diumenge, 6 d’octubre de 2013

El crèdit

Jordi Galceran
Dir. Sergi Belbel
La Villarroel
El director d'una oficina d'una entitat bancària (Jordi Bosch) es veu en la tessitura d'haver de negar un crèdit que li demana l'Antoni (Jordi Boixaderas) perquè no reuneix els requisits exigits.
Impressionant. Vertiginosa. A hores d'ara encara em fan mal les barres de tant riure....i haver-me d'aguantar perquè, en el fons, la història que presenciem a la Sala Villarroel és molt trista, com la punyetera realitat que estem vivint. Rabiosament actual.
Al principi em pensava que només em passava a mi però després, parlant amb altre gent, amics, coneguts, he comprovat que a tothom li ha passat algun cop: trobar-se amb algun treballador, o treballadora, d'un banc o d'una caixa que s'adreça al client, o parla de l'entitat, talment com si els diners fossin seus. I, ben mirat, és clar que tothom qui hi treballa té, com tots els treballadors, l'espasa damunt del cap. Ja fa molt de temps que ha passat a la història allò de voler pels fills que entressin a la caixa, que això sí que és un futur i mira que ben col·locat que està el nen; ara mateix, mentre escric això, no puc deixar de pensar en un parell d'amics que fa mesos que dormen malament perquè no saben si d'aquí ben poc seran a la llista dels del copet a l'espatlla i gràcies pels anys treballats. Però no em refereixo a que facin o no la seva feina bé, que ho han de fer, sinó a l'actitud (com l'actitud que de tant en tant, sortosament no gaires cops, també trobem en aquell metge, aquell mestre, aquella dependenta...).
M'hi feia pensar en Jordi Bosch, en tot això. I també el discurs ferotge, despietat, deshumanitzat,  contra el sistema en el qual vivim, o contra el qual sobrevivim. Però malgrat aquest aspecte, hem de tenir en compte que el pes fonamental de l'obra rau en una sàtira, gairebé esperpent, de les relacions entre homes i dones, i en el paper més aviat patètic, galdós, que hi juguem els de gènere masculí. Per a reflexionar-hi, mentre et cargoles de tant riure.
Els dos Jordis estan sublims en els seus papers, en una allau verbal de gairebé hora i mitja que els ha de deixar, a ells, ben baldats, i a l'espectador sense forces després del tsunami patit. La recordaré -amb un somriure- molt de temps. Ah, i gràcies, Gustau, per recomenar-me-la!

6 comentaris:

  1. Per mi en Jordi Bosh sempre serà l'Eduard de Majoria absoluta xD

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquí ha canviat el paper de músic pel de treballador d'un banc, però et fa sentir, com sempre, que s'hi troba ben a gust. Per mi, la imatge que més recordo d'en Bosch és a "Un dels últims vespres de carnaval".

      Elimina
  2. Ja tinc les entrades agafades "in extremis" per internet per a l'últim dia... Espero que no estiguin esgotats i ens entusiasmin també a nosaltres

    ResponElimina