The deep blue sea

Terence Davies

Hester, una dona casada amb un jutge i que té una vida acomodada i avorrida, s'enamora apassionadament de Freddie, un antic pilot de la RAF.
La pel.lícula arrenca amb l'intent frustrat de suicidi de la protagonista. A partir d'aquí el film es va construint a partir de quadres desordenats en el temps, sempre sota la mirada amb què ella rememora els fets. Poc a poc anem reconstruint un passat de vida anodina, filla d'un vicari rigorós i amb un marit molt més gran que ella, que la respecta i l'estima però amb el qual va veient com la vida s'esmuny, i el posterior vertigen de l'enamorament d'un home que li ofereix la passió que li ha estat negada. Una tensió constant entre contenció i el desfici passional. La conversa entre la mare del marit i la protagonista ho resumeix prou explícitament 

- Oblida la passió.

- Per què la substituïria?

- Mmmm...potser per un entusiasme contingut: és més segur.

- I més avorrit

L'amor físic, sexual, primari de Freddie absorbeix Hester dins un remolí. "Què et dóna?"-li pregunta William, el marit."Ell", respon Hester. Fins i tot és capaç de passar per alt l'abisme cultural que els separa, derivat dels seus diferents origens socials: Freddie no s'emociona davant la pintura dels cubistes; Hester no sap la lletra de la cançó que tothom canta al pub. A partir d'aquí, ja en el temps real amb què s'ha iniciat la pel.lícula, anem descobrint però les raons que l'han portat a intentar llevar-se la vida: Freddie, l'amant, no li dóna tot el que ella reclama d'una manera malaltissa. La follia amorosa de Hester l'ha dut a una relació d'absoluta dependència que li fa fins i tot sotmetre's a situacions humiliants, en una relació que, com diu Freddie, "és letal per a tots dos". Al llarg de tota la pel.lícula es defuig el judici moral i els tòpics que una situació com la plantejada podrien suggerir: William, el marit, és una bona persona que l'estima de debò i Freddie, que no ha trobat el seu lloc al món d'ençà de la fi de la guerra, no és el poca-vergonya que primer sedueix i després abandona. Pel que fa a Hester, es mou sempre entre la culpa i la vindicació, havent de prendre decisions que sap que siguin les que siguin faran mal.
The deep blue sea no és una pel.lícula fàcil. Lenta i fosca, obliga l'espectador a reconstruir una història deconstruïda en un seguit d'escenes que recorden l'origen teatral de l'obra. Els plans tenen un fons desenfocat pel flou, que li donen un cert to eteri, i -excepte una seqüència que té lloc al metro- tota la pel.lícula està filmada de manera explícita en estudi, amb voluntat de que es noti. Les actuacions em semblen brillants, i cal destacar la música de Samuel Barber que subratlla la tensió dramàtica del film.