dilluns, 11 de febrer de 2013

Django unchained

Quentin Tarantino
Django és un esclau que és comprat i convertit en home lliure per un caça-recompenses alemany, que vol que l'ajudi per identificar tres germans als quals està perseguint. A canvi, promet a Django que l'ajudarà a rescatar la seva esposa, esclava en una de les plantacions més grans del país.
Brutal. Cinema amb majúscules. Així és Django; només em queda treure'm el barret i fer una reverència. Amb un estil inconfusible, ple de diàlegs vibrants i enginyosos, i de girs inesperats i brillants en el guió, Tarantino fa el retrat més dur, cruel i punyent del tema de l'esclavatge als EUA. Sense edulcorants, sense perífrasis políticament correctes. Tarantino va de cara, sense amagar res i, si a algú li pica, doncs això.
Es diu que Tarantino va tocant, al llarg de la seva carrera, diferents gèneres, del cinema d'arts marcials al de gàngsters, passant per la II Guerra Mundial i ara l'spaguetti western. Jo crec que, en realitat, el gènere és Tarantino en sí mateix, i que faci la pel·lícula que faci li dóna un segell personal identificable i irrepetible. La pel·lícula, és un western? tant li fa: és un Tarantino.
Crec que hi ha un ingredient a les seves pel·lícules que no és explícit però que arriba a l'espectador, i és el fet que Tarantino s'ho passa pipa fent-les. I això es nota, es transmet, com si fos una emulsió peculiar que impregnés la seva obra.
És, com sempre, iconoclasta i irreverent. Irreverent amb tot: amb la història on encaixa la seva història, i amb les pròpies normes cinematogràfiques, que trenca, capgira i fa anar com vol, tot i que aquí -ja ho havia fet a Inglorious bastards- es cenyeix a una narració linial. Tarantino explica una història terrible però amanida d'un sentit de l'humor que fa que constantment tinguem un mig somriure a la cara, i així ens la va engaltant; l'escena del Ku-Kux-Klan és particularment genial. I tot estructurat seguint el mite de Sigfrid.
El film és ple de referències cinèfiles constants, tant al Django original, amb la presència de Franco Nero i alguns apunts de la banda sonora, o la tipografia dels crèdits, com al món del western en general, aprofitant fins i tot els noms d'alguns dels personatges: Blueberry, Bill & Cody, o Butch (aquest darrer fins i tot amb el look del Butch Cassidy que inmortalitzà Paul Newman).
Cal parlar, com en totes les pel·lícules de Tarantino, de la banda sonora, eclèctica -pot anar d' Ennio Morricone al rap, passanr per Beethoven- i adequada a cada moment. Una menció especial es mereixen les interpretacions, que són excepcionals. Són tan bones que és difícil destacar-ne cap,  però si hagués de donar algun premi els donaria a Christoph Waltz, que aquí abandona el paper mesquí a què ens tenia acostumats per encarnar un personatge noble i entranyable, i a Leonardo di Caprio, que construeix un terratinent des del seu costat més fosc, abocant-hi tota la perversitat i el cinisme de què és capaç. 
L'acció de la pel·lícula es situa dos anys abans de l'esclat de la Guerra Civil als EUA. Coincideix, en el temps, amb una altra pel·lícula, Lincoln, que es centra en el mateix període i en la mateixa temàtica. No he vist encara la pel·lícula d'Spielberg, però serà interessant veure fins a quin punt es complementen. Tarantino, però, dóna la veu a les víctimes. El protagonista de Django apareix com un dels primers herois de l'orgull negre, com un antecessor dels Black Panthers amb tota la mala llet que això comporta. Ho diu ben clar: "Matar blancs i que a sobre em paguin? Genial!"

8 comentaris:

  1. D'acord, excel·lents diàlegs i magnífics actors, però el protagonista és sempre Tarantino i no estic convençut que aquest fos el millor tractament per al tema que vol retractar. No m'ha agradat gent tampoc la barreja de cançons que fa servir de banda sonora. Massa show tot plegat!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ep, aquest cop sí que no coincidim!! Ja hauràs notat que sóc fan d'en Tarantino, però entenc que té una forma d'utilitzar el cinema que pot aixecar tant passió com rebuig.

      Elimina
  2. Una vegada més Tarantino ofereix un gran peli i una vegada més Christoph Waltz torna a fer el millor paper, genials tots dos!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Realment, el paper d'en Chritoph Waltz és excepcional; sap entrar en el personatge i li dóna un aire d'autenticitat enorme. Ell explicava en una entrevista que Tarantino li anava passant el guió de mica en mica, a mesura que l'anava escrivint, i ell s'anava submergint en el personatge.

      Elimina
  3. Subscric totes les teves paraules Jordi. Jo he vist 'Lincoln' i tampoc és que faci un gran estudi sobre l'esclavatge, només explica aquella part de la història coneguda pels americans, sobre la seva abolició a nivell polític. 'Django' és un retrat d'aquesta esclavitud. Com molt bé dius, Cinema en majúscules!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ben trobat, Albert! Sobre la història d'Abraham Lincoln, en Vicenç Navarro va publicar a Público un parell d'articles interesantíssims, que el retraten com una persona encara més interessant des del punt de vista polític del que ens pensem. So pots, val la pena de llegir-los per completar la imatge que se'n té només amb la pel·lícula.

      Elimina
  4. Encara no l'he vist, però davant Waltz em poso de genolls!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs ja veuràs, ja. Prepara't, i ja em comentaràs el què

      Elimina