divendres, 4 de gener del 2013

Victus

Albert Sánchez Piñol
La Campana
Martí Zuviria fou un barceloní que va formar-se com a enginyer militar a França, amb Vauban, i que, després de diferents tombs, va viure la Guerra de Successió i el setge de Barcelona que va acabar amb la derrota de l'onze de setembre de 1714. Victus s'articula al voltant de les memòries de Zuviria que, supervivent d'aquell fet, dicta, ja nonagenari i des de Viena, a una imaginària transcriptora.
Si hagués de definir amb una paraula Victus diria que és un llibre intel·ligent. Intel·ligent perquè ha sabut triar el registre adequat per desenvolupar, en paral·lel, els dos plans en què discorre la novel·la, el de les històries particulars dels seus protagonistes i el del marc històric en que aquestes històries tenen lloc. I per fer-ho tria una veu, la de Martí Zuviria -algú que realment va existir- que és l'antítesi de l'heroi: covard, sense problemes per canviar de bàndol, inmoral, desagradable i groller -especialment amb la suposada transcriptora de les memòries, una austríaca anomenada Waltraut (que, per cert, és el nom d'un vi excel·lent). Però, a més, té l'habilitat de fer-ho des de l'òptica d'un Zuviria ja al final de la seva vida, la qual cosa li permet ser tot l'irreverent i iconoclasta que vol i així, d'aquesta manera, carrega sense maníes ni prejudicis contra la major part dels personatges d'aquella història dels quals en sabem el nom propi, i especialment contra les classes dirigents, fossin d'on fossin. Unes classes dirigents que, en el cas de les de Barcelona, se'ns apareixen encarcarades, porugues, encotillades per les formes i sempre a remolc del poble barceloní, quan el que pretenen elles és, per damunt de tot, salvar els seus privilegis i sobreviure com a classe. 
Dos personatges sobresurten d'aquest quadre: Vauban, el gran enginyer militar francès, i Antonio de Villarroel, general castellà i darrer defensor de Barcelona. El drama de Barcelona porta inevitablement a Zuviria a lluitar fins el darrer moment a les muralles barcelonines. Per qui lluita? Per un nen, un nan, un vell i una puta. Al seu costat tot un poble que, alterant tota lògica, es decideix a arribar fins el final, tensant tant la situació que, en paraules del propi autor, es plantegen alhora dues guerres: una d'extermini, una altra de supervivència. Per qui lluita, el poble? No lluita per grans ideals, ni per frases que passin a la història; lluita per no morir, i lluita perquè al costat de cada defensor de la ciutat hi ha el pare, o el nebot, el germà. I darrere les dones. A Victus es contraposa la lògica cartesiana apresa de l'escola de Vauban amb la irracional temeritat d'un poble que fa que, quan es calculava que una ciutat assetjada, per més ben defensada que estigués, no pogués aguantar més de 34 dies, Barcelona resistís tretze mesos. 
A Victus no hi ha herois, sinó víctimes, l'única heroïcitat de les quals és, si de cas, la capacitat de prendre decisions en les situacions més extremes. Amb personatges plens de contradiccions, Victus defuig tot maniqueïsme. I no s'estalvia sentències, quan cal: "Agafeu un erm, poseu-li un tirà, i ja teniu Castella". Amb la impunitat que li dóna la distància espacial i temporal, Zuviria es permet poder deixar de volta i mitja reis, pàtries i mites. "Espanya no existeix, és una construcció mental".
Novel·la que aplega molts gèneres, no cau en els paranys ni els llocs comuns dels best-sellers, però sap mantenir en tot moment la tensió. Té, també, la traça de fer-se amena tot i estar documentadíssima. Novel·la, a més, d'una absoluta actualitat, tant pel que fa al paper de les classes dirigents, com a l'impossible encaix de Catalunya dins Espanya; tal com es planteja, són irreconciliables una Castella el principal argument de la qual és l'orgull i la testosterona, amb una Catalunya la principal virtud de la qual, la capacitat de dialogar i pactar, és considerada pels castellans com a mostra de feblesa.



9 comentaris:

  1. justament tinc un amic que s'està llegint aquest llibre i de moment ja m'ha deixat anar un rotllo sobre les muralles inclinades que serveixen contra els canons

    ResponElimina
    Respostes
    1. Uf, doncs això no és res comparat amb tot el desplegament d'enginyeria militar que hi ha al llibre.
      Una vegada vaig visitar el Castell de la Mola, a Maó. Era una visita guiada, i entre els altres visitants hi havia un enginyer militar, que anava de civil, amb la família, i que s'entestava a interrompre el guia amb explicacions erudites i càlculs matemàtics sobre balística. Però això només era el problema petit, perquè el cas era que era quec, i com més s'animava, més quequejava. Una experiència surrealista inoblidable. Tinc gravat a foc "el ca-ca-cálculo del c-c-co-co...seno". Monty Python en estat pur!

      Elimina
  2. Impecable ressenya per un gran llibre!

    ResponElimina
  3. Respostes
    1. A veure què et sembla! (a mi el personatge d'en Zuviria se'm fa desagradable pel to que té amb la pobra Waltraut. Calia?)

      Elimina
  4. Jordi, com que és una de les lectures properes, m'abstinc de tot comentari. Bé, de fet, m'abstinc de la lectura de l'apunt :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. L'avantatge en aquest cas, Enric, és que ja saps el final de la història: surt cada dia al diari

      Elimina
    2. Ha, ha, ha... Molt bo, Jordi!

      Elimina