L'altra

Marta Rojals
Ed. La Magrana

L'Anna, dissenyadora gràfica amb trenta-set anys repicats, comparteix vida amb en Nel però s'embolica amb en Teo, un skater sord de vint-i-un anys.
Era molt difícil, gairebé impossible, no tenir al clatell el record de Primavera, estiu, etc, mentre es llegeix L'altra. Jo no me n'he sortit, i suposo que això m'ha condicionat la lectura i la valoració que en faig.
L'altra està molt ben escrit. La Marta Rojals té una capacitat d'observació privilegiada i una fluidesa a l'hora d'escriure que desprèn una naturalitat encomanadissa, que et fa entrar a la novel·la com si fos un xuclador. Crec que té la capacitat enorme d'explorar els tres nivells en què García Márquez deconstruia la vida d'una persona: la vida pública, la vida privada i la vida secreta. De fet, per buscar el referent a la seva increïble capacitat d'escriure amb aquesta naturalitat, no cal ni remetre's a la seva anterior novel·la: seguint els seus magnífics escrits a Vilaweb n'hi ha prou per a no perdre'n l'hàbit.
L'altra, però, desprèn un aire més sever:"Al cap i a la fi, la batalla de la vida va de perdre". Molt dura aquesta frase, que ens retrata, també, la duresa d'un personatge, l'Anna, que carrega una motxilla pesadíssima a les seves espatlles, una motxilla feta d'unglades de gos en una cisterna, d'alès al clatell en un túnel, d'unes cames que s'endevinen estirades darrere un sofà. 

L'Anna ho vol tenir tot sota control. S'estima en Nel, algú a qui ens dibuixa més aviat maldestre però amb la capacitat de rescatar-la quan més ho necessita. S'estima en Nel, però li pesa la rutina, l'hàbit. "Per a què vol la gent una parella, sinó per garantir-se el subministrament d'un tacte regular?" I el món, a més, trontolla en una crisi per a la qual ningú no l'havia preparat: "La crisi ha sigut un canvi massa sobtat perquè l'assimilés del tot algú que fa trenta anys que s'estudia els mecanismes d'una altra realitat: la que li havien promès que no fallava".  En aquest context, i amb aquesta motxilla, tot gira al voltant de la comunicació, o de la incomunicació. No és casual que en Teo, el noiet per qui perd l'oremus, sigui sord. Fins i tot quan estan junts es comuniquen pel mòbil. I la tecnologia li permet a l'Anna refugiar-se: "El Facebook li permet descansar del galimaties del llenguatge no verbal, del misteri dels ulls, dels rictus de la boca, del contacte amb el cos estrany. Escriure és fàcil (...) No cal ni passar per la feinada de sentir-ho (...) Delegar l'empatia en un clic és de les poques feines que li agrada delegar. Clica 'M'agrada' perquè és correcte, perquè agradar agrada, perquè agradar és bo. L'Anna aspira a una vida futura sense riscos, a ser pilot d'un simulador de vol". Trobo genial aquesta analogia amb el simulador de vol.

La Marta Rojals no se n'està, com ja havia fet abans, de reservar-se una sorpresa final, una sorpresa que explica molt del que ha anat passant, una sorpresa de la qual ens ha donat pistes però que no hem sabut interpretar, una sorpresa, en definitiva, que ens revela qui és "l'altra". 
L'altra reuneix també tots els elements per tal que sigui considerada una novel·la "generacional". Abans era la música, ara la tecnologia, les Brompton, un món hipster, de lectors de Time Out (potser hi falta alguna referència a Banksy?). Crec de debò que L'altra és una molt bona novel·la. I, malgrat tot, no puc deixar de tenir una certa sensació de déjà vu, de fórmula d'èxit, de...no sé què. Però deuen ser manies meves. Marta, si llegeixes això, disculpa'm-ho.