divendres, 30 de març de 2012

Pigeon impossible

Una història (breu) protagonitzada per un agent secret, una maleta amb el botó que desferma la guerra nuclear, un donut i un colom. 
El curtmetratge és un format cinematogràfic que, de vegades, és difícil de veure i sovint és a través d'internet que s'hi pot accedir. L'esforç d'explicar una història en un temps breu fa que es desprenguin de tot allò que és sobrer i es concentri tota l'essència. Hi ha autèntiques joies i ara, per celebrar que per alguns comencen les vacances, en deixo una que, a més, fa riure, que ja convé. 

dimarts, 27 de març de 2012

The Godfather

Francis Ford Coppola
Quaranta anys s'acaben de fer de l'estrena de la història dels Corleone. No en fa tants, però déu n'hi do, que amb una freqüència més o menys anyal la miro (totes, les tres). Així que, per celebrar l'aniversari, agafo el DVD, m'apalanco al sofà, i som-hi.
El Padrí és una de les obres mestres de la història del cinema, i així ho han reconegut historiadors, crítics i assagistes. Tot i partir d'una més aviat mediocre novel.la de Mario Puzo -cal dir , en desgreuge seu, que signa el guió de la pel.lícula juntament amb Coppola- i de ser una obra d'encàrrec, la dimensió que el director li va saber donar converteix tota la nissaga en un clàssic gairebé tolstoià. Fins i tot la tercera part, que per a molts crítics no està a l'alçada de les dues anteriors, és d'una mestria imponent.
Se n'ha escrit tant, de El Padrí, que no seré jo qui tindrà les pretensions de descobrir-ne res. Però sí que em ve de gust explicar què és el que més m'agrada si és que sóc capaç de destriar-ho perquè, de fet, m'agrada tot.
Per començar, algunes frases, d'aquelles que ja s'han incorporat al nostre imaginari i que un sempre té ganes de poder dir un dia o un altre. En manllevo dues: "Et faré una oferta que no podràs rebutjar" i "No és res personal, només són negocis". No em digueu que no us ha vingut de gust, algun dia, de poder-les deixar anar.
Les escenes corals. M'entusiasma la seqüència inicial, la del casament de la filla de Don Vito, que sembla que talment estigui filmant una festa de casament de debò, com si hagués dit a les desenes d'actors i figurants "endavant, feu la festa, canteu la tarantel.la, i com si jo no hi fos", amb la naturalitat amb què tothom es mou i actua; extraordinària també la feina de l'equip de càsting, aconseguint que hi aparegui gent normal en una situació normal. Però Coppola té una mà especial per aquest tipus de seqüències: al final de la primera part, com s'intercala el bateig del nebot de Michael Corleone amb la batuda que els seus fan de les bandes rivals. A la segona part, la seqüència de la festa de comunió, al Llac Tahoe, és el paral.lel de la del casament de la primera i, a la tercera part, la impressionant seqüència de l'òpera ho és de la del bateig esmentat.
Un esment per a la música, que també hi juga un paper importantíssim, amb l'excel.lent banda sonora de Nino Rota, una banda sonora que ja forma part, també, del nostre imaginari sonor. 
Els actors: mireu Marlon Brando com fa anar les mans a tota la pel.lícula, com expressa dolor -i amor- quan està al llit de l'hospital i li cau una llàgrima, com aconsegueix que el tempo lent de la pel.lícula agafi sentit per com l'omple. Admirable, també, l'escena de la seva mort, jugant amb el nét entre les tomateres.
I, d'entre totes les escenes, la inicial, amb un travelling lentíssim de Bonasera demanant justícia a Don Corleone mentre aquest l'escolta tot jugant amb un gatet. I és en aquesta escena on està la clau de volta de tota la història. "Jo crec en America", diu Bonasera, i creu en els seus jutges i la seva policia, però quan tot això en que creu li falla, recorre a la via paral.lela de la justícia, la que es fonamenta en lleialtats ancestrals i juraments de sang. Fixem-nos com Michael, que ja ha nascut a Amèrica, comença a parlar en italià amb Solozzo fins que, quan necessita expressar-se millor, ha de retornar a l'anglès: els temps han canviat i una nova generació, que ha lluitat a la guerra, pren el relleu.Es rebla el clau més endavant, quan Michael es retroba amb Kay i li diu que el seu pare al cap i a la fi és responsable de molta gent, com els senadors, o els presidents. "Que ingenu que ets, Michael. Els senadors i els presidents no maten a la gent" diu Kay. "Qui és la ingènua, Kay ?"respon Michael.
Crítica amb el poder i els seus mecanismes de corrupció, amb la doble moral i amb el somni americà. S'ha dit, també, que El Padrí dóna una imatge excessivament romàntica dels gàngsters, que aconsegueix que el públic -en una maniobra perversa del director, digna de Hitchkock- estigui neguitós esperant que al protagonista les coses li surtin bé. I el protagonista és un criminal. Potser sí que dóna aquesta visió que fins que no varen arribar The Sopranos no es va redreçar. Però si mirem bé El Padrí veurem que no s'amaga de pintar-los com a racistes i feixistes, en un món obertament mascle on la dona no hi pinta res i la mentida és una arma que s'utilitza quan convé i amb qui sigui. Per exemple, la darrera escena, quan Michael, amb una sang freda torbadora, menteix obertament a la seva dona en una espiral de mentides que ja no tindrà fi. 

dijous, 22 de març de 2012

Blow Up

Michelangelo Antonioni
Thomas és un fotògraf de moda londinenc. A més de la seva feina a l'estudi, sempre duu la càmera al damunt per poder captar, en qualsevol moment, alguna imatge que li cridi l'atenció. Un dia fotografia una parella que s'està discutint en un parc. Quan revela les imatges i les amplia, creu veure el que podria ser un cos amagat entre els arbustes del parc.
Basada en un conte de Julio Cortázar, Blow Up és la incursió londinenca d'Antonioni. Realitzada el 1966,   Blow Up reflecteix la fascinació pel color d'Antonioni, en un treball d'exploració expressiva que va trobar en el Londres pop de la segona meïtat dels anys 60 el seu millor escenari. La pel.lícula transita constantment entre el que és real i el que no ho és. Quan el fotògraf creu veure una figura humana a la imatge que ha pres, la comença a ampliar per assegurar-se'n i, com més l'amplia, és a dir, com més es vol acostar a la imatge, més indefinida apareix aquesta per l'efecte de la pròpia ampliació. La clau final l'acaba de donar un misteriós partit de tennis en què una colla de mims juga sense pilota.
No sé quan vaig veure Blow Up per primera vegada, però deuria ser molt jovenet i tot aquest anar i venir entre la realitat i l'imaginat em va fascinar. I em va fascinar la feina del fotògraf, i aquell disseny de l'estudi, i el Londres de maons vells i nets. Això, i els colors, bàsics, intensos, plans, que pintaven la quotidianeïtat d'aquest Londres pop i que contrastava ferotgement amb la monocromia descrostonada del nostre país. Blow Up va ser, sens dubte, la meva primera pel.lícula de culte. David Hemmings, en el pàper de fotògraf, deixava la Nikon a la guantera del Rolls descapotable, en un d'aquells gestos que quan un és jovenet pensa que algun dia li agradaria repetir (no he tingut mai un Rolls, però uns anys més tard vaig poder tenir una Nikon F, com la que duia ell; almenys és alguna cosa!). A part de Hemmings també hi apareix una joveníssima Vanessa Redgrave i Sarah Miles. La música, potent, de Herbie Hankock, amb algun tema interpretat pels Yardbirds. Hi ha pel.lícules que, vistes al cap d'uns anys, perden força, envelleixen, però per mi Blow Up segueix exercint una especial fascinació.
I a sant de què em poso ara a escriure sobre Blow Up? Doncs perquè el guió de Blow Up el va signar Tonino Guerra, que ahir va morir. Tonino Guerra va treballar amb Antonioni, però també amb Fellini i Theo Angelopoulos, entre d'altres. Aquest matí, per la ràdio, han llegit un poema seu. Sóc incapaç de reproduïr-lo literalment, però venia a dir: "Al llarg de la meva vida he viscut molts moment bons, però el que més recordo és quan em varen alliberar del camp de presoners alemany on estava i vaig poder tornar a mirar una papallona sense sentir la necessitat de menjar-me-la". 

diumenge, 18 de març de 2012

Intocable /Intouchables

Eric Toledano, Olivier Nakache
Philippe és un aristòcrata que ha quedat tetraplègic després d'un accident de parapente. Per ajudar-lo contracta Driss, un jove d'origen senegalès que viu en un dels barris més conflictius i degradats de la banlieue parisina.
Tot el suc de la pel.lícula està en la relació de la improbable parella protagonista: el contrast entre l'educat i sofisticat aristòcrata i el seu vital i primari assistent. La pel.lícula té un desenvolupament relativament previsible i, des del primer moment, l'espectador pot endevinar cap on anirà deixant la sorpresa només en saber com ho farà. També té tots els ingredients per despertar fàcilment emocions: el drama físic del tetraplègic, el drama social de l'ajudant.
I, en canvi, se'n surt admirablement bé, amb una frescor i una naturalitat formidables, que fa que aviat oblidem que entre els protagonistes i nosaltres hi ha una càmera. Podent ser una pel.lícula lacrimògena acaba sent una pel.lícula més aviat gamberra, i això ens enganxa. El personatge de Driss ens arrossega amb ell i ens aporta l'alenada d'aire fresc que necessita Philippe i, per extensió, tots nosaltres. Perquè el secret de la pel.lícula està aquí: Philippe ens representa a tots nosaltres, espectadors, i Driss ve a alliberar-nos, a carregar-se correccions una darrera l'altra i alhora a aportar-nos una sincera tendresa que aquestes mateixes correccions sovint impedeixen que es manifesti. Els diàlegs vius, amb l'equilibri just i el to adequat, en la línia de la millor comèdia clàssica. I, a sobre, basat en una història real; tan real que fins i tot al final de la pel.lícula ens presenten els protagonistes originals.
A més la pel.lícula funciona per la química perfecta que s'estableix entre els dos actors protagonistes que fan un autèntic recital: François Cluzet, (que per moments recorda Dustin Hoffman) expressa tota una paleta d'emocions i sentiments només amb la cara, mentre Omar Sy fa una interpretació explossiva però absolutament creïble. 
La banda sonora reflecteix també la dualitat dels seus mons: a un costat, Vivaldi; a l'altre, Earth, Wind & Fire. Una frase: "Quin paio, aquest Bach! Deuria ser el Barry White de la seva època!", diu Driss. Tot lligat amb el ciment que proporciona la música original, entre New Age i minimalista, de Ludovico Einaudi. 
Una pel.lícula amable, de riure saludable, sincer.

Tears of stone

The Chieftains
Jo també vull fer la meva aportació per Sant Patrici. I no se m'acut una manera més bona de fer-ho que a través de la música. Podríem parlar de literatura, o de la Guiness, o de rugbi, o de llegendes perdudes en el temps, o de color verd i pedra vella, però ara em ve de gust aportar, a aquesta celebració, el granet de la música. 
La música constitueix un pilar fonamental de la cultura irlandesa, i es manté ben viva, amb totes les seves essències. Mireu una ampolla de Guiness, què hi té dibuixat; o una moneda encunyada a Irlanda. 
A més, la música irlandesa ha anat penetrant tots i cadascun dels nostres racons auditius per la gran importància que ha tingut sobre la música que ha nascut als Estats Units, gràcies a l'aportació del milions d'immigrants irlandesos que, fugint de la fam, varen cercar un futur (ja no millor: simplement, futur) a Amèrica. El maridatge de la música irlandesa i la música negra ha estat un dels més fructífers en la història de l'evolució de la música popular. Música per ballar, però també música per acomiadar, per pregar, per riure cap enfora o per rebuscar cap endins.
De U2 a The Pogues, de Van Morrison a Enya, podem triar i remenar. He triat The Chieftains perquè, dins els que mantenen una línia més tradicional, han estat valents i han volgut expandir-se, trobar connexions amb altres tradicions. I d'entre tots els treballs de The Chieftains he triat aquest per una característica que el fa destacar: a tots els temes hi ha una (o unes) intèrprets convidades. Així, en femení. 
Una disgressió personal: A la coral on canto tenim, dins del repertori, un clàssic de la música irlandesa: An Irish Blessing. Cada cop que la cantem m'emociona. He trobat aquesta versió (no som nosaltres, què hi farem!) per poder-la tenir ben aprop.


diumenge, 11 de març de 2012

Lieutenant Blueberry. Chihuahua Pearl

Jean Giraud
Norma Editorial
Blueberry ha de recuperar el tresor de 500.000 dòlars amagat per l'exèrcit confederat abans de la seva desfeta.
Primer episodi de la sèrie més llarga de les protagonitzades per Blueberry. Confederats, mexicans, buscadors de tresors, governadors corruptes, dones ambicioses, tots es creuen en la recerca del tresor confederat. Però, a més, a mesura que avança la sèrie, hi apareixen militars que conspiren, traficants sense escrúpols, indígenes sempre bandejats i traïts... Blueberry comença  servint a la llei i acaba cercant la justícia, adonant-se que la primera és humana i la segona, divina. I poc a poc, el que comença com un western clàssic va esdevenint una èpica odissea, amb els perdedors, siguin indígenes traïts o personatges desencantats, com a protagonistes. 
La història es desenvolupa pels grans escenaris naturals del sudoest dels Estats Units, els d'Arizona, New Mexico, Colorado i Utah, amb un protagonisme cada vegada més gran pel paisatge. 
A mesura que avança la sèrie també va avançant el dibuix cap unes vinyetes cada vegada amb més connexions amb els seus treballs com a Moebius; els horitzons de Blueberry són cada vegada més els horitzons d'Arzach. El traç seguit que crea la silueta, el punt de vista lleument contrapicat, amb la visió de l'espectador ran de terra, l'ús del punt i la línia per crear llum i volum, com si d'un gravat es tractés... L'ús del color, colors gairebé lisèrgics que adquireixen tons expressionistes. I les imatges corals, les que reuneixen molts personatges en que cadascun d'ells podria protagonitzar una història per si sol.
Va ser l'any 1977. No sé quin mes era, però segur que era un diumenge, perquè va passar als encants de llibres del Mercat de Sant Antoni. Tot badant vaig veure una revista que no havia vist mai i que em va cridar l'atenció. La vaig agafar i vaig veure que es tractava del primer número d'una revista que tot just acabava de sortir. La vaig comprar: era el número 1 de la revista Totem.
Va ser un canvi de dimensió. A l'interior hi vaig descobrir Hugo Pratt, Fontanarrosa, Dionnet o Guido Crepax. I Moebius, que tenia el dibuix a la coberta i, a l'interior, les primeres pàgines d'Arzach.
A mi m'agradava el còmic: en aquell moment havia deixat de costat els tebeos, que considerava infantils (més tard, sortosament, els vaig recuperar, donant-los l'autèntica dimensió que tenien), i seguia el còmic underground: m'agradava Makoki, i el Víbora, i el Rrollo Enmascarado i, de fora, Robert Crumb. No em deien res els de Marvel, però m'agradava Spirit. A més, clar, de Tintín, Astèrix i els personatges de Cavall Fort o l'Infantil, sobretot Jan i Trenacapins i Gil Pupil.la. Però amb Totem a les mans vaig descobrir el còmic europeu i llatinoamericà i, amb especial devoció, l'escola de Metal Hurlant.
Ahir va morir Jean Giraud. Serveixi aquest post d'homenatge. 

divendres, 9 de març de 2012

Jo confesso

Jaume Cabré
Ed. Proa
L'Adrià Ardèvol veu com l'Alzheimer va guanyant-li la partida i escriu una carta -pòstuma-a la Sara, una carta on poder explicar el perquè de tants silencis, de tantes mentides, de tantes indecisions que els varen impedir de ser plenament feliços, tot abans que la memòria, que és l'únic que li queda, deasaparegui també i, amb ella, la vida. La insòlita història particular de dos objectes, un violí i una medalla, s'encarreguen d'articular tota la seva exposició travessant la Història d'Europa des del segle XIV fins l'actualitat.
Però la novel.la no explica només aquesta història; la novel.la parla de l'Amor, de l'Art, de la Bellesa, de la Mort, de la Soledat i, sobretot, sobretot, parla del Mal. Coincideixo plenament amb aquesta visió que en té Joan Josep Isern a la seva crítica (que recomano).
Per explicar aquesta història Jaume Cabré ha confegit una obra monumental. A la darrera plana hi diu: "Matadepera, 2003-2011". Vuit anys. Vuit anys de treball que es noten perquè no hi ha ni un paràgraf que no s'hagi mastegat, ni una expressió que no s'hagi calibrat, ni una paraula que no s'hagi mesurat. És d'aquelles obres que s'han deixat sobre la taula un munt de vegades i que hi ha tornat, i que ha canviat una i altra vegada això i allò. Per què l'estructura narrativa és complexa: contínuament està fent salts en el temps i canvis de persona narrativa, fins i tot dins del mateix paràgraf, dins del mateix diàleg. Això no dificulta la lectura, ans al contrari, la dinamitza, però alhora obliga al lector a un considerable exercici de concentració. No és llibre per llegir al metro, per entendre'ns. Un cop pensat el fil argumental i desenvolupat aquest, la gran feinada deuria ser la del muntatge, suposo.
Haig de dir que el llibre em va atrapar des de la primera pàgina; cada cop que l'havia de deixar frisava per reemprendre'n la lectura. I, malgrat tot, confesso -permeteu-me el joc de paraules fàcil- que, quan vaig acabar, em vaig demanar: "I?". Calia tant?. Jo crec que, en un arbre d'aquesta magnitud, hi ha algunes branques que no calen i, potser, alguns recursos una mica estereotipats. Perquè si el Mal és present a tota l'obra, és clar que assoleix el seu cim als camps d'extermini nazis. I, sens dubte, és així. I quin millor escenari hi ha, per arrossegar la penitència del culpable, que fer de metge sacrificat en un remot llogarret del Congo? O la història de la filleta (i no dic res més, per si no l'heu llegit), no és una mica de llàgrima fàcil? Però també és cert que aquests elements universalitzen el discurs que articula la novel.la i li confegeixen una dimensió que va més enllà del localisme. I que permeten entendre el ressò que la novel.la té més enllà de casa nostra. Probablement no és l'obra catedralícia que alguns proclamen (ep, que entre aquests alguns hi ha els de l'editorial, que el que volen és vendre!). Però clar, veig aleshores algunes crítiques ferotges i em quedo de pedra. Jo crec que entre trempar de joia cada vegada que llegim o veiem alguna cosa mínimament nostrada, per un costat, o viure com si sempre tinguéssim un ull-de-poll rabiüt, aixecant-nos cada matí a veure contra qui podem anar, per l'altre, deu haver molt terreny intermig. I, per aclarir-me jo mateix, em faig dues preguntes. En primer lloc: ha aconseguit el llibre xuclar-me, portar-me als terrenys de la història que explica, fer-me desaparèixer de la meva dimensió espai-temps per dur-me a la seva? Rotundament, sí. En segon lloc, després de la lectura, ha canviat la meva visió del món, s'ha eixamplat, s'ha enriquit? Doncs, encara que sigui per com ha servit per ordenar i refrescar bona part de la història del Pensament, així, amb majúscula, a partir de les moltes referències que s'hi fan, jo crec que déu n'hi do. Per tant, jo també el posaré a la prestatgeria i esperaré que en Cabré hi torni, per llegir-ne més.

dilluns, 5 de març de 2012

Songs. The Art of the Trio. Vol. Three.

Brad Mehldau
Remenant, remenant, he retrobat aquest meravellós treball del trio de Brad Mehldau, format per ell mateix al piano, Larry Grenadier al contrabaix i Jorge Rossy a la bateria. Un disc, el tercer dels cinc que formen la sèrie "The Art of the Trio i que pertanyen a finals dels anys 90. 
Probablement ara per ara Mehldau és un dels pianistes més prestigiosos del món del jazz. Convé recordar com va adquirir experiència a començaments dels anys 90 a la Plaça Reial, al Jamboree, en el sempre fructífer intercanvi jazzístic entre Barcelona i Nova York. Un jove Brad Mehldau anant Rambla amunt i avall, com un també jove Joshua Redman.
Pianista d'una sòlida formació clàssica, destaca la netedat del seu frasseig i el paper fonamental que juga la mà esquerra: sovint s'hi pot escoltar Bach (o el que Bach hauria creat d'haver viscut ara). Com Bach, Mehldau es mou entre la seva enorme capacitat d'improvisació i la fidelitat a l'edifici sonor i a l'estructura musical.
El mateix Brad Mehldau explica que molta gent considera aquest treball com el més reeixit; a mi personalment és el que més m'agrada. En ell hi apareix una pràctica que ha anat seguint en posteriors treballs: hi trobem dos temes provinents del món del pop i del rock que Mehldau rellegeix en clau de jazz: "Exit Music (for a film)", de Radiohead, i "River Man", de Nick Drake. A la primera d'aquestes dues peces, per poc que us descuideu, us trobareu pensant en les sonates de Beethoven. Al disc s'hi combinen moments d'una extrema sensibilitat (escolteu l'inici de "Bewitched": la puresa de les notes del piano, la sensualitat extrema de les escombretes a la bateria, tot sostingut per la fortalesa d'un contrabaix precís: una meravella) amb d'altres en que el treball del trio crea un embolcall sonor vertiginós. 
Un disc per escoltar una i altra vegada.



divendres, 2 de març de 2012

J. Edgar

Clint Eastwood
Pel.lícula que es basa en la figura de J. Edgar Hoover, qui fou director de l'FBI durant 48 anys.
Es diu que el pitjor que li pot passar a un paranoïc és que l'empaïtin de debò. I Hoover va saber trobar, amb proves o sense, basant-se en fets reals o inventats, els motius suficients per edificar el seu búnquer en defensa d'una única idea de com es pot ser americà, veient enemics arreu i arribant a espiar els propis presidents o les seves famílies per tal de tenir armes de xantatge quan aquests intentessin limitar-li el poder. Braç armat de la cacera de bruixes de McCarthy, en Hoover trobem representat aquest tipus de personatges que estan al cim del poder i que hi han arribat sense fer-ho a través de cap mecanisme democràtic.
A partir d'una suposada autobiografia que Hoover va dictant a successius periodistes, la pel.lícula va fent contínuament salts endavant i endarrera en el temps per anar-nos mostrant com es va anar formant el castell de poder que va arribar a tenir, fins a convertir-se en la figura més poderosa dels EUA. Aquest muntatge, que no dificulta sinó que agilitza el fil narratiu, subratlla els primers i els darrers temps de la seva carrera, amb casos com els d'Emma Goldman o el del segrest del fill de Charles Lindberg, o l'assetjament a que sotmeté els germans Kennedy. En canvi, queden arraconats casos com el dels Rosenberg o aspectes importants com el seu racisme i el seu poderós antisemitisme. En qualsevol cas, i malgrat se li reconegui el mèrit d'introduïr metodologia científica i professionalitat en la investigació criminal, allò que queda més clar és com, amb l'excusa de la seguretat s'injecta el virus de la por a la població i es van limitant els drets més bàsics i es va creant un estat policial.
Paral.lelament a l'exposició de la seva vida pública, la pel.lícula va mostrant breus pinzellades que configuren la seva vida privada. Una vida privada marcada per la relació de dependència amb la mare (la pel.lícula es titula "J. Edgar", que és com la seva mare l'anomenava) que en alguns moments ens fa pensar en Hitchcock i Psycho, i en la seva suposada homosexualitat i la relació amb Clyde Tolson, una relació en la que ens apareix un Hoover turmentat, insegur, covard. El terrorífic monstre públic amb peus de fang.
Sembla que Eastwood deixi que el personatge es vagi desenvolupant sol, al llarg de pel.lícula, i que ell mateix es vagi decobrint com a la figura sinistra que fou; el punt culminant d'aquesta construcció de la figura històrica s'esdevé quan, ja a la vellesa, Tolson li retreu que s'hagi inventat una autobiografia plena de mentides i d'invencions, només destinada a satisfer la seva pròpia vanitat i a justificar la seva política. Hoover, que gairebé s'atribueix un paper mesiànic: mireu com observa el retrat de Washington cada cop que entra al despatx presidencial; és com si li digués "sort de tu i de mi que aquest país tirarà endavant". Tolson, a més, li qüestiona sobre la legalitat de tot plegat i, a partir d'aquell moment, tot el que fins aleshores l'espectador havia donat per bo, tota possible hagiografia se'n va per terra. Cop mestre de Clint Eastwood.
Hi ha un tema sobre la taula i és si una pel.lícula com aquesta pot interessar més enllà dels Estats Units. Jo crec que tot va en funció de com s'universalitzin els temes tractats, i crec que la reflexió sobre el poder, la democràcia i la llibertat que fa Clint Eastwood en aquesta pel.lícula pot ser d'abast general, no només particular.
Des del punt de vista cinematogràfic, és una pel.lícula sòbria, filmada amb el classicisme savi de Clint Eastwood. Gran treball de Leonardo di Caprio, a qui encara em costa veure fora del paper de pipiolo de Titanic. Esment apart es mereix el tema del maquillatge, del qual s'ha parlat molt. La veritat és que quan varen aparèixer per primer cop a la pantalla Hoover i Tolson caracteritzats de persones velles, es va sentir un murmuri a la sala de cinema: sobretot Tolson sembla que porti una màscara encarcarada, com si es tractés d'algun habitant d'una galàxia llunyana de la primera temporada d'Star Trek. Però, atenció, perquè quan més tard he vist alguna fotografia de l'autèntic Tolson vell i malalt, potser no m'ha semblat tan exagerat. Ja em direu.