dissabte, 6 de juliol del 2013

Cuatro estaciones porteñas

Astor Piazzola
Divuitena edició de les Nits Culturals de Sant Pere Sallavinera, i un concert inaugural amb un programa prou atractiu, del que, personalment, destacava la part dedicada a composicions d'Astor Piazzola. Passaré de llarg la més que decebedora actuació de l'orquestra, poc conjuntada i amb una afinació més que dubtosa, a la que, des del primer moment, li va venir gran el repertori i que es perdia així que el tempo s'accelerava una mica. Si l'orquestra semblava que gairebé no havia assajat com a grup les obres proposades, el director, Carles Coll, no l'ajudava gens ni mica, adoptant un to de broma desafortunada que donava més un to de costellada que de concert.
Del que vull parlar és de l'obra de Piazzola, un compositor que no es programa gaire, i que, personalment, trobo fascinant. Piazzola va estudiar a França amb Nadia Boulanger; sembla que va ser ella la que el va encoratjar a no cercar fórmules compositives que li fossin alienes, i que fos ell mateix. I Piazzola li va fer cas, i va remenar en el seu bagatge de música argentina i de música de jazz -havia viscut, de petit, a Nova York- per iniciar una carrera que no va ser gens fàcil. La incorporació d'harmonies i cadències contemporànies no va ser gens ben rebuda pels defensors puristes del tango, que el varen rebutjar durant molts anys. 
Música plena de síncopes i contratemps, amb un pes molt important dels greus, plena d'energia i, alhora sensualitat. Música que remet inequívocament a la música argentina, però que conté la sensualitat i la riquesa d'acords del jazz. Música que planeja amb el timbre del bandoneó -l'instrument que tocava Piazzola- però que té un bon maridatge amb el saxo -Piazzola havia treballat també amb Gerry Mulligan. 
No fa gaires anys la Coral Cantiga, dirigida per Josep Prats, va incorporar obres de Piazzola al seu repertori. Però vull fer esment d'una de les millors produccions sobre l'obra que s'ha fet a casa nostra, i és el treball que l'extraordinària Orquestra de Cambra del teatre Lliure va fer, i publicar, el 1996. Serveixi aquesta nota, també, per maleïr el, o els responsables de la desaparició d'aquesta orquestra, una orquestra d'una qualitat indiscutible i que assegurava una programació, alhora que investigació, de música contemporània. Un crim, la seva desaparició, no resolt.
Seguidors de la música argentina actual, no podem deixar de seguir Marcelo Mercadante, de Gotan Project o de Bajofondo Tango Club.
Us deixo una versió del tema "La muerte del Angel", versió que forma part del programa "Descorda el Bagul", de l'Auditori de Barcelona, dedicat a les escoles. Una gran manera d'entrar al món de Piazzola.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada