Lugares que no quiero compartir con nadie

Elvira Lindo
Ed. Seix Barral

Una de les coses que més m'agraden del món (tractant-se d'un comentari sobre un llibre d'Elvira Lindo hauria de dir "del món mundial") és viatjar. I quan no puc fer-ho, que és gairebé sempre, m'agrada llegir llibres de viatges, o que parlin dels llocs on m'agradaria viatjar. I això m'ha portat a llegir aquest llibre.
"Lugares que no quiero compartir con nadie" no és una guia. Tampoc és ben bé un diari personal. I, tanmateix, serveix de guia i de diari. De fet no se sap massa bé si Elvira Lindo aprofita la seva experiència per fer una guia personal de Nova York, o s'aprofita de Nova York per fer un mapa d'ella mateixa. Un mapa construït a través de seqüències concretes, desordenades, a tall d'un trencaclosques fet a base de viure sis mesos a l'any a Nova York sense, a priori, un objectiu o una feina concreta més enllà d'escriure cròniques periodístiques més o menys  regulars.
Elvira Lindo utilitza, per a fer-ho, un llenguatge aparentment simple, amb un registre de vegades volgudament vulgar, però directe i efectiu. Descriu la seva ciutat adoptiva i, sobretot, els seus habitants, amb tendresa i estimació, amb els avantatges de fer-ho des de la distància que li dóna el fet de no tenir-hi l'arbre genealògic emocional. Constata, a més, tot el que té de bo poder allunyar-se del seu petit món habitual per poder-lo mirar amb perspectiva, amb un gran angular que li permet tenir una visió més desapassionadament objectiva i matisada pel coneixement d'altres realitats. I, tal i com descriu el títol, va puntejant el seu relat, el relat de la seva vida novaiorquesa, el relat de les seves alegries i les seves pors, amb referències a aquells llocs que, malgrat no voler compartir amb ningú, no es pot estar d'explicar-nos perquè són, en definitiva, els escenaris d'aquests relats emocionals. És un llibre agradable de llegir pels qui han estat a Nova York perquè et permet evocar la pròpia experiència, i interessant de fer-ho pels qui volen anar-hi perquè dóna pistes de llocs que no sempre apareixen a la Lonely Planet. Llegint-lo m'han vingut al cap dos llibres amb els que hi trobo semblances: "Historias de Nueva York", d'Enric González, i el que va escriure el company de la pròpia Elvira Lindo, Antonio Muñoz Molina, "Ventanas de Manhattan".

L'escriptora no amaga en cap moment la fascinació per la ciutat, sobretot per aquells elements menys emblemàtics i més quotidians, aquells que la fan una ciutat amb les seves pors i les seves manies, amb les pudors i els forats al paviment, la ciutat de la gent que riu, i sua, i plora, i treballa. Una ciutat feta per gent d'arreu del món que fa que en cap moment t'hi sentis estrany.
El llibre té un annex amb les adreces i les pàgines web dels establiments que hi apareixen i, ja que som a l'era digital, un web propi que va creixent i que fa que es tracti d'un llibre dinàmic, en construcció permanent. (el podeu enllaçar aquí)