dijous, 24 d’octubre del 2013

August

John Williams
Ed. 62
Retrat de l'emperador Octavi Cèsar August, confegit a partir de suposats (i ficticis) documents, que van des de fragments de memòries de diferents personatges, a intercanvi epistol·lar, passant per lleis i decrets.
Se'm fa difícil dir res d'una obra mestra com aquesta sense semblar pedant. Què puc dir jo, pobre mortal, davant un treball d'aquesta categoria? Per més fictici que pugui ser, i això ja ho adverteix l'autor al pròleg, llegir el primer paràgraf suposa ja una immersió al fascinant món de la Roma imperial. Tot i algunes concessions (referències topogràfiques, sistemes de mesures) de les quals també ens adverteix, l'efecte de salt en el temps és immediat, i amb un llenguatge precís, gens barroc, d'una bellesa extrema, l'autor ens fa tornar dos mil anys enrere, des de la perspectiva privilegiada del qui s'ho mira sabent el final del guió. No he pogut -ni he volgut- evitar que el cap viatges fins a dues altres referències literàries  que s'ocupen del mateix univers romà: el Claudi de Robert Graves, i l'Adrià de Marguerite Yourcenar.
En aquest cas, però, l'autor defuig la proposta narrativa clàssica per presentar el retrat d'August a través de les múltiples mirades d'aquells que varen estar amb ell -o contra ell, amb un equilibri perfecte entre l'àmbit públic i el privat.
El primer bloc, o llibre primer, abasta des de l'assassinat de Juli Cèsar i les posteriors intrigues per fer-se amb el poder, fins a la consolidació d'Octavi, un cop derrotat Marc Antoni. Un periode en què Octavi, menystingut pels seus contrincants, troba la seva força justament en la seva hipotètica feblesa: "mai no he presumit de ser més fort ni més savi que cap altre home. Aquest coneixement ha esdevingut una de les meves fonts de poder". El segon plana damunt el llarg cicle d'estabilitat política, no exempta d'intrigues i lluites per la seva successió, amb un especial èmfasi en la relació amb la seva filla Júlia. Tots dos llibres desemboquen en un tercer, fantàstic, cim de tot l'anterior, en que és el propi August el qui, mitjançant una carta al seu amic Nicolau Damascè fa un repàs de la seva vida, així com una reflexió sobre el sentit d'aquesta: "...la meva decisió de canviar el món no va ser per idealisme fàcil ni perquè em considerés moralment superior -raons que, tot sigui dit, estan irremissiblement condemnades al fracàs-. Tampoc no ho vaig fer per ser més ric ni més poderós, perquè la riquesa que ultrapassa la comoditat pròpia sempre m'ha semblat la més avorrida de les possessions, i el poder que ultrapassa la utilitat, la més menyspreable. El que em va venir a buscar a Apol·lònia aquella tarda de fa gairebé seixanta anys va ser el destí, i senzillament vaig optar per no esquivar-ne l'abraçada". Un destí que el lligarà a Roma per sempre, i que marcarà la seva vida: "...Octavi Cèsar és Roma, i aquesta és, probablement, la tragèdia de la seva vida".A més, conclou amb una projecció de quin creu que pot ser el futur de Roma quan ell hagi desaparegut: "No puc evitar que Tiberi em provoqui altra cosa que no sigui menyspreu. Al bell mig de la seva ànima hi ha una amargura que ningú no ha desxifrat, i posseeix una crueltat inherent que no persegueix cap objectiu. Malgrat tot, no és un home feble ni estúpid, i en els emperadors la crueltat és un defecte menys greu que la feblesa o l'estupidesa. Així doncs, he deixat Roma a mercè de Tiberi i de les circumstàncies del temps. No tenia alternativa".
Una novel·la que, per tal com està escrita, és model d'escriptors (i, per com està traduïda per Albert Torrescasana, model de traductors!). Però, per contingut, va molt més enllà de la simple crònica històrica i cerca en el sentit de la vida. Llegiu aquesta portentosa reflexió "L'home jove, com que encara no sap el futur que l'espera, veu la vida com una mena d'aventura èpica, una odissea a través de mars estranys i illes ignotes on ha de posar a prova i demostrar els seus poders, alhora que descobreix la pròpia immortalitat. L'home de mitjana edat que ha viscut el futur que va somiar veu la vida com una tragèdia, perquè ha après que la seva força, per gran que sigui, no prevaldrà sobre l'atzar i la natura, als quals ell dóna noms de divinitats, i ha après que és mortal. Però l'home gran, si interpreta com cal el paper que li han assignat, només pot veure la vida com una comèdia; els seus triomfs i els seus fracassos es barregen, de manera que no n'hi ha cap que representi un motiu d'orgull o de vergonya superior a l'altre, i ell no és ni l'heroi que s'enfronta a aquestes forces ni el protagonista que és destruït per les forces en qüestió. Quan només queda una trista ombra de l'actor que va ser, s'adona que ha interpretat tants papers que ja no és ell".
Hi ha autors que, no sé perquè, triguen molt en arribar a les nostres llibreries, malgrat tinguin una qualitat literària indiscutible. Penso ara en els casos de Wallace Stegner o de Robertson Davies. Amb John Williams ha passat tres quarts del mateix. Mort el 1994, no va ser fins l'any passat que va arribar Stoner, una novel·la extraordinària, i aquest 2013 ha aparegut August. També aquest he vist que s'ha publicat la tercera de les novel·les de John Williams, Butcher's Crossing. Ens hi haurem de posar.

2 comentaris:

  1. M'he declarat fan absoluta de John Williams. Stoner la vaig llegir en 3 dies i August en 4. Butcher's Crossing malgrat ser un western, que no m'atreia el gènere, també m'ha agradat molt. Llegeix-la tan aviat com puguis!

    ResponElimina