dijous, 14 de novembre de 2013

Cançons d'amor i de pluja

Sergi Pàmies
Quaderns Crema
Encara que només fos pel conte "El nínxol", ja valdria la pena llegir aquest recull. Però és que tota la resta, els altres vint-i-cinc, justifiquen plenament la seva lectura. A través de l'exageració, de portar a l'absurd les situacions, de la contraposició entre el sentit literal i el figurat, Sergi Pàmies planta un mirall davant les relacions entre les persones i entre les persones i el món, a més de la relació entre les persones i la memòria. Perquè el recull conté, també, algunes pàgines d'arrel autobiogràfica, on l'autor es despulla, se'ns mostra amb tota la seva vulnerabilitat, construïda de contradiccions que només es poden assumir a partir de l'exercici exorcisador de rescatar-es de la memòria profunda: "Ara, sense rancúnia, reprodueix mentalment els comentaris i les crítiques que imagina que ella faria, revivint el to -intimidador, categòric-, l'accent -d'una pulcritud fonètica que convertia les frases en ventades d'aire sec- i l'argumentació -desafiant-."  
Així com la novel·la té característiques de cursa de resistència, creant pacientment i lentament la teranyina on el lector anirà quedant atrapat, el conte precisa d'una espurna immediata, una descàrrega elèctrica que sacsegi qui el llegeixi des del primer paràgraf. Si no és així, si s'adorm, si triga gaire, ja ha passat, s'ha acabat, oportunitat perduda. Per això l'art del conte precisa d'unes habilitats escriptores especials, i crec que en Sergi Pàmies les té totes. De vegades ens hem trobat amb contes que fan valer, sobretot, el recurs d'epatar, de sorprendre tot recorrent a mal·labarismes lingüístics, sovint utilitzant l'absurd com a bastiment de l'entramat. A Cançons d'amor i de pluja no hi ha focs d'encenalls, ni prosa brillant però buida; tots els recursos estan més que justificats. Cadascun dels relats deixa un pòsit que retorna, que fa pensar, que fa recordar.
La lectura de Cançons d'amor i de pluja deixa un doble plaer: el que proporciona l'entramat, l'originalitat, el desenvolupament de les històries explicades, i el plaer que produeix llegir una prosa tan ben escrita, d'una riquesa de vocabulari exhuberant, d'una precisió en l'adjectivació que es fa admirar, de trobar descripcions tan enginyoses i precises com ara "Era un dia típicament parisenc, d'un gris gavardina de Jean Gabin" o, més endavant: "Tots dos porten ulleres i transmeten un estil de vida socialdemòcrata"

2 comentaris:

  1. Em sembla un escriptor excel·lent, un mestre del relat comprimit però no deixa de ser -i no és cap mal- post-monzonià- i com el seu antecesor resulta fred.
    Salutacions.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Estic d'acord amb tu, Glòria, però crec que en aquest recull, justament pels elements autobiogràfics que hi apareixen, es trenca aquest to més distant que potser tenia en altres treballs

      Elimina