diumenge, 29 de gener del 2012

Downton Abbey

Julian Fellowes
Downton Abbey és el nom de la finca senyorial on viuen els comtes de Grantham. La sèrie narra les peripècies de la familia dels comtes, per un costat, i les dels majordoms, criats i resta de servei que hi treballa. Són històries que es desenvolupen gairebé sempre en paral.lel però entre les quals s'estableixen nombrosos ponts i que, de vegades, fins i tot es creuen.
D'entrada cal dir que Downton Abbey és un culebrot; un culebrot exquisit, això sí, però culebrot, i crec que cal partir d'aquesta premisa a l'hora de posar-s'hi al davant per tal de no crear segons quines expectatives. Té tots els elements que li calen: hi apareixen escàndols, enveges, amors, xantatges i fins i tot crims, però tot, tot, amb aquella pulcritud britànica que produeix una sensació de comfortable benestar, sense cap barroeria, sense cap sobressalt. Les diferents situacions dramàtiques es van succeïnt de manera harmoniosa, de manera que no es trepitgen mai i quan una sembla que es resol n'hi ha una altra que li pren el relleu. Tot ben mesurat, tot molt precís. 
Els personatges estan ben definits a cadascun dels àmbits: el comte és una persona recta, hereva de la mil.lenària tradició de la noblesa rural britànica; la seva dona, una milionària nordamericana, no té tants miraments nobiliaris a l'hora de vetllar pel futur de les seves tres filles, tres noies malcriades i capricioses. Matthew, cosí llunyà del comte i futur hereu de la possessió per la manca de descendents masculins dels comtes actuals té, malgrat no ser més que un advocat de Manchester, un arrelat orgull i un desenvolupat sentit de l'honor. Per damunt de tots ells la comtesa vídua, mare del comte, probablement el personatge més potent de tots, interpretat per una impressionant Maggie Smith. D'aquest personatge, una aristòcrata de la vella escola que només pretén que res no canvii l'ordre natural de les coses, en destaco un moment de la primera temporada que vaig trobar genial: quan algú fa referència al cap de setmana i ella es gira, amb la mirada sincerament estranyada, tot dient: "Week-end? What's week-end?"
A les dependències dels servents els rols estan més ben dibuixats: hi ha els dolents, dolents (la senyoreta O'Brien i Thomas, el lacai); els beneïtons (Daisy, l'ajudant de cuinera i William, el segon lacai); els bons molt bons (el senyor Bates, ajudant de cambra del comte, i Anna, la donzella) i com a trípode que tot ho sustenta els tres caps: la senyora Hugues, com a majordona; la senyora Patmore, cuinera, i el senyor Carson com a majordom en cap. Abans hem esmentat Maggie Smith, però seria injust no destacar la formidable interpretació d'absolutament tots els actors i actrius que hi intervenen. Això és un mèrit indiscutible del director, però caldria fer un esment especial dels responsables del càsting.
A la sèrie és present en tot moment un sistema de lleialtats verticals i de solidaritats horitzontals. Amb tot, és un enfoc plenament conservador, atès que queda clar que les barreres de classe no es trencaran per la lluita dels de baix sinó, si de cas, es relaxaran per la benvolença dels senyors que poc a poc van veient que el món en què han nascut va canviant. En aquest sentit és significatiu que el personatge que menysprea els servents no sigui cap membre de la família aristocràtica sinó el personatge de sir Richard Carlisle, un milionari que basa la seva fortuna en el món de la premsa.
És una sèrie perfecta per veure amb el cafetó, ben arrepapat al sofà. Si a fora fa fred, millor. A la primera temporada hi ha una major complexitat en els personatges. S'estableixen les diferents línies dramàtiques i s'acaba amb l'inici de la Primera Guerra Mundial. A la segona, marcada per la guerra, els personatges van quedant més etiquetats en papers estereotipats. Veurem què ens prepara la tercera. 

6 comentaris:

  1. No hi ha com els anglesos presentant aquests "culebrots" de l'època victoriana. Abans de que fos emès per Antena3 ens la varem "baixar" per Internet amb versió anglesa subtitulada i vam veure tots els capítols seguits. Encara és més sutil sentir parlar aquell anglès tant "polite". Esperem veure la tercera temporada encara que hagi de ser en versió doblada per raons òbvies, que hi farem!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, jo també sóc -i no em raca dir-ho- dels qui he vist la sèrie a través de Megaupload. Es pot veure a l'hora que et convé, amb la freqüència que convé i, sobretot, en VO. Realment, és un plaer sentir-los parlar i, pels que tenim un anglès més aviat macarrònic, una magnífica aula. No defalleixo en pensar que podrem seguir-ho veient així (si hi hagués un servei de streaming com cal, jo m'hi apuntaria; bé pago per l'spotify i ho faig ben a gust, perquè val la pena)

      Elimina
  2. M'ha agradat la definició: un culebrot exquisit. La sèrie té quelcom que enganxa: potser l'ambientació, els actors i actrius amb bones interpretacions i potser pel fet de sentir el plaer d'estar veient una "senyora série", que d'aixó els anglesos en saben molt.

    ResponElimina
  3. Tenia moltes ganes de veure-la en un començament, però, sincerament, el fet que la fessin per Antena 3 em va treure totes les ganes. Aquesta cadena només serveix per veure aquell capítol dels Simpson que només has vist 34 vegades.
    Ara que ens han tancat Megaupload, com podré veure-la sense passar pel peatge de la cadena del Sobera?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, ens han complicat la cosa. Hi ha algun enllaç a internet, per descarregar o per veure en streaming, però cada dia ho canvien. De totes maneres, no crec que aquesta situació duri gaire (no podran).

      Elimina
  4. M'encanta aquesta sèrie!! S'ha convertit en una de les meves preferides. La barreja entre ambientació, història, interpretacions i música dóna un resultat sublim! Ja tinc ganes que arribi la tercera temporada, perquè entre Maggie Smith i la nova incorporació, Shirley McLain, la cosa pot ser mooooolt bona!

    ResponElimina