Intocable /Intouchables

Eric Toledano, Olivier Nakache

Philippe és un aristòcrata que ha quedat tetraplègic després d'un accident de parapente. Per ajudar-lo contracta Driss, un jove d'origen senegalès que viu en un dels barris més conflictius i degradats de la banlieue parisina.
Tot el suc de la pel.lícula està en la relació de la improbable parella protagonista: el contrast entre l'educat i sofisticat aristòcrata i el seu vital i primari assistent. La pel.lícula té un desenvolupament relativament previsible i, des del primer moment, l'espectador pot endevinar cap on anirà deixant la sorpresa només en saber com ho farà. També té tots els ingredients per despertar fàcilment emocions: el drama físic del tetraplègic, el drama social de l'ajudant.
I, en canvi, se'n surt admirablement bé, amb una frescor i una naturalitat formidables, que fa que aviat oblidem que entre els protagonistes i nosaltres hi ha una càmera. Podent ser una pel.lícula lacrimògena acaba sent una pel.lícula més aviat gamberra, i això ens enganxa. El personatge de Driss ens arrossega amb ell i ens aporta l'alenada d'aire fresc que necessita Philippe i, per extensió, tots nosaltres. Perquè el secret de la pel.lícula està aquí: Philippe ens representa a tots nosaltres, espectadors, i Driss ve a alliberar-nos, a carregar-se correccions una darrera l'altra i alhora a aportar-nos una sincera tendresa que aquestes mateixes correccions sovint impedeixen que es manifesti. Els diàlegs vius, amb l'equilibri just i el to adequat, en la línia de la millor comèdia clàssica. I, a sobre, basat en una història real; tan real que fins i tot al final de la pel.lícula ens presenten els protagonistes originals.

A més la pel.lícula funciona per la química perfecta que s'estableix entre els dos actors protagonistes que fan un autèntic recital: François Cluzet, (que per moments recorda Dustin Hoffman) expressa tota una paleta d'emocions i sentiments només amb la cara, mentre Omar Sy fa una interpretació explossiva però absolutament creïble. 
La banda sonora reflecteix també la dualitat dels seus mons: a un costat, Vivaldi; a l'altre, Earth, Wind & Fire. Una frase: "Quin paio, aquest Bach! Deuria ser el Barry White de la seva època!", diu Driss. Tot lligat amb el ciment que proporciona la música original, entre New Age i minimalista, de Ludovico Einaudi. 
Una pel.lícula amable, de riure saludable, sincer.