dimarts, 3 de juliol de 2012

Moonrise Kingdom

Wes Anderson
La Suzy i en Sam són dos joves que tot just enceten l'adolescència. La Suzy viu a la petita illa on en Sam està de campament amb els boy-scouts. Ningú no ho sap, però fa temps que planegen fugir junts.
Moonrise Kingdom és una pel.lícula escrita en clau de conte que es veu amb un somriure però amb un cert punt de patiment per quin serà el destí final dels protagonistes, uns protagonistes que no tenen cabuda en el món on viuen i que cerquen, amb la seva fugida, de poder-ne crear el seu propi. En Sam és orfe i tots els companys el tenen per estrany. La Suzy viu en una família de bojos i es mira el món a través d'uns prismàtics; ella diu que és per veure les coses de més a la vora, però probablement aconsegueix veure l'interior de les coses.
La dedicació extraordinària als aspectes formals de la pel.lícula podria fer que aquests es mengessin el contingut argumental d'aquesta, però crec que el director sap establir un equilibri total entre uns i altres i aconsegueix que la seva peculiar manera de narrar reforci encara més la potència de la història que explica. Fins i tot hi incorpora la figura d'un narrador extern per ajudar a explicar aquesta personalíssima història.
 
Malgrat tractar-se d'una pel.lícula amb personatges reals és el més semblant a un film d'animació que es pot trobar (l'anterior pel.lícula de Wes Anderson ho era: la lloada El Fantàstic Senyor Guillot). Els moviments de càmera i els plans són estudiadíssims, com ho són també tots els elements que apareixen en pantalla, tots els detalls, el color i fins el revel.lat. A cada pla Wes Anderson pren una opció estètica (hi ha una preponderància enorme de plans simètrics) obtenint unes imatges amb una forta personalitat (cadascuna d'elles podria convertir-se en un cartell del Sònar). Un exemple d'això és la meticulositat emprada en la tria de les cobertes que la nena protagonista s'enduu en la seva fugida. Tot plegat dóna lloc a una successió d'escenes memorables. Posats a triar-ne una, el ball dels protagonistes a la platja, vestits en roba interior i escoltant la música... de Françoise Hardy! 
Pel que fa als actors, la sola llista de la nòmina d'actors fa feredar: Bill Murray, Frances Mc Dormand, Edward Norton, Bruce Willis, Tilda Swinton, Harvey Keitel, tots encoixinant l'excel.lent treball de la parella protagonista, Jared Gilman i Kara Hayward. La música és un altre dels elements importants en la narració, i és capaç d'alternar Benjamin Britten i Hank Williams, amb pinzellades de Mozart, Schubert o Saint Saëns.


(He seguit la recomanació de l'Albert i li ho agraeixo profundament: gràcies!. I tens raó: al final de la pel.lícula, tothom segueix assegut amb els crèdits).

1 comentari:

  1. Me'n alegro que t'hagi agradat tant com a mi. És una pel·lícula sensacional!!!!
    M'ha encantat la reflexió que fas sobre el cartell del Sonar. jaja. Molt encertat!!

    ResponElimina