dimarts, 13 de novembre del 2012

The Last Waltz

Martin Scorsese
En deu anys, el festival In-Edit de cinema documental musical s'ha convertit en una cita obligada pels amants d'aquest gènere. I a fe que n'hi ha, perquè només calia veure les llarguíssimes cues que es formaven davant els cinemes Aribau i Aribau Club per comprovar que la proposta aixecava grans expectatives. El programa, certament, prometia, i era difícil fer tria. 
Aquest cop, finalment, ens vàrem decidir per revisitar un clàssic: The Last Waltz, la pel.lícula que Martin Scorsese va filmar en ocasió del concert de comiat que va oferir The Band el 1976. Ja l'havíem vist quan es va estrenar aquí, i posteriorment en DVD. Però tornar-la a veure -i escoltar- en pantalla gran i ben sonoritzada la torna a situar com una de les grans pel.lícules documentals de música de tots els temps. De fet, i aprofitant l'avinentesa del festival, s'ha publicat una llista de les considerades millors pel.lícules d'aquest gènere i The Last Watz, com no podia ser d'altra manera, hi ocupa un lloc privilegiat (a mi personalment se'm fa difícil establir un ordre en un llistat d'aquests; si de cas, el prenc com a referència no pel valor ordinal sinó com a arxiu). 
A més de The Band, protagonista indiscutible i merescut, d'una trajectòria impressionant i no només com a grup acompanyant de Bob Dylan (vull fer constar que considero The Basement Tapes com un dels millors i més desconeguts discs que varen fer junts), a més de The Band, deia, hi ha lloc per a tota l'escena de la música popular nordamericana -Canadà inclòs: del Neil Young que ve del nord i parla d'Ontario al Dr. John que arrenca el gumbo de New Orleans, els sons plens de gospel dels Staples o el blues de Chicago de Muddy Waters, les difícils harmonies de Joni Mitchell, el to èpic de Neil Diamond o la improvisació de Ronnie Hawkins, amb l'afegitó de la potència irlandesa de Van Morrison i el blues -això sí, amb flegma britànica- d'Eric Clapton. I Paul Butterfield. I Emmylou Harris -que no va poder anar al concert i la varen gravar després. I les intervencions poètiques de Michael McClure i Lawrence Ferlinghetti, el darrer sobrevivent de la generació beat (fa un parell d'anys vaig estar a la seva llibreria de San Francisco, la Citylighs Bookstore, i encara hi va cada dia!). Fins i tot hi ha temps perquè al final, en una interpretació eucarística i esplèndida de I Shall be Released, hi intervinguin Ringo Starr i Ron Wood. I, naturalment, el mestre, Bob Dylan.
Música popular, o d'arrel popular, amb tonades i ritmes que s'encomanen fàcilment i amb textos que parlen d'amors impossibles, de perdedors, de rebels, de carretera... Algú va dir que Amèrica és una carretera. I és a aquest concepte que s'agafa Martin Scorsese per donar una dimensió molt més gran al documental. Si la pròpia filmació del concert ja era extraordinària, amb les càmeres entre els músics, jugant amb les llums, el relat que aconsegueix dels membres de The Band sobre la seva pròpia trajectòria encara ho subratlla més. La pel.lícula d'Scorsese ha marcat posteriorment un patró de com han de fer-se aquest tipus de treballs. La relació de Scorsese amb la música sempre ha estat molt estreta: ha fet pel.lícules sobre els Rollings, sobre Dylan, sobre George Harrison, sobre el blues...i sobre The Band amb els que, a més, tenia una forta amistat. Scorsese sap què vol dir el concepte "carretera".  Setze anys de carretera, de carretera de veritat, de tocar en locals buits i honky tonks, d'entrar a supermercats a pispar menjar, donen prou pòsit per fer que la música de The Band sigui del tot sincera, autèntica, que vagi a l'arrel de tot. Una narració que s'intercala amb les imatges del concert i que, vista ara, amb només Robbie Robertson i Garth Hudson com a supervivents, s'envolta d'un halo de nostàlgia. Una nostàlgia que ve reforçada per les notes del vals que donen nom a la pel.lícula. Per si no l'heu vist, aquí us la deixo. 
Watch The Band - The last waltz.avi in Music  |  View More Free Videos Online at Veoh.com

1 comentari:

  1. La veritat és que no sóc massa seguidor dels documentals musicals i, de fet, no tinc massa idea sobre el tema. Però fa temps vaig comprar-me un documental recomanat per un blog amic - http://madebymiki.wordpress.com/ - sobre un grup de heavy amb una llarguíssima trajectòria però que són pràcticament desconeguts en el panorama musical. Es tracta de 'Anvil. El sueño de una banda de rock'. Molt recomanable.

    ResponElimina