dilluns, 17 de març de 2014

La dona a 1000º/ Konan við 1000º

Hallgrímur Helgason
Ed. 62
La Herra és una dona ja gran, malalta de càncer, que viu en un garatge de Reykjavík. Gairebé no es pot moure del llit, però amb l'ajut del seu portàtil es manté connectada amb el món. Decidida a acabar amb el patiment que la malaltia li provoca, ha demanat hora ja al crematori. Mentre no arriba la data estipulada, la Herra fa un repàs a tota la seva vida, des d'Islàndia fins l'Argentina, passant per l'Alemània de la II Guerra Mundial.
No sé qui s'encarrega de redactar les frases que apareixen a les faixes dels llibres, però quan llegeixo el què diu la que duu La dona a 1000º no em puc estar de pensar que qui l'ha escrit ha llegit un altre llibre. Una novel·la per riure tot l'estiu? La dona a 1000º té, certament, moments puntuals d'un humor subtil, corrosiu però, per damunt de tot, és una novel·la extraordinàriament dramàtica, d'una gran duresa, colpidora, esborronadora, diria. I increïblement bona. Molt.
Podríem dir que són tres els grans blocs temàtics que van apareixent i desgranant-se a la novel·la. Per un costat, Islàndia. Aquest país, paradís ara dels hipster era, fins la meïtat del segle XX, una de les zones més pobres i desolades d'Europa. Amb un clima inhòspit i una terra incapaç de donar gairebé cap fruit, tota la vida s'acumula a la franja litoral i els elements de supervivència s'havien de cercar al mar. Per acabar-ho d'adobar, de tant en tant una erupció volcànica amaneix la rutina (això encara passa ara, clar) i, estant com estan els volcans sota inmenses masses glacials, es desfermen unes rierades que ho arresseguen tot. En aquest marc físic, ens presenta una Islàndia del passat poblada per gent molt pobre, primària, amb estructures familiars més pròpies de clans, amb un únic horitzó senyalat per l'emigració. En contraposició, la Islàndia d'ara, amb la que l'autor tampoc no és gaire benèvol, enriquida sobtadament i habitada per voltors financers que no dubten en dur-la arrossegant a la ruïna.
El segon gran tema del llibre és el que fa referència a la dona, així en genèric, i ho aconsegueix adoptant en tot moment el punt de vista de la protagonista, amb una fantàstica capacitat d'entrar no només al cos de la dona sinó dins el seu pensament i encara més enllà, dins la seva cosmogonia. Aquesta és una de les millors sorpreses del llibre, perquè està escrit per un home amb prou sensibilitat per fer-ho, i que té el valor i l'honestedat de carregar sense cap mena de condescendència contra els homes, l'argumentari dels quals sovint no va més enllà de l'ús de la violència. 
El tercer gran tema és el que fa referència a la II Guerra Mundial i a la relació, sovint ambígua, entre Islàndia i els nazis. Aïllada pel mar i per la seva climatologia, Islàndia va ser vista pels fact`tums nazis com el gressol on encara es servaven intactes les essències germàniques. Els islandesos, aleshores encara sota la sobirania del rei danès, no van fer gaires escarafalls als afalacs que venien d'Alemània. Iniciada la guerra, anglesos i nordamericans varen decidir envaïr-la per assegurar-se aquest important enclavament i evitar que fossin els alemanys els qui es situessin dominant l'Atlàntic Nord, a quatre passes d'Amèrica.
L'autor fa una descripció impressionant del que representà la guerra i el nazisme tot situant a la protagonista a Alemània durant la guerra, arrossegada per un pare enlluernat pels nazis i que acaba vestint l'uniforme de les SS. L'horror i l'abim que és capaç de reflectir a través de les pàgines més crues de la novel·la la situen, al meu entendre, al mateix nivell que Les benèvoles, de Jonathan Littell, o de passatges de Vida i destí, de Vassily Grossman. 
Per aconseguir transmetre tot aquest univers l'autor utilitza un llenguatge poètic d'una gran riquesa, amb un gran domini de l'el·lipsi i ple d'imatges que creeen en el lector una atmosfera que fa que allò que es llegeix no entri només pel significat literal de les paraules sinó per tot aquest univers de suggestió. El text està dividit en una gran quantitat de capítols sovint molt breus, que van i vénen en el temps, per configurar un constant anar i venir entre el passat rememorat i el present que es viu. 
Una novel·la extraordinària. Només un retret, en aquest cas adreçat a l'editorial: la versió catalana és una traducció de l'espanyol. És a dir, traducció de traducció. No hi havia l'opció de traduïr-ho directament de l'islandès? 

2 comentaris:

  1. Pinta molt bé. És interessant poder-se apropar a un país tan poc conegut, del que només en sabem tòpics. Una possibilitat d'acostar-se a la natura humana.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Enric, jo l'he trobat un llibre extraordinari. De fa molts anys que penso que, a l'hora de viatjar, les guies van bé per saber on són els càmpings o qui va fer no sé quin edifici, però que és a través de la música i sobretot de la literatura que ens podem endinsar en l'ànima del lloc que volem conèixer.
      El que no sé és què facilita què. Aquest estiu passat vaig estar a Islàndia: no sé si ara entenc millor el llibre, després d'haver-hi estat, o si hauria estès millor el país havent llegit abans el llibre!

      Elimina