diagnostiquen un càncer de pulmó, cau en la desesperació en adonar-se del cost econòmic del seu tractament, que queda fora de l'escassa cobertura sanitària pública nordamericana. L'atzar -i, involuntàriament, el seu cunyat, que és agent de la DEA- el duen a retrobar-se amb un ex-alumne seu que es dedica a fabricar metamfetamina a petita escala. Conscient dels seus coneixements de química, en Walter White decideix dedicar-se ell a la fabricació de la droga per tal de poder-se pagar el tractament que necessita i, alhora, assegurar el futur econòmic de la seva família.
Ja fa unes quantes setmanes que vaig acabar el darrer capítol de Breaking Bad, però m'he anat resistint a fer-ne aquesta ressenya; creia que em faltaven elements per parlar-ne. Ara me n'adono de que aquesta no era la causa; la raó autèntica, ho confesso, és que, fent aquesta ressenya, dono per realment acabada la sèrie, fet que encara no havia paït del tot.
Breaking Bad pot ser considerat una mena de western. A mi em vénen al cap els westerns de Peckinpah. Malgrat això, i contràriament al que es podria pensar, Breaking Bad és una sèrie on hi ha molta més pausa i silenci que no pas moments trepidants. Cadascun dels personatges hi és retratat amb una precisió de cirurgià, portant a l'extrem els trets que els defineixen però dotant-los de tots els matisos i les ambigüitats que els calen.
Tota la història narra l'increïble el viatge als inferns d'en Walter White, cada vegada més posseït pel personatge de Heisenberg, en una traslació de la història de Jekyll i Hyde, en un constant vaivé entre la veritat i la mentida, el bé i el mal, els calçotets blancs i el barret d'ales. Paral·lelament a l'evolució del personatge d'en Walter, veiem com van creixent i evolucionant la resta de protagonistes, especialment en Jesse Pinkman, amb qui en Walter White té una relació de vegades paternal i d'altres, la majoria, interessada, arrossegant-lo sempre que cal cap el costat fosc, fins el punt que, per contrast, en Jesse acaba essent l'únic referent ètic de tot el ventall de personatges.
Farcida de frases que, per sí soles, diuen ben poc al qui no ha seguit la història, però que pels qui l'hem gaudit adquireixen un significat que va més enllà del de la seva literalitat. Se'ns dibuixa un somriure en evocar sentències tan senzilles com "I'm who knocks the door/ Jo sóc el qui truca a la porta", "Say my name/ Digues el meu nom", o "I won/ He guanyat".
Poc a poc l'ego d'en White, transformat cada cop més en Heisenberg, el duu a descobrir que és poderós perquè és bo en allò que fa. A més, ell no prové d'aquest submón de la producció i tràfic de droga, de manera que, desconeixent-ne els codis, però amb una intel·ligència privilegiada, en crea de propis, i això desorienta totalment tant els seus competidors com els seus perseguidors. A la fi, ja no s'enganya, ni enganya a ningú: reconeix que no ho ha fet per la família, sinó que ho ha fet per ell, perquè era bo fent el què feia, perquè això el feia sentir viu. I és aquí, en aquesta aprofundiment en l'origen del mal, on rau una de les grandeses de la sèrie.
Hi ha hagut qui l'ha criticat -sobretot el final- per inversemblant. Probablement el darrer capítol és el més tarantinià de tots, però no crec que ningú n'esperi un retrat documental; és ficció, sí, i ho sabem, i ho assumim. A més, quan ha calgut, els guionistes han estat el més rigorosos possible en documentar allò que explicaven; pel que he pogut esbrinar, hi ha hagut un seriós esforç de rigor científic pel que fa a tots els aspectes relacionats amb la química (de la mateixa manera que The Big Bang Theory és rigurosa respecte de la física).
El guió, a més, és farcit d'un munt de detalls que li confereixen un punt de genialitat que la situa per damunt de la majoria de les sèries. Pot ser tot un capítol que gira al voltant d'una mosca, o una pizza dalt d'una teulada. També crec que un dels seus grans encerts és haver-la sabut acabar, en un capítol final el títol del qual ja és tot un repte pels amants dels enigmes. El capítol es titula Felina: si es reordenen les lletres podem llegir Finale, però les síl.labes també es corresponen amb Fe (ferro, element present a la sang), Li (liti, present a la metamfetamina) i Na (sodi, present a les llàgrimes). I com aquest, un munt. Sèrie per re-veure amb calma i poder-ne apreciar tots els detalls.
Però si el guió és fantàstic, també ho és la seva realització. En cap capítol no hi ha ni un sol pla gratuït, de passar pàgina. Tots estan estudiadíssims, amb punts de vista de la càmera que quedaran per a la història, picats i contra-picats impossibles, i amb una fotografia extraordinària, plena de colors saturadíssims que aprofiten al màxim la llum de Nou Mèxic.
Pel que fa a les interpretacions, totes freguen la genialitat, començant, clar, per la parella formada per Bryan Cranston, en el paper de Walter White, i Aaron Paul, en el de Jesse Pinkman. Però citar-los a ells dos, només, és ser injust amb la resta de planter. En aquest sentit, i fent extensiu l'elogi no només als principals actors, cal esmentar l'acuradíssim treball de càsting que, com els anteriors, també es mereix tots els reconeixements que calgui.
Per acabar-ho d'arrodonir, la banda sonora és d'aquelles que cal buscar a l'Spotify i guardar com a llista de repoducció (mentre escric això l'estic escoltant). Tampoc, com en cap dels aspectes anteriors, res no és gratuït, i cada cançó acompleix un paper que va més enllà del de posar-hi so.
Al llarg de cinc temporades, Breakind Bad s'ha fet un fart de recollir premis i guardons. Jo no sé si és la millor sèrie de la història o no, però estic segur que ocupa un lloc destacat a l'olimp de les sèries, com hi poden estar The Sopranos, The Wire i Band of Brothers, posem per cas.
I els creadors de Breaking Bad, han sabut fer com els genis d'Apple: han creat un estil, una manera de mirar, d'entendre les sèries, i aleshores o ets de Breaking Bad, o no n'ets. Jo en sóc.

5 comentaris:

  1. Hola Jordi, aquí un que n'és!
    El que més em removia al sofa, més que la violència física, que n'hi ha i molta, és veure com el monstre White es va desprenent de tota mena de moral i ètica. És brutal. Un malvat de Shakespeare a Nou Mèxic!

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'agrada molt el paral·lelisme shakespirià

      Elimina
  2. Vistes les bones crítiques, ja tinc la primera temporada a punt. A veure!

    BON ESTIU!

    Imma C.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Espero que respongui a les expectatives. S'ha de veure amb ulls transgressors.
      Que tinguis un molt bon estiu

      Elimina
    2. Hola!
      BREAKING BAD m'agrada, però no a la primera, de moment encara no sóc ben bé Breaking bad, però aviat, crec...Remirant la 1a. temporada, "amb ulls transgressors".Grans interpretacions.

      The SOPRANOS, The WIRE em van fer passar bones estones. Espero el mateix.

      Imma C.

      Elimina