dimarts, 11 de setembre de 2012

The deep blue sea

Terence Davies
Hester, una dona casada amb un jutge i que té una vida acomodada i avorrida, s'enamora apassionadament de Freddie, un antic pilot de la RAF.
La pel.lícula arrenca amb l'intent frustrat de suicidi de la protagonista. A partir d'aquí el film es va construint a partir de quadres desordenats en el temps, sempre sota la mirada amb què ella rememora els fets. Poc a poc anem reconstruint un passat de vida anodina, filla d'un vicari rigorós i amb un marit molt més gran que ella, que la respecta i l'estima però amb el qual va veient com la vida s'esmuny, i el posterior vertigen de l'enamorament d'un home que li ofereix la passió que li ha estat negada. Una tensió constant entre contenció i el desfici passional. La conversa entre la mare del marit i la protagonista ho resumeix prou explícitament 
- Oblida la passió.
- Per què la substituïria?
- Mmmm...potser per un entusiasme contingut: és més segur.
- I més avorrit
L'amor físic, sexual, primari de Freddie absorbeix Hester dins un remolí. "Què et dóna?"-li pregunta William, el marit."Ell", respon Hester. Fins i tot és capaç de passar per alt l'abisme cultural que els separa, derivat dels seus diferents origens socials: Freddie no s'emociona davant la pintura dels cubistes; Hester no sap la lletra de la cançó que tothom canta al pub. A partir d'aquí, ja en el temps real amb què s'ha iniciat la pel.lícula, anem descobrint però les raons que l'han portat a intentar llevar-se la vida: Freddie, l'amant, no li dóna tot el que ella reclama d'una manera malaltissa. La follia amorosa de Hester l'ha dut a una relació d'absoluta dependència que li fa fins i tot sotmetre's a situacions humiliants, en una relació que, com diu Freddie, "és letal per a tots dos". Al llarg de tota la pel.lícula es defuig el judici moral i els tòpics que una situació com la plantejada podrien suggerir: William, el marit, és una bona persona que l'estima de debò i Freddie, que no ha trobat el seu lloc al món d'ençà de la fi de la guerra, no és el poca-vergonya que primer sedueix i després abandona. Pel que fa a Hester, es mou sempre entre la culpa i la vindicació, havent de prendre decisions que sap que siguin les que siguin faran mal.
The deep blue sea no és una pel.lícula fàcil. Lenta i fosca, obliga l'espectador a reconstruir una història deconstruïda en un seguit d'escenes que recorden l'origen teatral de l'obra. Els plans tenen un fons desenfocat pel flou, que li donen un cert to eteri, i -excepte una seqüència que té lloc al metro- tota la pel.lícula està filmada de manera explícita en estudi, amb voluntat de que es noti. Les actuacions em semblen brillants, i cal destacar la música de Samuel Barber que subratlla la tensió dramàtica del film. 
  

3 comentaris:

  1. Felicitats, Jordi, per aquesta excel·lent crònica. A mi m'ha entusiasmat aquest film. Té un ritme que potser sembli lent als que no hi estiguin acostumats, però si et deixes portar per ell, vius tots la història d'una manera molt més intensa que la majoria de pel·lícules. La fotografia en tons i imatges flou i la magnífica composició de Samuel Barber hi contribueixen també.

    I un detall que és habitual en els films de Terence Davies: la música, les cançons lligats als records. Era el leit motiv de la magnífica "Voces distantes" i aquí aconsegueix un dels millors moments del film: el record de l'estació de metro durant el bombardeix, amb la sublim presència d'una cançó lligada al record i un dels millors travellings que recordo darrerament.

    Les interpretacions magnifiques, també. Quan un film és tan perfecte, no entenc els prejudicis dels que s'espanten perquè és lent...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Gustau. Realment, l'escena del record de l'estació del metro durant els bombardeigs és boníssima, amb la cançó de Molly Malone cantada a capella. Pel que fa a l'hipotètic ritme lent, crec que és qüestió de deixar-s'hi arrossegar fins que t'absorbeix.

      Elimina
  2. Gràcies, Gustau. Realment, l'escena del record de l'estació del metro durant els bombardeigs és boníssima, amb la cançó de Molly Malone cantada a capella. Pel que fa a l'hipotètic ritme lent, crec que és qüestió de deixar-s'hi arrossegar fins que t'absorbeix.

    ResponElimina