HHhH

Laurent Binet
Edicions del 1984

El 27 de maig de 1942, a Praga, dos paracaigudistes, un de txec i un altre d'eslovac, varen atemptar contra Reinhard Heydrich, braç dret de Himmler, Protector de Bohèmia i Moràvia i considerat un dels homes més perillosos del règim nazi, anomenat "La bèstia rossa" o "El carnisser de Praga". L'atemptat, punt culminant de l'anomenada "Operació Antropoïde", va ser, en un primer moment, un fracàs, car Heydrich només va resultar ferit, però una setmana més tard moria a causa de la infecció provocada per les ferides rebudes. La importància de l'atemptat va ser enorme. El règim nazi havia estat colpejat a un nivell altíssim: HHhH fa referència a la frase alemanya "Himmlers Hirn heisst Heydrich: el cervell de Himmler es diu Heydrich". Ell fou el cervell de la "Solució Final" i organitzador de la Conferència de Wansee. La repressió que es va desfermar va ser brutal i la caça dels autors de l'atemtat va passar a ser un assumpte prioritari pels nazis.

Jan Kubis i Jozef Gabcik, autors de l'atemptat

Aquest història, explicada pel seu pare, va fascinar de ben petit Laurent Binet, i aquesta fascinació, juntament amb el seu lligam amb Praga, on va viure, és la que el va portar a escriure aquesta novel.la. I just en aquesta paraula -novel.la- és on rau la peculiaritat del llibre, perquè l'autor es debat constantment  entre la legitimitat o no d'inventar, de recórrer a la ficció, d'imaginar el que podrien dir o pensar els protagonistes quan es tracta d'explicar uns fets històrics. I ho fa obertament, com una part més del llibre. En realitat, bona part del llibre -gairebé tota la primera part, que és considerablement més extensa que la segona- s'ocupa de com escriu el llibre. Escriu sobre com escriu, o sobre si hauria de'utilitzar unes dades o no, o sobre si es pot permetre de ficcionar els buits que s'obren entre les parts documentades de la història. En aquest punt és on trobo que Binet n'abusa una mica massa, perquè es converteix, ell mateix, en excessiu protagonista, fins el punt de desacreditar allò que alguns autors han explicat utilitzant obertament la ficció (penso en Jonathan Littell i la seva novel.la Les bienveillantes, al meu entendre, una novel.la impressionant). Com a contrapartida penso que la reflexió que genera és molt rica i oberta al debat. Personalment crec que una novel.la no només té el permís sinó gairebé la missió d'anar més enllà de la pura descripció del fets per explorar els racons més amagats de l'essència humana i els misteris més pregons de l'existència.

Estat en que va quedar el cotxe de Heydrich

Però, és clar, potser tot plegat no és més que una estratègia del propi Binet perquè, amb aquest to aparentment limitat a la pura descripció no fa més que subratllar encara més la magnitud del mal, de l'horror imposat pels nazis. La normalitat amb què es mouen, decideixen, executen, l'eficàcia freda i calculada amb què gestionen l'infern els fa aparèixer encara més en la seva monstruositat. Seguint Hannah Arendt, és la normalitat, la banalitat del mal, el que els fa més horribles. Des d'aquest punt de vista, l'objectiu de la novel.la s'assoleix plenament. La història m'ha fascinat, sí, però haig d'explicar que a mi m'agrada il.lustrar els comentaris d'aquest bloc amb imatges relacionades amb el tema però després de llegir el llibre em nego a posar cap imatge de Heydrich o dels seus. Em fa fàstic i basarda.
En aquest enllaç podeu trobar una interessant i aclaridora entrevista amb l'autor.

La cueva de los sueños olvidados/ Cave of Forgotten Dreams

Werner Herzog

El 1994 es va descobrir, a la vall de l'Ardèche, la cova de Chauvet, anomenada així en honor d'un dels seus descobridors. L'atzar havia fet que un enderrocament n'hagués tapat l'entrada original i hagués restat intacta. A més de la bellesa de les seves formacions naturals, la cova servava encara un altre tresor: una col.lecció impressionant de pintures rupestres, les més antigues trobades fins ara.
Werner Herzog no és un cineasta qualsevol. Quan fa un documental va molt més enllà del que és estrictament un documental, i parla de la vida, i la mort, i l'essència humana. Ja ho havia fet en un film/documental extraordinari, Grizzlie Man, i ara ho torna a fer en aquesta pel.lícula. Malgrat les molt restrictives condicions de filmació, aconsegueix fascinar-nos en la seva immersió al món del passat, i estableix connexions entre passat i present, i divaga sobre el real i l'imaginari i quina és l'essència de l'ésser humà. Tot això acompanyat d'una inquietant reflexió final.

Com es fa avui en l'anomenat Street Art, en què s'aprofiten els accidents, relleus i imperfeccions del món urbà per a transformar els espais donant-los un nou significat (vegeu l'enllaç a la columna de la dreta d'aquest bloc), també els pintors de fa 30.000 anys enrere aprofitaven el relleu de les parets de la cova per dotar de volum les seves increïbles pintures. Lleons, cavalls, óssos, rinoceronts, s'amotllen a les formacions calcàries i, més extraordinari encara, apareixen recorbertes per una fina i brillant capa de calcita que els ha anat cobrint d'aleshores ençà. En alguns casos, i probablement per donar la sensació de moviment, els animals apareixen amb varis caps, o amb moltes potes. Trenta mil anys més tard també ho va fer Marcel Duchamp.

Percebent la importància d'aquest ús del relleu, Herzog va prendre la decisió de filmar amb càmeres 3D.  D'aquesta manera (i si sobreviviu al mal-de-cap de les ditxoses ulleretes), la nostra immersió a la cova és absoluta. El 3D apareix així no com un mer recurs per explotar el filó comercial, sinó com un avenç tècnic que permet dotar d'un nou significat la representació cinematogràfica. Poc s'ha explorat en aquest sentit: ho ha fet Werner Herzog i ho va fer Wim Wenders, a Pina. Pel que fa a la banda sonora, perfecta, fent d'efecte multiplicador al to general de la pel.lícula.
Lluny del gran espectacle, el viatge per la cova esdevé gairebé una experiència mística, que explora la impossibilitat que tenim, com a simples humans d'un present limitat, de poder interpretar allò que de recerca del trascendent té la humanitat.

Niebla en el puente de Tolbiac/ Brouillard au pont de Tolbiac

Léo Malet / Jacques Tardi
Libros del Asteroide/ Norma Editorial

París, 1956. Néstor Burma, investigador privat, rep una carta d'un desconegut que li demana ajuda. Quan arriba a l'hospital on aquest es troba ja és tard, perquè ha mort, però Burma descobreix que sí que coneixia el suposat desconegut. Una història que el fa anar en el temps trenta anys enrere.
Léo Malet és considerat un dels pares de la novel.la negra francesa. El seu personatge més famós és el detectiu Néstor Burma, un personatge solitari, cínic, de passat anarquista, com el propi Malet. Niebla en el puente de Tolbiac forma part del projecte de Malet d'escriure una novel.la per a cadascun dels diferents districtes de París. Una novel.la, aquesta, atípica en la seva confecció perquè, tal i com explica el propi Malet, les exigències dels editors li varen fer entregar les primeres cent pàgines abans d'haver-la acabat de manera que estava condicionat pel que havia escrit prèviament. El resultat és una novel.la atípica pel seu autor però que, paradoxalment, és de les que més satisfet n'està.

En aquesta ocasió l'acció es centra en el districte XIIIè, del que podríem prendre la Place d'Italie com a referència i la Rue de Tolbiac com a eix que arriba fins el Sena. Un districte ple de carrerons i tallers (som al 1956), un districte on encara ressonen els ecos de les organitzacions anarquistes d'abans de la guerra i on encara resten alguns individus fidels a la seva ideologia i al seu compromís ètic, al costat d'altres que, sortint del mateix orígen, han canviat de bàndol i ara són a l'altre costat de la barricada. Estirant el fil del passat, i amb un personatge especial al costat, la gitana Belita Morales, Burma apareix com un d'aquests anti-herois que, a desgrat del que pregonen, es mouen per principis ètics i per fidelitat als seus, com ho pot fer el Rick de Casablanca o Corto Maltés. A Burma li podriem dir el mateix que a Corto: "el qui se les dóna de no donar-se-les."

Amb aquest material, Jacques Tardi va traduïr a còmic la novel.la, i el resultat és un treball excel.lent. El blanc i negre que utilitza evoca perfectament l'imaginari que tenim del París dels anys cinquanta, el París de la postguerra que retrataren Cartier-Bresson i Robert Doisneau. Un París de carrers mullats, metro, autobús i llum escadussera, de carrers amb llambordes i passatges amb ponts, escales i descampats. Un París de camionetes Citroën i pintades a favor del FLN. Segur que al darrere hi ha un gran treball de documentació gràfica, i aconsegueix submergir el lector dins el món en què discorre l'acció.
A més d'aquest, Tardi ha il.lustrat quatre històries més de Léo Malet. Una d'aquelles referències a tenir en compte abans d'un viatge a París.

Llibertat/ Freedom

Jonathan Franzen
Columna

Els Berglund són un matrimoni aparentment exemplar, sempre amb un somriure i una paraula amable. Què passa perquè, en un lapse relativement breu de temps, tot s'enfonsi i es giri com un guant?
Jonathan Franzen fa una brutal dissecció de la classe mitjana nordamericana que, amb alguns retocs, es podria exportar perfectament a qualsevol classe mitjana occidental (només des d'una profunda hipocresia es pot negar que nosaltres també pertanyem a aquest univers). Amb un bisturí finíssim va separant totes i cadascuna de les contradiccions a les quals ens aboca la possibilitat de triar el nostre camí, fent ús de la llibertat que pregona el títol. I, amb les contradiccions, les frustracions, l'enfonsament dels ideals i la buidor que es troba rere unes expectatives no acomplertes. Tot això passa pel fet que, a més, l'individu, sol i lliure en la seva presa de decisions, no està sol, en el sentit més sartrià del terme, ni és del tot lliure, perquè es mou en un context condicionant. Aquest context és el dels Estats Units del segle XXI, els Estats Units de Bush i Obama, els Estats Units de l'Afganistan i l'Iraq, els de la destrucció del medi ambient, els del Tea Party i els de l'onze de setembre. Demolidor Franzen amb el seu país: "...l'experiment americà de l'autogovern, un experiment torçat des del començament, perquè no van ser les persones amb gens sociables les qui van fugir del superpoblat vell món per anar al nou continent, sinó que van ser les qui no s'avenien amb els altres". I encara: "La personalitat susceptible al somni d'una llibertat sense límits també és una personalitat propensa a la misantropia i a la ira, si el somni es torna agre". Aquesta panoràmica americana no és tant sols un teló de fons sobre els quals es mouen els personatges sinó que esdevé, per sí mateixa, un personatge més. 

La novel.la va del macrocosmos de la història més recent al microcosmos de la descripció infinitessimal dels sentiments i de les emocions dels personatges. Els personatges apareixen en tota la seva complexitat i, per fer-ho, utilitza amb una gran precissió l'adjectivació i l'analogia, descrivint els estats d'ànim amb una gran riquesa de metàfores i comparacions. Despietat amb el matrimoni, que descriu en paral.lel a les explotacions mineres: així com aquestes van acumulant lentament residus tòxics, així també el matrimoni va acumulant merda que surt a la superfície quan es remena a cada discussió. Utilitza sempre la tercera persona, però des de diferents narradors i fins utilitzant el recurs del text dins del text. Tampoc té una línia temporal contínua sinó que va endavant i endarrere en el temps. Hi ha moments antològics i plens de simbologia, com l'escatològica recerca de l'anell empassat. Altres moments són molt més pausats, com si necessités un respir (o, més aviat, concedís un respir al lector: Franzen diu que el lector ha de ser un amic, un còmplice). En molts moments hi ha una esgarrifossa violència continguda. En cap cas no hi ha cap paràgraf gratuït i tots els petits detalls que poden semblar irrellevants en un moment demostren la seva importància més endavant. 
M'ha agradat molt. A mesura que s'acostava el final anava llegint-lo més poquet a poquet, com aquelles menges delicioses que fem durar menjant-les a bocinets. M'ha agradat molt tot ell, incloent el final, que ha estat criticat per alguns lectors. A mi, el final em va emocionar. Em sembla que en tota la novel.la hi ha un dolor terrible, un dolor molt profund, un dolor gairebé diria que còsmic però crec que també hi ha molt d'amor, per més que de vegades s'hagi d'entreveure enmig dels enderrocs de les relacions entre les persones. Fins diria que està ple d'amor del propi Franzen cap els seus personatges.
Em quedo amb aquest fragment que apareix gairebé al final (que m'ha fet recordar un altre final: el de Una dona difícil, de John Irving):  
"- Sóc jo- va dir ella-. Només jo.
- Ja ho sé- va dir ell, i li va fer un petó."

Flash Gordon

Mike Hodges

Flash Gordon és un famós jugador de futbol americà. Acabada la temporada i de retorn a casa és troba dalt d'un avió amb la periodista Dale Arden, just quan el malvat emperador Ming, del planeta Mongo, desferma tota la seva fúria sobre el planeta Terra. L'avió, sacsejat per la tempesta, aterra com pot al costat del laboratori del doctor Zarkov, l'únic científic que preveu el perill que amenaça la Terra. Obligats per aquest, tots tres s'embarquen dalt d'un coet cap a Mongo, per intentar salvar el nostre planeta.
Un cop més, els amics de Phenomena ens regalen una vetllada fantàstica (en tots els sentits de la paraula) i en un programa doble que inclou Conan the Barbarian (ja en parlarem en un altre moment), recuperen aquesta pel.lícula filmada l'any 1980.

Més que una adaptació del còmic creat per Alex Raymond, el que fa el director en aquesta pel.lícula és un divertimento psicodèl.lic a partir d'aquest. Amb uns efectes especials que poden semblar de fer riure, sobretot tenint en compte que tres anys abans s'havia estrenat Star Wars, la pel.lícula mai arriba a agafar el to del còmic original. Amb voluntat de sèrie B, es tracta d'un festival de color. L'opció estètica s'acosta més a un deliri lisèrgic que a una aportació trencadora pel que fa al llenguatge cinematogràfic. En aquest sentit, si bé alguna escena sembla recordar el film de Meliès, Le Voyage dans la Lune, aviat queda palès que no hi ha cap intenció d'homenatge al pioner del cinema. El dibuix dels personatges tampoc fa honor a l'obra de Raymond: el propi Flash sembla més aviat un tanoca babau, això sí, fort, que més que valent és inconscient i només reacciona quan li llencen el que podrien semblar pilotes de futbol (mentre Dale Arden l'encoratja al crit de "Go, Flash, go"). Comparat amb el to seriós, academicista  i sobri del còmic en què s'inspira, la pel.lícula sembla més aviat una paròdia. Però Flash Gordon no deixa de ser una icona i potser això explica la presència de dos grans actors, Timothy Dalton, provinent de la prestigiosa escola shakesperiana britànica, i Max Von Sydow, un col.laborador habitual d'Ingmar Bergman. Per amanir-ho tot ben amanit, la música de Queen, en un dels seus treballs menys afortunats. 
En el seu moment, la pel.lícula va ser un fracàs comercial. En aquell moment tots els seguidors del còmic es varen sentir profundament decebuts; ara, en canvi, es veu com una relíquia: probablement mai havia reunit tants espectadors com ho va fer divendres passat, al cinema Urgell!

Llum d'Irlanda

Marcel Riera
Ed. Proa

Al principi hi hagué irlandesos i pluja,

ordenats a la inversa potser.

Tot, des del verd i els trèvols de la coberta, porta a Irlanda. S'hi poden olorar la torba i la fortor de les algues que la marea abandona exhausta. S'hi pot escoltar el ressò del gaèlic, però també el bel del xai, el xipolleig de la pluja fina. Se'ns enganxen els peus en el fangar. Parla de la Irlanda pobra, afamada, la que comença a Cork i acaba a Brooklyn, oceà enllà. Parla d'una Irlanda de pedra coberta de líquens, d'una Irlanda humida, d'una Irlanda verda i grisa de granit i basalt. I, tot d'una, desconcerta trobar-se enmig d'una mediterrània partida de dòmino. Calia?  Potser per emmirallar-nos, per contrastar una terra i l'altra. A El far, ens ho recorda: "Aquí no és allà però encara som més illa".  No hi busqueu rimes ni cap mètrica ortodoxa, més enllà de la mètrica del dir. Perquè cal dir els versos en veu alta, adreçant-nos a nosaltres mateixos. Sovint més proper a la prosa, amb insòlites precisions descriptives al costat d'altes volades de llenguatge figurat. Els versos de Llum d'Irlanda es deixen anar, marquen ells mateixos el compàs amb el qual han de ser llegits, respirats. Un cant d'amor a Irlanda.

Schubertnacles humits

Carles Santos

Malgrat morir amb només 31 anys, Franz Schubert va deixar una extensa obra musical. Però encara que aquesta obra hagués estat molt més reduïda, el sol fet d'haver creat la Simfonia Inacabada ja seria prou motiu per ocupar un altar al temple de la música, car es tracta d'una indiscutible obra mestra.
Amb la Simfonia Inacabada comença, i acaba, l'espectacle creat per Carles Santos. Un espectacle on es citen una actriu, una violinista, una directora, el propi Santos com a pianista i un enorme altaveu, per donar sortida a les fantasies oníriques del músic de Vinaròs. Cal suposar que cadascú somnia d'acord amb allò que li és més proper, i les fantasies i perversions de Carles Santos deuen anar lligades necessàriament amb la música. En aquesta ocasió, amb la música de Schubert, sobretot, però no només; hi ha espai per més evocacions musicals i per a la pròpia música de Santos, minimalista, creada a partir de la repetició de petites cèl.lules sonores fetes amb instruments o bé fins i tot amb paraules. En molts moments de l'espectacle plana l'ombra de Joan Brossa. Surrealisme, deliri? 

Carles Santos és un transgressor i porta al límit el concepte de concert i fins i tot d'art. Sons sovint inconnexos, textos sense sentit en un diàleg (?) amb l'altaveu protagonista, i constants referències a tots els fluïds, amb una especial incidència en els corporals, pixums per damunt de tot. Geni, farsant? No hi ha dubte que Carles Santos és un geni; només un geni pot fer que paguem per anar a veure les seves parides. Però, en aquest cas, l'elucubració de Santos no aporta elements per a una provocació constructiva. Em sap greu però, un cop vist l'espectacle, puc dir que l'únic que em va interessar d'ell va ser la música de Schubert. 

Menteixo. Va haver-hi una altra cosa que em va interessar: la proposta del propi Carles Santos, un cop acabat l'espectacle, de trobar-nos tots els espectadors al vestíbul del teatre per debatre sobre el paper de la cultura en el moment crític actual. Ara apareixia l'artista militant, l'intel.lectual, l'home compromès amb el seu temps. Però no m'hi vaig poder quedar; necessitava anar a casa i posar-me altre cop la música de Schubert sense res més, sense urinaris ni escatologia, per poder-m'hi tornar a reconciliar.

Però, si voleu escoltar el primer moviment de la Simfonia Inacabada de Franz Schubert, aquí el teniu