dissabte, 24 de novembre de 2012

El planeta de los simios /Planet of the Apes

Franklin Schaffner
Una nau espacial arriba a un planeta desconegut deprés de 18 mesos de viatjar a una velocitat propera a la de la llum, per la qual cosa han passat, en temps cronològic terrestre, 2006 anys. En un principi el planeta sembla inhòspit, però poc a poc els astronautes van trobant formes de vida cada vegada més complexes, fins que descobreixen que es troben en un món dominat pels simis, en el qual els humans són tractats com animals salvatges evolutivament inferiors.
Després de massa temps sense que els de Phenomena ens fessin gaudir amb les seves propostes, per fi han retornat. Problemes amb l'empresa Balañá els han desplaçat del cinema Urgell al Comèdia, però això no els ha fet perdre gens ni mica de convocatòria. El programa del retorn l'han constituït dos grans èxits del cinema dels seixanta: Por un puñado de dólares (Per un pugno di dollari, 1964), i El planeta de los simios (Planet of the apes, 1968).
No n'estic gaire segur, però diria que vaig veure El planeta de los simios (així, sense títol en anglès) al Cine América, al Paral.lel. Del que sí que n'estic segur és que em va impactar. Em va impactar el to directe i explícit de crítica a l'integrisme religiós, al fanatisme com negació de l'evidència científica. a l'obscurantisme i, en un brillant i inesperat final, a la humanitat. Hem de pensar que això s'esdevenia en l'Espanya del tardofranquisme, una Espanya guiada pel nacionalcatolicisme, on l'integrisme, el fanatisme i l'obscurantisme eren el paisatge comú i en la que qualsevol crítica havia de ser recoberta per una espessa capa de metàfores, imatges suggerides i dobles sentits que fossin capaços de superar una patètica censura i que ens obligava a esmolar l'enginy si volíem treure l'entrellat dels missatges tan crípticament amagats. El planeta de los simios que, no ho oblidem, s'estrenava a Espanya l'any 68, pocs dies després del mes de maig, es presentava com una crítica punyent i sense disfresses, utilitzant el senzill recurs d'invertir les expressions de l'equació de relació entre humans i simis, de manera que l'espectador podia fàcilment identificar el missatge crític només canviant els termes d'aquesta equació. 
En el moment en que vaig veure-la per primer cop no crec que fos conscient del paper que el tractament del so i la música de Jerry Goldsmith, música de caràcter experimental, juga en la creació d'un ambient d'irrealitat, així com també els escenaris naturals on va filmar-se, tant la costa californiana del final com, sobretot, el Lake Powell del principi. 
Per cert: jo sempre havia cregut que el simi que acompanya la doctora Zira es deia Aureli (Aurelio segons el doblatge castellà), fins el punt que, entre els amics, anomenàvem -de manera certament cruel- Aurelio quan ens volíem referir a algú especialment lleig o d'aspecte simiesc. Ara he vist que, a la versió original, el nom és Cornelius. Tinc mala memòria o aquí li havien canviat el nom?
Aprofitant la tirada de la pel.lícula se'n varen fer un parell més, no gaire afortunades. També Tim Burton en va fer un remake, que no he vist, però crec que, més de quaranta anys després de la seva estrena, El Planeta de los simios és una gran -i actual- pel·lícula. 

8 comentaris:

  1. Una gran pel·lícula que va marcar època. Són d'aquestes pel·lis que de tant en tant ve de gust tornar a veure.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I, a més, en pantalla gran i un so com cal!!

      Elimina
  2. No crec que sigui millor que la versió del troy McClure del capítol "Un pez llamado selma" 19x07

    (no he pogut trobar cap decent amb imatges...)
    http://www.youtube.com/watch?v=4n8BPv43vhE

    ResponElimina
  3. Estem de 'remember' eh, Jordi...
    Està clar que és molt millor la pel·lícula original (encara que una mica passada d'època) que no pas la versió que Tim Burton es va treure de la màniga anys enrere.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No he vist la d'en Burton ( que és un director que m'agrada perquè arrisca, però clar, de vegades patina). A la original criden molt l'atenció els decorats, estil cartró-pedra a la manera de Star Trek. No sé si hi has estat, però recorden algunes de les actuacions de Cesar Manrique a Lanzarote, entre pop i futurista.

      Elimina
  4. Em va impactar més la segona vegada que la vaig veure, molt més conscient dels missatges, sobretot de l'interracial. La veritat és que aguanta força ve el pas dels anys, tant per la filmació com pel contingut. I no sóc gens conscient de la música. M'hi hauré de tornar a fixar.

    Aquell any 1968 el vaig acabar de passar en estat de xoc després de veure "2001: una odissea de l'espai".

    ResponElimina
  5. Sí, l'odissea impactava. Es una de les que m'agradaria tornar a veure en pantalla gran, i bon so.

    ResponElimina