diumenge, 23 de setembre de 2012

Barcelona 1957

Leopoldo Pomés
Fundació Foto Colectània
L'any 1957 Carlos Barral va encarregar a Leopoldo Pomés un llibre de fotografies sobre Barcelona que, finalment, no es va fer. Més de 50 anys després s'exposen aquestes fotografies que, en aquell moment, varen ser rebutjades per considerar que donaven una imatge massa fosca de la ciutat. I és que la mirada del fotògraf es va estendre des de la Rambla, al cor de la ciutat, fins als nous barris que estaven creixent de manera imparable amb l'allau de població provinent de l'immigració.
En aquest recorregut Leopoldo Pomés va defugir la ciutat oficial per copsar la ciutat anònima, la ciutat del dia a dia, la ciutat de les persones que treballen, que passegen, que baden. Però la mirada del fotògraf no és mai una mirada innocent, asèptica, i les fotografies suggereixen una ciutat grisa, tenallada, fatigada, sense horitzons. Així, a més del valor plàstic de les fotografies (considerades en el marc de fotoreportatge), l'exposició té un enorme valor documental. 
Així trobem la Barcelona dels serenos i els vigilants, de les porteres de l'Eixample, del tramvia 24 baixant per la Rambla i dels tramviaires, de la Solidaridad Nacional, del carrer Aragó obert en canal pel tren, de les noves barriades sense asfaltar, dels homes anunci presentant la Lola Flores, dels cinemes amb refrigeració Carrier,  de Tony Curtis i Janet Leigh a "Vacaciones sin novia", de capellans amb sotana i quintos amb gorra de barca, de xarxes a la Barceloneta i roba estesa davant una façana esquitxada de metralla, de "limpias" i tertúlia a la Rambla, de l'esmolet davant el Teatro Español, de monges i mariners ianquis, de la placa de telèfon públic a l'entrada dels bars,... 
Les fotos estan datades entre 1957 i 1959; jo ja hi era, llavors, però la meva memòria visual es situa una mica més tard, així que les imatges de Leopoldo Pomés acaben de bastir l'escenografia d'aquells primers anys i es converteixen en elements de la pròpia memòria.

4 comentaris:

  1. Imprescindible, per la part artística i la documental. Jo naixia el 1959, però les imatges de postguerra es van mantenir durant els anys 60. Som fills del llum de gas i de les neveres de gel.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Realment, aquell país de blanc i negre es va fer etern...

      Elimina
  2. Tinc moltes ganes de veure-la. Pels que no hi erem, celebrem també que a la Colectania tinguin interès en mostrar l'altra Barcelona, que és l'autèntica... com l'any passat van fer la de Joan Colom, i ara aquesta del Pomés. Per cert, he vist que la Filmoteca a finals d'octubre li faran un homenatge projectant la seva única pel·lícula, curts i un documental sobre ell. I al desembre a la tele... l'anunci de Freixenet, un clàssic del kitsch!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Una oportunitat magnífica de conèixer el treball d'un dels grans...

      Elimina