En Ron Woodroof és un cowboy texà, que es busca la vida treballant en rodeos i fent d'electricista. Aficionat al mam, les drogues i les faldilles, primari i busca-raons, la seva vida dóna un tomb quan li diagnostiquen que té la sida i que tant sols li donen un mes de vida. Al cinema nordamericà li agrada molt fer pel·lícules d'herois solitaris que s'han d'enfrontar als grans poders del país. Pot ser la lluita contra una nuclear, contra la indústria del tabac o, com aquest cas, contra l'agència de salut estatal. El cas és presentar un heroi que lluita contra tot i tothom -en la línia del missatge de "si tu vols, pots" o del de "un home empaitant el seu somni". La revolta individual és possible en el país de les llibertats -diuen- i a més, d'aquesta manera, es deixen al racó les respostes col·lectives que, posats a fer, farien molt més mal perquè qüestionarien tot el sistema. Ai!
És el cas de Dallas Buyers Club, que presenta la lluita d'en Ron Woodroof contra una agència de la salut manipulada, i subornada, per la indústria farmacèutica. A favor de la pel·lícula cal dir que en cap moment pretèn donar una visió d'heroi super-home del protagonista, ni és especialment maniquea. En Woodroof se'ns presenta amb totes les seves contradiccions tant quan el coneixem per primer cop com més endavant; desafia la llei i es converteix en contrabandista de fàrmacs, però això no el fa ni més bo ni més simpàtic. A més, tot es desenvolupa a l'ambient ultra-conservador i reaccionari del món dels rodeos a Texas. Lluny de la progressista San Francisco o Nova York, que ho fari tot més fàcil. Quedi clar que, malgrat el to crític que pugui donar a entendre el primer paràgraf d'aquest escrit, crec que val la pena explicar històries d'aquestes i sobretot tenint en compte que nosaltres encara estem a molts eons endarrerits respecte del que se'ns explica des de l'altre costat de l'Atlàntic. Vaja, que no m'imagino una pel·lícula sobre l'alcalde de Marinaleda o l'Ada Colau. Em fa gràcia el recurs que, cada vegada més, s'utilitza de dir que una pel·lícula és "basada en fets reals". Deu funcionar, perquè és dels primers advertiments que hom et fa quan te la comenta. Ho trobo paradoxal, perquè l'essència del cinema és que és ficció i, posats a fer, la gran majoria de les grans obres de la literatura -i del cinema- no es basen, en absolut, en fets reals. Però si s'afegeix aquesta apostil·la -basada en fets reals- sembla que ens ho mirem amb més seriositat, més concentrats, amb les celles lleument més juntes.
La troca de la història està en el paper de la indústria farmacèutica -ho havia fet ja The constant gardener- però el tema adquireix un major impacte en tractar-se de la sida. En sortir del cinema recordava aquells primers anys en què la malaltia va sortir a la llum, i l'impacte que tenien en nosaltres casos com els d'en Rock Hudson o en Freddie Mercury o, molt més aprop, els d'en Fabià Puigserver, en Joaquim Cardona o en Joan Miralles. Ara semblen lluny aquells temps de desconcert i de pànic (què havíem de fer a les escoles si un nen es feia sang?). Una lluita com la d'en Woodroof va aconseguir iniciar el camí per posar a l'abast dels malalts de sida nous fàrmacs que permetessin, si més no, donar-los esperances de supervivència. Un camí que ha moderat les conseqüències de la malaltia al món occidental, però que encara no ho ha aconseguit als països del sud, especialment a l'Àfrica, on encara fa estralls amb percentatges esgarrifosos d'incidència a la població. La indústria farmacèutica té clar qui paga i qui no. La història és tractada sense l'ensucrament d'altres pel·lícules que s'han volgut acostar al tema i manté una distància emocional que s'agreeix. Amb tot, no passaria de ser una bona pel·lícula si no fos pel plus que li dóna el treball dels actors, i particularment dels merescudament premiats Matthew McConaughey i Jared Leto, impressionantment ficats dins dels seus personatges fins donar-los un to d'autenticitat que fa que es vegi la pel·lícula amb una intensitat diferent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada