diumenge, 18 de novembre del 2012

En lloc segur/ Crossing to safety

Wallace Stegner
Libros del Asteroide
En Larry i la Sally Morgan visiten els seus amics, en Sid i la Charity Lang, per retrobar-se durant el que seran les darreres hores de la Charity. Fluctuant entre el present i el passat, En lloc segur és la crònica de la seva amistat, una amistat plena de moments dolços però també d'amargs, una crònica farcida de lleialtat, dubtes, desacords però, per damunt de tot, d'amor.
Només val la pena llegir un llibre si es mereix ser rellegit. No recordo si la cita- que, evidentment, no és literal- és d'en Cabré però, més enllà de la seva autoria, en aquest cas s'escau a mida pel llibre que comento. Puc dir que En lloc segur és un dels llibres més meravellosos que he llegit mai. Fa tres anys el vaig llegir i ara hi he tornat. Escrit des de la maduresa del seu autor -va ser el seu darrer treball- desprén una sensibilitat extraordinària i encomana al lector l'embolcall d'emocions que, amb una prosa precisa, sense artificis, descriu l'escriptor. En lloc segur és un dels millors exemples que es pot escriure sense recórrer a recursos impactants per tal de mantenir l'interès del lector. No li cal sexe, ni violència -elements que em semblen molt bé quan calen- sinó el reposat descabdellament de les emocions de tota una vida per tal de mantenir la tensió narrativa. El mateix autor, a través del narrador de la història, ho explica: "Com es pot fer un llibre perquè el llegeixi algú sobre unes vides tan tranquil.les com aquestes? On són les coses que els novel.listes aprofiten i els lectors esperen? On és la gran vida, la dilapidació evident, la violència, el sexe pervertit, el desig de mort? On són les infidelitats, les promiscuïtats, els divorcis convulsius, l'alcohol, les drogues, els caps de setmana de disbauxa? On és l'odi, les ambicions polítiques, les ànsies de poder? On és la velocitat, el soroll, la lletjor, tot allò que ens fa qui som i que fa que ens reconeguem en la ficció?" I Wallace Stegner fa un exercici de valentia suprema i prescindeix, un per un, de tots els elements que acaba d'exposar. A través del text es desprèn una profunda sensació de sinceritat, la sensació que tot és real, de que allò que es descriu s'ha viscut realment, i sempre amb una prosa realista vestida d'una enorme elegància, amb un ús precís dels adjectius, de les imatges, de la metàfora. 
El text està escrit en primera persona per en Larry, un personatge que ha arribat a fer-se un lloc en el món de la literatura que no oblida com varen ser els seus amics els que, quan arribaven a Iowa procedents d'un llunyà Nou Mèxic, els varen treure de la precarietat i els varen incloure al seu món, un món que, en aquell moment, era a anys llum del seu: "Vam endinsar-nos en el seu univers newtonià com un parell d'asteroides, ens van capturar amb la seva tirada gravitatòria, ens van convertir en llunes i ens van posar en òrbita al seu voltant". I tot això a canvi de no res, de poder gaudir d'estar junts. "Ens han convidat a les seves vides, de les quals mai no serem desallotjats ni en sortirem".  Unes vides que abasten tota una munió de gent fins la qual arriba la seva influència: "Les seves lleialtats no eren nacionals, regionals, polítiques ni religioses, sinó tribals". I no s'està de reconèixer el paper que cadascun dels elements ha jugat durant aquests anys, ni de ser crític, quan li cal, sobretot pel paper de control absolut exercit per la Charity, sobre tots ells i molt especialment sobre el seu marit, en Sid. Però el desacord sempre és tractat amb un profund respecte i una especial voluntat d'entendre les raons que empenyen cadascú a fer el que fa. Alts i baixos que sempre es superen per la voluntat ferma de fer-ho i per la sòlida estructura d'amor sobre la qual es basteixen les relacions: "El que ens havia passat a la Sally i a mi era que havíem recuperat el futur com a possibilitat". La natura, el paisatge, juga també un paper clau a la novel.la -de fet, a tota l'obra de Wallace Stegner- i adquireix un protagonisme que va més enllà que el de servir de teló de fons: "Els boscos (...) són més que un lloc conegut i estimat. Són un hàbitat al qual en altres temps estàvem plenament adaptats, una mena de regne plàcid on espècies com la nostra podíem evolucionar sense objeccions i trobar el nostre esglaó en l'escala de l'ésser". Amb una òptica propera al panteïsme, deixa sempre un regust d'enyor per una arcàdia perduda.
De vegades passa que arribes a un autor a través d'un llibre que et produeix un impacte tal que ja és teu per sempre. Em va passar amb Robertson Davies i El cinquè en joc i amb Wallace Stegner i En lloc segur, també, i això m'ha permès llegir-ne altres textos amb una predisposició positiva especial. A tenir en compte la molt bona traducció de Dolors Udina.
No sé fer això de llistes tipus "els cent millors llibres que he llegit", o coses per l'estil, però si em preguntessin allò tant suat de quins llibres posaria a la maleta si anés a una illa deserta, En lloc segur hi seria. I si la maleta fos petita, també l'hi encabiria.



2 comentaris:

  1. Si dius que et va passar com amb "El cinquè en joc" de Davies (que és un, o són tres, perquè compto la trilogia de Deptford sencera, dels meus 100) ... doncs l'hauré de llegir i potser també rellegir!
    M'ha fet gràcia, pel contrapunt, el que dius que va ser escrit en la maduresa del seu autor, el darrer abans de morir. Justament llegia fa un parell de dies un article d'Antonio Muñoz Molina on explica que no sempre passa això, que els darrers siguin els més bons, si no al contrari, ell ho explica arran del comiat de Philip Roth, no sé si el mateix Muñoz Molina d'aquí a uns anys caurà al mateix sac...

    http://cultura.elpais.com/cultura/2012/11/14/actualidad/1352912434_554057.html

    ResponElimina
  2. No crec que es pugui establir una norma fixa respecte de quan un autor, o autora, arriba al cim de la seva obra. Si al final d'una vida hi ha un pòsit maduratiu innegable, també és cert que res no pot substituïr la gosadia, fins i tot la impertinència creativa de les primeres obres.

    ResponElimina