dimecres, 31 de juliol de 2013

La mujer es una isla / Rigning í nóvember

Audur Ava Ólafsdóttir
Alfaguara
La protagonista d'aquesta història és una dona -de la qual no sabem el nom- a la qual el marit li acaba de demanar el divorci i l'amant ha decidit deixar-ho córrer. Amb la companyia d'un nen sord, fill d'una amiga, emprèn un viatge pel sud d'Islàndia, amb la intenció de replantejar-se la seva vida.
Tinc la intenció, si res no es torça, d'anar a Islàndia d'aquí uns dies. Remenant per una llibreria de viatges, i descartant guies i mapes -que ja tinc- vaig ensopegar amb aquesta novel·la, i em va cridar l'atenció. M'agrada, en la mesura que puc, viatjar de la mà d'escriptors que, malgrat escriguin relats de ficció, sovint reflecteixen l'esperit d'una terra molt millor que la més reputada de les guies. Havia llegit ja els dos volums que Xavier Moret ha escrit sobre la illa, i ara tenia l'oportunitat d'endinsar-m´hi conduït per algú del país. Havent descartat, de moment, el notable apartat de novel·la negra islandesa -a veure si un cop allà m'agafarà mal rotllo- vaig començar a llegir La mujer es una isla.
És una novel·la de contorns imprecissos, feta de pinzellades que de vegades no passen de l'esbós. No vull dir que sigui inacabada, sinó que és l'opció que ha pres l'autora. Novel·la plena d'imatges i d'impressions sobre el sentit de la vida, l'amor, les relacions entre homes i dones, la maternitat, i tot vist des d'uns ulls de dona. Descriu l'univers intern de la protagonista, i marca el sentit narratiu a través de la successió d'imatges i sensacions, defugint la linealitat. Com la música de Björk, o de Sigur Rós, no s'entèn sense el paisatge i el clima islandesos, un paisatge aspre i un clima inhòspit.
No he llegit -ni coneixia amb anterioritat- la novel·la més coneguda d'aquesta autora, Rosa Càndida. No puc, per tant, comparar -algunes crítiques es mostren decebudes amb aquesta, després de l'entusiasme despertat per l'esmentada Rosa Càndida- però a mi m'ha agradat. Una novel·la que entra més per les evocacions que produeix que per la descripció d'allò que passa. 

2 comentaris:

  1. Hola,
    no sé si aniré mai a Islàndia, m´agradaria. De moment escolto la música de la Björk, i estic llegint La mujer es una isla, no és que m´entusiasmi però fa de bon llegir. La veu d´una dona que li passin unes coses increïbles. La sordesa d´en Tumi em sembla ben documentada.
    A una amiga li ha agradat molt Rosa Cándida.

    "Ningún hombre es una isla."
    JOHN DONNE (1572-1631)

    Veus el programa de Oh, happy day!?

    Imma C.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Imma
      Aquest estiu he tingut l'oportunitat d'estar a Islàndia, i és tant potent la força de la natura que difícilment es pot entendre ni la música, ja sigui Bjork o Sigur Ros, ni la literatura islandeses sense comptar amb aquest factor. Un altre camí per endinsar-s'hi és de la mà de la novel·la negra, especialment d'Arnaldur Indridason.
      Per que fa a "Oh, happy day!" tinc sensacions contraposades. Per un costat em sembla bé donar a conèixer el cant coral amb una visió que vagi més enllà de la d'una colla de gent gran que canta el rossinyol. Però per altra no m'agrada el format concurs, ni el barem "espectacle" que s'utilitza. Suposo que hi té a veure el fet de conèixer la directora d'una de les corals participants -el Cor Coral·lí, que va ser el primer en ser eliminat, i alguna de les seves cantaires. Aquest estiu, parlant amb elles de la perspectiva del concurs, estaven molt il·lusionades i els ulls els brillaven pensant en un possible "èxit", o "triomf". Era el somni maldestre de trobar el príncep blau, en forma de productor musical que les llencés a la fama per tot el món. Em varen provocar un sentiment incòmode, de que alguna cosa no anava bé. No he parlat amb elles després de que les fessin fora del programa, però suposo que els costarà remuntar. Durant molt de temps s'havien oblidat de cantar per gust, i ho feien pensant en lluentons...

      Elimina