diumenge, 26 de gener de 2014

A propósito de Llewyn Davis/ Inside Llewyn Davis

Ethan i Joel Coen
En Llewyn Davis és un cantant folk que intenta tirar endavant a l'escena del Village dels primers anys 60.
No sé ben bé per on començar, si per la història del gat o per explicar que es tracta d'una pel·lícula trista. Els germans Coen tenen una especial predilecció per les històries de perdedors; normalment, però, aconsegueixen que l'espectador senti un corrent d'empatia cap els seus personatges. Aquí no: el protagonista de la història, aquest Lewyn Davis del títol, és un personatge que, sense caure malament, tampoc desperta les simpaties dels qui seguim la seva història. Té mala sort, sí, però és que, a més, és maldestre en les seves relacions i sovint inoportú amb els seus comentaris. No sentim simpatia per ell, però sí que ens desperta una certa compassió,  perquè el veiem perdut, erràtic, sense sortida, prenent sempre la decisió equivocada. El pla que defineix millor aquesta situació, i el caràcter trist que impregna el relat, és el de les sabates d'en Llewyn xopes, regalimant aigua, fent-nos sentir els peus glaçats i l'ànima encongida.
Llewyn Davis vol triomfar essent fidel a la seva música, i a la seva manera d'entendre la música, però forma part encara del moviment que va fer-ne possible l'esclat posterior. Cançons de rodamón, farcell a l'esquena i vagó de tren. Massa tard, o massa aviat, però Llewyn Davis queda fora del possible èxit i veu com, paradoxalment, té més bona acollida un quartet irlandès vestit amb jerseis mariners que no pas ell, que és l'únic mariner de debò del local (ha treballat a la marina mercant).
Gran treball d'Oscar Isaac, en el paper protagonista, i banda sonora, en aquesta ocasió amb paper protagonista, excel·lent, amb sel·lecció a càrrec de T Bone Burnett, com ja havia fet a O brother! D'entre la panòplia de personatges que despleguen els Coen, i que confirmen la seva rigorosa cura a l'hora del càsting, en destaca un clàssic de les seves pel·lícules, en John Goodman, en el paper del drogoaddicte músic de jazz Roland Turner.
Per reforçar la sensació freda els Coen han optat per una fotografia molt poc saturada, com ja havien fet a Fargo (i, de vegades, en blanc i negre).
A la fi, mentre apareix un Dylan barbamec que atrau tots les mirades mentre entona Farewell, veiem com d'inevitable és el destí d'en Llewyn. I aleshores mirem amoïnats què ha passat amb el gat, i respirem tranquils quan veiem que ha acabat bé. El gat. 

dijous, 23 de gener de 2014

Breaking Bad

Vince Gilligan
En Walter White és un professor de química en un institut d'Albuquerque, a Nou Mèxic. Casat, amb un fill discapacitat i la dona embarassada, ha de fer hores extres en un servei de rentat de cotxes per tal de tirar la família endavant. Quan li diagnostiquen un càncer de pulmó, cau en la desesperació en adonar-se del cost econòmic del seu tractament, que queda fora de l'escassa cobertura sanitària pública nordamericana. L'atzar -i, involuntàriament, el seu cunyat, que és agent de la DEA- el duen a retrobar-se amb un ex-alumne seu que es dedica a fabricar metamfetamina a petita escala. Conscient dels seus coneixements de química, en Walter White decideix dedicar-se ell a la fabricació de la droga per tal de poder-se pagar el tractament que necessita i, alhora, assegurar el futur econòmic de la seva família.
Ja fa unes quantes setmanes que vaig acabar el darrer capítol de Breaking Bad, però m'he anat resistint a fer-ne aquesta ressenya; creia que em faltaven elements per parlar-ne. Ara me n'adono de que aquesta no era la causa; la raó autèntica, ho confesso, és que, fent aquesta ressenya, dono per realment acabada la sèrie, fet que encara no havia paït del tot.
Breaking Bad pot ser considerat una mena de western. A mi em vénen al cap els westerns de Peckinpah. Malgrat això, i contràriament al que es podria pensar, Breaking Bad és una sèrie on hi ha molta més pausa i silenci que no pas moments trepidants. Cadascun dels personatges hi és retratat amb una precisió de cirurgià, portant a l'extrem els trets que els defineixen però dotant-los de tots els matisos i les ambigüitats que els calen.
Tota la història narra l'increïble el viatge als inferns d'en Walter White, cada vegada més posseït pel personatge de Heisenberg, en una traslació de la història de Jekyll i Hyde, en un constant vaivé entre la veritat i la mentida, el bé i el mal, els calçotets blancs i el barret d'ales. Paral·lelament a l'evolució del personatge d'en Walter, veiem com van creixent i evolucionant la resta de protagonistes, especialment en Jesse Pinkman, amb qui en Walter White té una relació de vegades paternal i d'altres, la majoria, interessada, arrossegant-lo sempre que cal cap el costat fosc, fins el punt que, per contrast, en Jesse acaba essent l'únic referent ètic de tot el ventall de personatges.
Farcida de frases que, per sí soles, diuen ben poc al qui no ha seguit la història, però que pels qui l'hem gaudit adquireixen un significat que va més enllà del de la seva literalitat. Se'ns dibuixa un somriure en evocar sentències tan senzilles com "I'm who knocks the door/ Jo sóc el qui truca a la porta", "Say my name/ Digues el meu nom", o "I won/ He guanyat".
Poc a poc l'ego d'en White, transformat cada cop més en Heisenberg, el duu a descobrir que és poderós perquè és bo en allò que fa. A més, ell no prové d'aquest submón de la producció i tràfic de droga, de manera que, desconeixent-ne els codis, però amb una intel·ligència privilegiada, en crea de propis, i això desorienta totalment tant els seus competidors com els seus perseguidors. A la fi, ja no s'enganya, ni enganya a ningú: reconeix que no ho ha fet per la família, sinó que ho ha fet per ell, perquè era bo fent el què feia, perquè això el feia sentir viu. I és aquí, en aquesta aprofundiment en l'origen del mal, on rau una de les grandeses de la sèrie.
Hi ha hagut qui l'ha criticat -sobretot el final- per inversemblant. Probablement el darrer capítol és el més tarantinià de tots, però no crec que ningú n'esperi un retrat documental; és ficció, sí, i ho sabem, i ho assumim. A més, quan ha calgut, els guionistes han estat el més rigorosos possible en documentar allò que explicaven; pel que he pogut esbrinar, hi ha hagut un seriós esforç de rigor científic pel que fa a tots els aspectes relacionats amb la química (de la mateixa manera que The Big Bang Theory és rigurosa respecte de la física).
El guió, a més, és farcit d'un munt de detalls que li confereixen un punt de genialitat que la situa per damunt de la majoria de les sèries. Pot ser tot un capítol que gira al voltant d'una mosca, o una pizza dalt d'una teulada. També crec que un dels seus grans encerts és haver-la sabut acabar, en un capítol final el títol del qual ja és tot un repte pels amants dels enigmes. El capítol es titula Felina: si es reordenen les lletres podem llegir Finale, però les síl.labes també es corresponen amb Fe (ferro, element present a la sang), Li (liti, present a la metamfetamina) i Na (sodi, present a les llàgrimes). I com aquest, un munt. Sèrie per re-veure amb calma i poder-ne apreciar tots els detalls.
Però si el guió és fantàstic, també ho és la seva realització. En cap capítol no hi ha ni un sol pla gratuït, de passar pàgina. Tots estan estudiadíssims, amb punts de vista de la càmera que quedaran per a la història, picats i contra-picats impossibles, i amb una fotografia extraordinària, plena de colors saturadíssims que aprofiten al màxim la llum de Nou Mèxic.
Pel que fa a les interpretacions, totes freguen la genialitat, començant, clar, per la parella formada per Bryan Cranston, en el paper de Walter White, i Aaron Paul, en el de Jesse Pinkman. Però citar-los a ells dos, només, és ser injust amb la resta de planter. En aquest sentit, i fent extensiu l'elogi no només als principals actors, cal esmentar l'acuradíssim treball de càsting que, com els anteriors, també es mereix tots els reconeixements que calgui.
Per acabar-ho d'arrodonir, la banda sonora és d'aquelles que cal buscar a l'Spotify i guardar com a llista de repoducció (mentre escric això l'estic escoltant). Tampoc, com en cap dels aspectes anteriors, res no és gratuït, i cada cançó acompleix un paper que va més enllà del de posar-hi so.
Al llarg de cinc temporades, Breakind Bad s'ha fet un fart de recollir premis i guardons. Jo no sé si és la millor sèrie de la història o no, però estic segur que ocupa un lloc destacat a l'olimp de les sèries, com hi poden estar The Sopranos, The Wire i Band of Brothers, posem per cas.
I els creadors de Breaking Bad, han sabut fer com els genis d'Apple: han creat un estil, una manera de mirar, d'entendre les sèries, i aleshores o ets de Breaking Bad, o no n'ets. Jo en sóc.

diumenge, 19 de gener de 2014

Cançons de combat polític

Coses
El Born CC
Han hagut de passar trenta-sis anys per poder tornar a escoltar, en directe, el grup Coses. Una reaparició  que algú podria qualificar de nostàlgica -el promig d'edat dels assistents que omplíem de gom a gom la Sala Moragues del Born podria indicar-ho- però que, contràriament (i malauradament) té més sentit i més vigència que mai, i així ho demostra l'interès que grups joves d'ara mateix -varen esmentar el grup Samitier- tenen en reinterpretar el seu repertori. Ahir varen sonar cançons de Coses, i de La Tecla, la seva etapa anterior.
Avui com ahir és el títol d'una cançó, però podria ser-ho també del contingut conceptual del concert; com explicava en Miquel Estrada, un dels vèrtex del triangle, conceptes com el d'obrer, reivindicat amb orgull fa quaranta anys, bandejat amb arrogància pels que s'intal·laren després al poder tot dient-nos que ja no ens calia pensar, que ja ho farien ells, són conceptes que cal ara, de nou, tornar a exhumar.
El trio de Coses, esplèndidament acompanyat pel multi-instrumentista Juantxe Aguiar (baix, violí, mandolina,...), va demostrar, a més, estar en un forma esplèndida. A més de l'acompanyant esmentat, no hi havia més instrument, a l'escenari, que la guitarra d'en Jordi Fàbregas i el pandero d'en Ton Rulló. Amb les seves veus, i la d'en Miquel Estrada, s'acostaven més a les harmonies vocals de Crosby, Stills i Nash que al rock simfònic del seu darrer treball, aquell Perquè no s'apagui l'aire que fa uns anys la revista Enderrock va incloure a la llista dels millors discos catalans editats. Poemes de Miquel Desclot, de Miquel Martí i Pol, del llibre Poesia popular política del Segle XIX, des de Florís i Blancaflor fins Au, jovent, passant pels Goigs en llahor de Felip V -molt adequada pel marc on es cantava- El faroner del Cap de Creus o la Cançó de la pagesa de Riner (la pagesa de Riner de debò seia a primera fila). Per acabar, el darrer bis, El burro i l'Àguila reial, va constituïr un homenatge a en Quico Pi de la Serra. Va ser un plaer veure els artistes, i els amics, dalt de l'escenari. Avui com ahir.

dimecres, 15 de gener de 2014

Treme (3)

David Simon, Eric Overmyer
Cinquè capítol de la quarta, i darrera, temporada de Treme. El pitjor d'aquest capítol és que no n'hi ha més. El millor, l'encert dels seus creadors en saber acabar quan cal. Poques sèries -els qui seguiu aquest bloc ja ho sabeu- m'han semblat tan esplèndides com Treme. Un impressionant homenatge a la ciutat de Nova Orleans, a les seves essències, a les seves arrels, a la seva gent. Un capítol final, dirigit amb mestria per Agniezska Holland, on prevaleixen els matisos que caracteritzen les creacions de David Simon. La vida flueix, unes coses surten bé, d'altres no tant, hi ha qui se'n va, hi ha qui mor però, per damunt de tot, resta la música de Nova Orleans, en un emotiu cant d'amor a una cultura i una gent que s'encarna en tots i cadascun dels personatges que han anat trenant les històries paral·leles de la sèrie i que té el seu portaveu en el personatge de DJ Davis. Uns personatges que, de debò, t'arribes a estimar. Jo crec que el millor que es pot fer ara és cercar a l'Spotify la banda sonora de Treme i deixar-se portar. Algun dia es parlarà de Treme com a sèrie de culte. Ja ho veureu.

dilluns, 13 de gener de 2014

Memòria d'uns ulls pintats

Lluís Llach
Empúries
En Germinal, en David, la Mireia i la Joana són quatre amics que creixen junts a la Barceloneta dels anys vint fins que la guerra els escapça, de manera brutal i dramàtica, l'Arcàdia feliç en què vivien.
No tenia massa expectatives en la novel·la d'en Llach. Com a músic, com a cantant, m'ha agradat unes vegades més i unes altres no tant, però no creia que Memòria d'uns ulls pintats anés més enllà d'una estratègia editorial aprofitant l'empenta mediàtica del seu autor. I, la veritat, m'ha agradat molt més del què em pensava. El primer que se'm passa pel cap en referir-me a la novel·la es dir que llaqueja, i no ho dic com a qualificatiu negatiu. Llaqueja per tal com és identificable la tipologia del llenguatge emprat, d'imatges i les metàfores utilitzades, l'adjectivació... Al llarg de tota la novel·la es pot identificar aquesta impromta. Un llenguatge, però, que pel costat negatiu fa poc creïble el to del narrador, un Germinal ja gran que explica els seus records a un improbable realitzador cinematogràfic que vol fer-ne una pel·lícula. No es correspon al to oral que se suposa que ha de tenir: és massa elaborat, massa guarnit, massa impostat. 
El més destacable de la novel·la és el marc històric que descriu, ben documentat i ben disposat al llarg de tota la narració, incloent un homenatge implícit a la Teresa Rebull en referir-se a les sabates d'en Jaume o, en un pla completament oposat, referències directes a la més abjecta ideologia dels militars colpistes, representades per Millan Astray i la seva voluntat d'assassinar la intel·ligència: "El que no suportava aquell malparit, el que volia anorrear i que veia com un perill per a ell i per a la pàtria era aquell llampec d'intel·ligència que el meu amic desprenia fins i tot sense voler".
Potser hi ha una imatge excessivament idíl·lica dels primers anys, anys de llibertat viscuts a redós de l'Escola del Mar, que contrasta amb el daltabaix posterior. Llach defuig el maniqueïsme en què podria caure però opta per assenyalar obertament, i amb ràbia, les responsabilitats de cadascú, la qual cosa també s'agraeïx. 
Tot i així, la novel·la és, per damunt de tot, una història d'amor, de la descoberta d'un amor homosexual l'acceptació del qual, en el marc ferotge de la postguerra, es fa pràcticament impossible. 
Com a estructura general utilitza el recurs de que ara-que-tot-va-bé-s'espatllarà. L'evolució, en paral·lel, de les misèries de la guerra i de la història d'amor, estructurada com està, però, la fa força previsible. Tot i així, crec que es fa llegir, que un cop començada és difícil de deixar i que fa pensar que en Llach escriptor donarà molt més joc encara.

dimecres, 8 de gener de 2014

The Lion King

Elton John, Tim Rice, Hans Zimmer
Lyceum Theatre. London
Aquestes festes, compromisos familiars m'han dut a Londres. La idea era visitar el nebot i la seva família, i un viatge d'aquesta mena deixa poc marge per anar fent el turista, més enllà de fer una immersió pels agradables i recomanables barris de Clapham, Balham, Brixton o Streatham i sentir-se un poc londinenc anant a comprar pels seus mercats i fent una pinta en algun pub. Però clar, Londres és Londres, i tampoc es tractava de fer el plasta tot el dia a ca'l nebot, bavejant davant el seu plançó. Així que, malgrat el poc temps que presumia que tindria, vaig fer una llista de possibles llocs on m'agradaria treure el nas. Després de la llista dels llocs per visitar, la cosa es va eixamplar amb possibles activitats a fer. Primer vaig mirar com teníem el tema del rugby, però tots els equips londinencs jugaven on Cristo va perdre l'espardenya. No hi havia jornada de Premier, i al moment de reservar alguna cosa no se sabia ni quins serien els partits de copa ni on es jugarien. Així que, seguint amb la llista d'activitats, vaig a anar a parar a la possibilitat de veure un musical al West End. I vàrem triar The Lion King. Una passada.
Els guionistes de can Disney en saben un pou: agafen una tragèdia grega o una obra de Shakespeare (en aquest cas ho fan amb ni més ni menys que amb Hamlet) i l'adapten amb uns quants animalets. Després l'ensucren una miqueta per fer-la digerible pel consum massiu, i li posen un final que faci feliç tothom. 
Cap misteri, doncs, amb el guió, prou conegut. La música té tots els ingredients per enganxar: polifonies de reminiscències sudafricanes, polirítmies amb el mateix origen, pop de qualitat -Elton John és molt Elton John- i una cançoneta d'amor cantada a dues veus amb les inflexions, harmonies i canvis de tonalitat exactes per a resultar un èxit. Tot, cantat per uns intèrprets amb unes veus impressionants.
Però, per damunt, de tot, destaca el muntatge escènic. És impressionant i et deixa absolutament bocabadat, més tenint en compte que no es basa només en un gran desplegament de mitjans, sinó que recorren a efectes visualment potents però de vegades senzills, com el teatre d'ombres de tocs hindús, o els enginyosos animals. L'escenari, això sí, no té ni un pam quadrat fixe, tot puja i baixa, es mou, projecta... una caixa de sospreses constant, que et fa gaudir de valent.
A més, el lloc, el Lyceum Theatre, un teatre que ve del segle XIX, és l'escenari ideal: recarregat amb ornaments de guix, repintat, amb un amfiteatre d'una verticalitat vertiginosa, amb moquetes i estores, cortines i daurats, amb entrades diferenciades pels espectadors de platea i pels de l'amfiteatre...Sessió a dos quarts de quatre, ple de canalla.
No crec que mai hagués anat a veure-ho aquí, però, què voleu, em feia molta il·lusió anar a un musical al West End. I aquest s'ho valia.