diumenge, 16 de març de 2014

True Detective

Nic Pizzolatto
En Rust i en Marty són dos policies de Lousiana encarregats, el 1995, d'investigar un cas d'assassinat  amb traces de pràctiques rituals. Disset anys més tard ambdós són investigats per un cas que pot tenir relació amb aquell.
"És només una història, la més antiga de totes: llum contra foscor". Aquesta frase, dita per en Rust gairebé al final del vuitè i darrer capítol de la sèrie, sintetitza d'una manera precisa el què s'ha anat desenvolupant al llarg de tota ella. Una sèrie aparentment policíaca que es centra tota ella en un sol cas, però l'interès de la qual va més enllà de la resolució d'aquest i creix en tractar de la relació entre els dos personatges protagonistes i, sobretot, l'aportació filosòfica que el personatge d'en Rust hi afegeix a través de les seves reflexions. Un personatge, en Rust, interpretat de manera extraordinària per l'actor de moda, en Matthew McConaughey, en una recital interpretatiu només a l'abast dels més grans. Al costat d'aquest personatge sembla que el seu oponent, interpretat també de manera brillant per Woody Harrelson, no tingui tanta força, la qual cosa no és certa ja que l'un no té sentit sense l'altre, cadascun d'ells fa l'altre, en una relació que passa d'un rebuig total a l'inici fins a una profunda amistat al final, necessitats l'un de l'altre.
Certament, però, el personatge d'en Rust és el que fa que el guió vagi més enllà d'un thriller. Nihilista, desenganyat, misàntrop, en una escala nietchziana profunda. Nihilisme aplicat tant a la seva professió ("És clar que sóc perillós, sóc policia. Podria fer coses terribles a la gent amb total impunitat") fins al sentit de la vida en general ("A l'eternitat, on no existeix el temps, res no pot créixer, res no pot arribar a ser, res no canvia. Per això la mort va crear el temps, per conrear tot allò que després matarà").
Tota la sèrie manté una absoluta unitat estètica i formal, element afavorit pel fet que tots els capítols han estat dirigits pel mateix director -Cary Fukunaga- i els guions estan signats tots per Nic Pizzolatto, el creador de la sèrie. Unitat estètica i narrativa, amb salts temporals i flashbacks que ens permeten, poc a poc, anar reconstruïnt tota la història passada durant aquest disset anys fins arribar al moment del present de la pel·lícula. Una unitat que fa que, més que d'una sèrie, poguem parlar d'una pel·lícula de vuit hores.
L'ambient retratat remet a les narracions de Lovecraft, i ens presenta el rerepaís d'una Lousiana molt miserable, sense dimensió temporal, amb l'únic teló de fons dels pantans i les indústries fumejants, plena  d'esclats pseudo-religiosos endèmics, infiltrats d'integrisme cristià, satanisme i paganisme. Tot tractat amb una fotografia amb una paleta cromàtica que augmenta la fascinació per la imatge i una banda sonora fantàstica a càrrec de T. Bone Burnett (a més de la hipnòtica veu d'en McConaughey).
Al final, i paradoxalment, és en Rust el qui dóna el to esperançat: "Poc a poc la llum va guanyant". Així era el guió original, o és una imposició de la productora?
HBO ha optat, aquest cop, per una sèrie curta -vuit capítols- centrada en un sol cas, i no caure en l'error de la major part de sèries que s'allarguen innecessariament fins a la seva complerta degradació. Esperem que sàpiguen mantenir aquest to en les anunciades properes temporades.  


4 comentaris:

  1. M'ho apuntaré en algun racó de l'agenda. Sembla que les bones sèries proliferen actualment més que les males herbes. A casa som ara al nivell intermedi de "The West Wing", però tenim aprovat el curs "Breaking Bad" sencer. Vés a saber que significa tot plegat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquesta fa pujar la nota. Curta i intensa,sí.

      Elimina
  2. D'acord totalment amb el que dius. És una pel·lícula esplèndida pel·lícula de cinema de huit hores.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tinc entès que, fins i tot, aquest dissabte passat varen fer, al Cinema Maldà de Barcelona, una integral dels vuit capítols seguits.

      Elimina