divendres, 7 de febrer del 2014

Standby. On!

Pegasus
Luz de Gas
Grandiós. La cita servia per a presentar el nou treball discogràfic de Pegasus, el primer d'ençà de la retrobada, però va servir per molt més. Va servir per retrobar el so compacte, precís, contundent, d'uns músics que, com em comentava fa pocs dies un amic, quan els tens al davant no pots fer altra cosa que reverències. Pegasus no viu de glòries passades: té moltes coses noves a dir encara. En Santi Arisa té una precisió metronòmica i alhora fa cantar com ningú la bateria, extraient-li sons que només ell sap d'on els treu. La precisió rítmica es completa amb el baix d'en Rafael Escoté que, alhora, extreu línies melòdiques properes al lirisme d'en Pastorius. Al davant, Max Sunyer i Josep Mas"Kitflus" van establint un diàleg, de vegades vertiginós i d'altres més pausat, l'un, amb un so que sovint bruteja volgudament, l'altre, amb aquella posició de les mans tan poc ortodoxa sobre el teclat. I als quatre membres fundacionals del grup s'hi afegeix, per multiplicar la contundència percussiva en Dan Arisa, que fa anar les percussions amb una energia abassegadora. 
Pegasus funciona com una màquina precisa, sense que ningú destaqui per sobre dels altres més enllà dels moments d'improvisació, de solos, amb una comunicació músico-telepàtica que fa que tot es transformi en un tsunami sonor que arrossega tot i tothom, tant si s'explaien en melodies de to més líric com si es deixen anar pel funk més arrauxat. 
Mentre els escoltava, en els pocs moments en què l'univers sonor que creaven em deixava raonar una mica, buscava nexes, punts de referència musicals, i el meu escàner particular anava de Weather Report a Pat Metheny, tot passant per Chick Corea. Però encara que s'hi puguin trobar tots els vincles que es vulgui, el millor que es pot dir de Pegasus és que sona a Pegasus. Poca broma: un grup que ha actuat a Montreux i al Carnegie Hall i que ara, amb tota la saviesa acumulada, sonen d'aquesta manera, s'ha de tenir molt en compte. Tinc la sort de tenir amistat amb en Santi des de fa uns quants anys i sé, pel que em comenta, com de difícil és arribar a una fita com la d'ahir. És un luxe, per un país com el nostre, tenir uns músics d'aquesta categoria, i no hauria de permetre, de cap manera, que les mesquineses del mercat malmetessin un projecte com aquest. No sé com s'ha de fer, però... llarga vida a Pegasus! 

2 comentaris:

  1. Jordi, m'estic estirant dels cabells! Ho he llegit fa res al diari i ara em trobo el teu apunt. No sé com se m'ha pogut passar!

    A la gent que coneix Pegasus no li vindrà de nou, però crec que algú hauria d'encendre llums de neó en totes les entrades de Barcelona anunciant el nom d'aquest grup. Una trajectòria senzillament modèlica.

    Espero que hi hagi una altra ocasió d'anar-los a veure.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Enric, un concert de Pegasus hauria de ser un aconteixement ciutadà. Pegasus hauria de formar part del temari de conservatoris i escoles de música. El disc és esplèndid, i guanya en claredat de so, però perd en contundència i emoció. Els temes, més nets, s'acosten més a sintonies. Què té el directe que no té el disc? El posat beatífic d'en Max mentre amb la mà esquerra encadena rosaris de notes; la immersió d'en Kitflus en els teclats, aparentment aliè al què l'envolta però exercint quan
      cal de director d'orquestra; la presència d'en Rafael, gairebé mimetitzat amb l'escenari, fent anar els dits amunt i avall del batidor sense trasts; el pols constant i incansable d'en Santi, parapetat darrere la bateria, que esgota només de veure'l. Ara, a més, cal afegir-hi el devessall d'enerdia d'en Dan. Sí, cal viure'l en directe.

      Elimina