dijous, 25 de juliol del 2013

Antes del anochecer /Before midnight

Richard Linklater
Tercera part de la història de Céline i Jesse, aquella parella que s'havien conegut fa vint anys en un tren, camí de Viena, i que nou anys més tard es retrobaven a París. Ara els acompanyem de nou, aquest cop a Grècia, al sud del Peloponès. Malgrat no es tracti d'una història d'intrigues, o de sorpreses, més m'estimo, per aquells que encara no l'hagueu vist, no explicar el detall de les circumstàncies que envolten els protagonistes. El que sí que puc recomanar és, abans d'anar-la a veure, revisar les dues anteriors; això és del tot obligat si no s'havien vist encara.
El 1995, Richard Linklater va meravellar tothom amb Before Sunrise (Antes del Amanecer). Jesse, un nordamericà que es dirigeix a Viena per agafar l'avió que l'ha de retornar als Estats Units, i Céline, una parisenca que torna de Budapest de visitar la seva àvia, es coneixen dalt d'un tren i aviat se senten atrets l'un per l'altre. Jesse convenç Céline que l'acompanyi aquella nit a Viena, tot esperant per agafar el seu vol, i així discorre una deliciosa història d'amor que podria haver resultat una història enfarfegosament ensucrada i que acaba sent, insisteixo, una delícia per a l'espectador. Bona part de la responsabilitat de que això sigui així es deu a la mà mestra del director, però si alguna cosa es desprén de la pantalla és l'extraordinària interpretació, d'una frescor i una naturalitat esborronadores, dels dos protagonistes, tant Julie Delpy com Ethan Hawke, que aconsegueixen que tot el públic s'acabi enamorant d'ells.
Tota la pel·lícula es basa en una successió de diàlegs i mirades. Linklater filma llarguíssims plans seqüència -tot un repte pels actors- que tenen cadascun un tema com a eix, i els situa en diferents escenaris: un carrer, un cafè, una barcassa pel riu... Hi ha algunes escenes memorables, com la trobada amb el pidolaire que demana paraules, o la dramatització de la trucada a una suposada amiga en la més pura línia de psicoteràpia (molt adequat a Viena, a més!). Un parell de frases donen algunes pistes sobre el que vindria després: "Mai no podem deixar d'estar amb nosaltres mateixos. Per això hi ha tanta gent que s'auto-odia: perquè n'estan fartes d'estar amb elles mateixes". I una de premonitòria, que diu Jesse mentre intenta convèncer Céline que baixi del tren i l'acompanyi per Viena: "Imagina't d'aquí vint anys: estàs casada i el teu matrimoni ja no té l'emoció que tenia abans. Li dones la culpa al marit, i comences a pensar en tots els homes que has conegut al llarg de la teva vida i què hauria passat si te n'haguessis lligat algun. Doncs jo sóc un d'aquests. Planteja't això com un viatge en el temps, des del futur fins ara, per saber el què t'has perdut". Una història d'amor que té just el punt d'inebastabilitat que tenen les històries d'amor més romàntiques. Al cap i a la fi, Ingrid Bergman acaba pujant a l'avió a Casablanca, Robert Redford s'estavella a Memòries d'Àfrica i Meryl Streep no baixa del cotxe a Els ponts de Madison County. Històries efímeres. Tots voldríem viure-les, malgrat ser conscients de la càrrega de dolor que comporten.
Nou anys després, Linklater, Delpy i Hawke es tornaven a retrobar a París a Before Sunset. Aquest cop la complicitat entre els tres ja era tan forta que el guió el varen construir a sis mans. Una trobada, la de París, en què per fi sabem en què va quedar la trobada a què s'havien compromès nou anys abans. Passat aquest temps, la parella reprèn el vertígen de diàlegs, ara centrats, a més, en aclarir malentesos i constatar decepcions i soledats. Jesse, escriptor d'èxit, i Céline, militant ecologista, es retroben amb el passat. "De vegades guardo coses a racons de la memòria; resulta menys dolorós guardar-los que recordar-los". o, sobre la soledat: "Estar sola és millor que asseure's al costat d'un amant i sentir-se sola". Tot en un estudiadíssim crescendo de tensió emocional i sexual que queda tallat amb aquell ball de la Delpy imitant Nina Simone i demanant-se que "potser algú perdrà l'avió". Fos a negre, i que cadascú s'imagini el què vulgui.
I així ens trobem ara, encara nou anys més tard (ja en fa divuit de la primera trobada, i tots, artistes i espectadors, hem envellit en temps real), a Grècia, per saber si, efectivament, algú va perdre l'avió, o no. A la primera pel·lícula en Jesse era barbamec i la Céline semblava una madonna. Ara s'han fet definitivament grans, en Jesse té arrugues a la cara i la Céline s'ha eixamplat. Ens trobem amb un Jesse i una Céline que han sortit de la pantalla de la pel·lícula romàntica per entrar a la vida real, on hi ha retrets, i discussions, i frustracions i, malgrat tot això, molt d'amor. Em commou especialment l'escena del sopar amb els seus hostes, quan la dona vídua explica com troba a faltar aquell braç del marit que l'envoltava mentre s'adormia. Diàlegs esplèndids, creïbles (a mi em feien pensar en Secretos de un matrimonio, de Bergman), fins el punt de pensar que, més que una pel·lícula, estem veient un documental sobre la vida d'aquesta parella. 
No sé què passarà d'aquí a nou anys. Corda, en tenen. En qualsevol cas, la d'ara tanca -almenys provisionalment- una de les més belles trilogies que mai s'hagin filmat.




4 comentaris:

  1. Als meus pares els hi vaig passar les dos primeres parts i no em van comentar res al respecte però crec que se les han empassat. També els hi passaré la tercera part suposo.

    ResponElimina
  2. Hola,
    a cine vaig veure Before Sunset, ara amb DVD Before Sunrise. Com m´ha agradat la trobada de la Céline i en Jesse: diàlegs que es fan escoltar, Paris i Viena són bons acompanyants de les passejades d´aquesta parella que es retroba al cap de 9 anys. Ara em falta BEFORE MIDNIGHT.

    De les últimes estrenes ens ha agradat Tokyo Family de Yoji Yamada (2012).

    Imma C.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Crec que Before Midnight clou la trilogia de manera magistral. Ep, prenc nota de la japonesa!

      Elimina